Desnonar ja no es negoci

La gent som burros (i burres)... Ens creiem la nostra pròpia propaganda de bonhomia i ens quedem tant amples. La gent que feia cua per retre homenatge al general Franco a la capella ardent (cues i cues sota la pluja a la tele), al cap de dos anys eren demòcrates de tota la vida. Ens pensem que el naixement de l’ensenyament públic i gratuït va ser per tal d’afavorir la igualtat d’oportunitats, quan va ser una corretja de transmissió de l’aprenentatge de la gestió del temps en un context de revolució industrial que afavoria la incorporació de la dona al mercat de treball. Ens varem creure que la transició la va fer el poble i que el Rei ens va salvar de la involució fatxenda.

Amb aquests antecedents, no es d’estranyar que ara, els mitjans que han callat tres anys amb els desnonaments hagin convingut que la “pressió social” han aturat els desnonaments i obligat als “grans partits espanyols” a arribar a un acord d’urgència per tal d’aturar aquest drama social. En la nostra democràcia de fireta, on dos partits als quals la ciutadania no pot influenciar mes que un cop cada quatre anys i d’aquella manera, de tant en tant se’ns diu que la ciutadania assoleix algun canvi important amb les seves mobilitzacions. I PP i PSOE escenifiquen tota la mandanga habitual de les “grans decisions d’estat” perquè la plebs i els mitjans aplaudeixin la seva actitud i el seu lideratge. Fins i tot pensen canviar una Llei!!!! Uala!

En una mena de “Plan Ponds democracia en siete días”, i en mig d’un procés flagrant d’actitud antidemocràtica per part d’Espanya envers la voluntat dels catalans, la màquina dels mirallets de colors d’estabornir les consciències ha endegat un procés de lifting democràtic “salvant famílies del desnonament” amb caràcter d’urgència. Ara els partits aquests que ens han portat a la ruïna més absoluta pactaran (ai ai ai) una solució que freni suïcidis i l’espectacle de les famílies fotudes al carrer.

I nosaltres, que som burros (i burres) ens pensarem que hem guanyat una batalla. Tant se val si hi ha un munt de gent que ha perdut bous i esquelles i s’han quedat sense estalvis per tal de no ser desnonats, a aquests que els bombin. Tant se val si els qui no es varen veure en cor de fer front a una hipoteca amb aquells preus no han pogut comprar un pis i ara salven bancs amb els seus impostos des de el seu pis de lloguer. Tant li fot, la imatge de la democràcia espanyola ben val un altre mentida.

Desperteu! Mitjans i polítics s’han posat a treballar el dia següent que els bancs i caixes els han confirmat que per a ells quedar-se amb els pisos es pitjor que cobrar un lloguer social, o establir una carència de un parell d’anys, perquè l’stock de pisos a vendre que ja tenen no se’l trauran de sobre en dècades. Perquè, senzillament, desnonar ja no es negoci.

I Lampedusa torna a fer cap a la història espanyola i de la seva democràcia de nyigui-nyogui. Perquè jo encara no he sentit que la solució sigui la dació en pagament, els vampirs deixaran que els entrampats es recuperin durant un parell d’anys per tal de seguir xuclant la seva sang més endavant.

No hem estat nosaltres, ni Càritas, ni la Plataforma contra els desnonaments... Fotre fora de casa seva a la gent ja no es negoci i en canvi es una gran oportunitat per fer-nos pensar que el poder ens escolta.

Quina mandra d'Espanya... si us plau, el dia 25 no la vessem que hem de marxar quan abans millor!

Que en som de burros (i burres) tots plegats...