S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 21 de maig de 2012

Peatges Party II

Alguns lectors i amics del bloc em diuen que tinc una mania persecutòria –només una? em pregunto- amb les teories de la conspiració. Us garanteixo que a mi tampoc m’agrada el pensament reduccionista del tipus “estan tots en nòmina”, “son tots iguals”, “els qui manen de debò”, però nois i noies... la política catalana no pot superar la prova del cotó perquè em fa l’efecte que el majordom de l’anunci només s’atreveix a passar-hi paper higiènic. Ja sabem tots que els lligams del món empresarial amb el poder i els mitjans de comunicació passen arreu, però es que el que ens ha tocat menjar-nos aquí es de rècord Guiness.

El novullpagard’ahir va ser històric. Sobretot si ens fixem en la tipologia de persones que es jugaven la possibilitat de ser sancionats. Hom veu les imatges per televisió i se’n adona que no es tracta d’un grup de nois eixelebrats, ni de membres alliberats d’alguna organització política o sindical amb l’adhesiu corresponent al pit. Les persones que ahir feien un novullpaals peatges del tito Abertis son les que porten el país a la gepa, professionals liberals, petits i mitjans empresaris, autònoms, executius, treballadors de classe mitjana, en definitiva gent preparada, que paga impostos i que té la sensació que ningú no els representa. Abandonats pels partits, sindicats, col·legis professionals o organitzacions empresarials, es llencen a fer activisme de cap de setmana. I a sobre s’han de sentir a dir pels tertulians a sou que tot això es una broma de bromera de dia festiu. Jo els contestaria a tots aquests mercenaris que resulta que entre setmana la gent ha de pencar, i prou que fem tots plegats de protestar en diumenge, i hi afegiria: cony!

Els qui ahir varen posar potes enlaire els peatges de Catalunya, sociològicament, era el mateix tipus de gent que vaig veure a reunions, conferències i congressos fundacionals del moviment per la independència nascut després del fracàs de l’estatut. Persones que han dit que prou, que voten a les eleccions i veuen que res no canvia, gent que difícilment faran un còctel molotov i prendran la Delegación del Gobierno a l’assalt, però un col·lectiu que si es mobilitza es perquè ja en té prou i que en qualsevol país amb cultura democràtica seria escoltat pels mitjans, defensat pels tertulians i les seves propostes recollides pels partits democràtics i els agents socials. A Catalunya son silenciats pels mitjans, menyspreats pels generadors d’opinió–quin fàstic de gent- i les seves propostes ignorades, quan no atacades directament, per partits i sindicats –amb l’excepció dels qui veuen l’oportunitat de capitalitzar l’esforç dels demés, que ja ho varen fer amb les consultes-.

Aquest país, us deia, no té cultura democràtica. No en té en absolut, perquè els parèntesis de sistemes de representació que la nostra història ha viscut, entremig de dictadures i absolutismes, han estat reformes des de d’alt –com la Restauració o la transició- o han acabat com el rosari de l’aurora –les dues repúbliques-. Es trist que un país amb institucions de repartiment del poder prou democràtiques a l’edat mitjana o a l’edat moderna, com Catalunya, no hagi gaudit de una revolució burgesa com Déu mana –que la proletària si que la varem tenir i quasi millor no entrar en el que va comportar-.

Els catalans no ens mamem el dit. Ja ho sabem que sempre hi ha un grau de corrupció a tot sistema polític, la gràcia de la democràcia es que hi ha maneres de contrarestar-ho electoralment, i que es molt difícil que l’status quo no mostri escletxes per on ataca’l. Desolé -si em permeteu el gabatxisme-, però no hi pot haver forats dins aquesta disciplinada falange macedònica, prietas las filas, que agrupa als sindicats espanyols –CCOO i UGT-, a tots els partits tret dels qui no tenen res a perdre encara -de ICV al PP passant per la sociovergència-, als mitjans públics –TV3 i Catalunya ràdio minimitzant els efectes-, el silenci esperat de les patronals –Foment i PIMEC-, la vergonya de La Vanguardia que avui no hi dedica ni un breu a la insubmissió o de RAC1 on en Basté, la Rahola, en Bolaño, en Carol i en Marhuenda, s’han passat el matí parlant de com anava ahir vestida la Merkel a Camp David! Res de nou, tot vell. A tapar el que passa aquí a base de fer titelles i maniobres de distracció massiva –ara començaran amb l’Eurocopa, i sinó ja ho veureu-. Tots ben juntets son el mur de contenció que cal que saltem entre tots.

Mireu les voltes que dona la vida, i ja se que pel que fa els lectors d’aquest bloc son canals de televisió que si poguéssiu no tindríeu ni sintonitzats als vostres televisors, però ahir si un català volia estar informat del que passava a les seves autopistes havia de mirar les teles espanyoles. Que ells, uns estrangers, sigui per odi o per seguir venent el perillós i revolucionari enemic intern polonès que som, en parlin pels seus mitjans ja es curiós. Quan un poble ha de informar-se del que passa al costat de casa a través de la premsa internacional es que viu en un black-out informatiu, com si fóssim l’any 1973 informant-nos de la salut del general. No em digueu que no es fort tot plegat.

Com diria la Mònica, i perquè? Doncs perquè els qui mantenen a polítics i mitjans son els propietaris de les autopistes de peatge que ens munyen, els qui controlen les empreses que s’anuncien als mitjans que escoltem –abertis, Repsol, la Caixa, Gas Natural...-, les entitats financeres que condonen periòdicament el deute a PSCs, Convergències, ERCs i demés –ICV a Catalunya Caixa- i a les que els partits i sindicats deuen milions d’euros als que no poden fer front ni en dos-cents anys de robar-nos a base de subvencions. I aquí pau i després glòria. I lo fotut es que tothom ho sap, i lo fotut es que ningú no fa res.

Sempre s’ha dit dels castellans allò de que “quin gran poble si hagués bon senyor”, crec que nosaltres encara ens ho mereixem més. Hem aguantat plegats les ofensives per fer-nos desaparèixer del mapa durant tres-cents anys, i ara que havíem identificat l’enemic, l’adversari espanyol, ens adonem que la quinta columna dels aprofitats, aquesta crosta d’interessos fastigosos embolcallats en els seus cognoms potanegra i la senyera de l’estel mironià no té intenció de rendir-se. Utilitzaran tot el que tinguin al seu abast per ignorar-nos, per escombrar-nos, per acabar amb les poques esperances que encara podem aplegar entre tots, quina colla de aixafaguitarres –per no dir malparits, que es veu que es lleig i difamatori-.

I ho fan perquè el català de classe mitjana no en vol de còctels molotov, però els aviso que no se’ls en vagi la mà amb nosaltres perquè tinc la sensació que al final ens trobaran. I si més no... si mai acabem per sent independents... -i us ho diu un liberal que odia les intervencions estatals en l’economia- nacionalitzant la Caixa els nacionalitzem a tots de cop. Gràcies doncs per haver teixit aquesta teranyina empresarial, amb una sola acció, amb un sol document, només amb un decret us ho arrabassarem tot. Perquè si el que heu decidit es ser l’enemic del poble, queda dit, queda apuntat. Només es qüestió de temps, agafeu-vos els matxos que mai no prendrem el palau d’hivern, potser no, però els catalans tenim bona memòria i tot això ens ho pagareu i amb escreix, que si alguna cosa hem aprés de la Caixa es que els deutes es cobren, i al màxim d’interès possible.

3 comentaris: