diumenge, 18 de novembre del 2012

La mort de Jaume Canivell


Jo era massa jove, i no acabava d’entendre les riotes dels meus pares la nit que varem anar a veure l’Escopeta Nacional. Era l’any 77 i el país per no tenir no tenia ni Santa Constitució, però el genial Berlanga ens va regalar amb una pel·lícula que esbudellava les relacions de poder a l’Espanya del tardofranquisme que ha passat a la història. O era una anticipació del que seguiria passant amb els governs del PP i el PSOE durant més de trenta anys? Perquè la va clavar! Us recomano que li feu un visionat periòdic, més que res per tal que recordeu de on venim i on som encara. En recordeu l’argument?

Un fabricant català de porters automàtics, en Jaume Canivell –l’enorme Josep Sazatornil-, viatja a Madrid amb la seva amant –la guapíssima Mònica Randall- per tal d’assistir a una cacera a la finca dels marquesos de Leguineche. En el ben entès que la cacera la paga el pobre Canivell. El seu objectiu es fer amistat amb l’alta societat de Madrid per a fomentar la venda dels seus porters automàtics a les noves urbanitzacions i edificis en construcció a la capital –en Berlanga es deia Nostradamus de segon cognom, oi?-. El viatge es converteix en la visita guiada a un mosaic de perversions i baixeses morals totalment esperpèntiques, representades per la col·lecció de pèl púbic femení del marqués –gran, gran, Luis Escobar- el voyeurisme onanista del seu hereu –l’inefable José Luis López Vázquez- i el canvi de govern que deixa en Canivell sense l’amistat del ministre. Durant l’estada l’empresari català intenta fer-se veure, fer-se el simpàtic, i acaba fent d’escolanet a la missa que es celebra a la capella de la finca. Denigrant... i real com la vida mateixa. Canivell paga les misses i es ignorat de manera insultant.

D’una manera o un altre, tots hem hagut de fer el paper d’en Saza quan hem anat a fer negocis a Madrid. Hem estat forçats a ser una colla de Canivells durant anys, dècades, fins i tot segles. Anar allà a veure aquell paio que sense tenir ni idea del negoci pot obrir la porta a una modificació d’això o d’allò; gent repentinada, que pretén finalitzar el negoci sopant i que mai es al despatx a les nou del matí. Un microcosmos incomprensible per a la gent mínimament viatjada, aquest Madrid de l’abric de pells, la brillantina i les inicials a la butxaca de la camisa de ralladillo, que en el fons se sap un poble gran de la Mancha, amb els seus “gorrillas”, les seves perruqueries i l’aparcar en doble fila.

Quina mandra haver d’anar a fer-te el simpàtic, i aguantar amb magnanimitat i paciència les versions manipulades que sobre Catalunya corren amb total impunitat. Perquè, a voltes, t’ho diuen persones que son bona gent, que estan fins i tot orgulloses de treballar amb empreses d’aquí i de “tener amigos catalanes”, però nois i noies... aquesta sensació de viatjar-hi per fer anar els gegants en un dia de vent i haver d’estar permanentment donant explicacions es insuportable.

D’avui en vuit els catalans anirem a votar un Parlament que tindrà l’oportunitat de fer un homenatge pòstum al pobre Jaume Canivell, de fer-li un funeral com cal, i escriure un recordatori que ens faci somriure quan el recordem. I amb una mica de sort, els meus amics espanyols, podran enterrar al Marqués de Leguineche, el seu fill onanista, les caceres del clientelisme i els ministres i funcionaris facilitadors de prebendes a canvi de diners i copets a l’esquena. Els catalans enterrarem en Canivell amb tots els honors i reconeixement a la tasca feta, els espanyols haurien d’anar preparant l’enterro de l’Escopeta Nacional.

8 comentaris:

  1. molt encertat l'analisis de la genial pelicula de berlanga, pero, aiiii, aquesta memoria, que te n'oblides del pacta dels nacinalestes catalans am franco? si homa si, en la peli lo es veu clarament, es va a madrid amb qualsevol xorrada amb la que es vol fer negoci i el minestre de torn fa la llei per obligar al mercat cautiu que l'ha de consumir.

    Cost total del negici?, una caçeria i un pel del coni de la fulana, JAJAJAJA, molt menys que el cost de de l'ape.les a una embaixadeta i sense vendre una escombra.

    I es que amb el xollo que teniau a la dictadura amb el mercat presoner i la ma d'obra barata i sense drets no m'estanya que la espanya democratica no us interisi.

    ResponElimina
  2. Senyor Savalls, hauríeu de filtrar els comentaris que pretenen assassinar en Pompeu Fabra d'un infart.
    O obligar als comentaristes a passar un corrector abans de penjar comentaris que fan tant de mal als ulls com a la intel•ligència dels que us llegim, per la absoluta manca d'aquesta per part del comentarista.
    Quanta mentida i demagògia que corre aquests dies per la xarxa!!
    A part d’això, un article tan esplèndid com ens té acostumats.

    ResponElimina
  3. Gràcies un altre cop Jesús.

    Jo tinc serioses dificultats amb el català, de fet en els meus escrits s'ensuma que he hagut d'aprendre tard i malament.

    Crec que es bo deixar els comentaris com l'anterior a la vista. El nivell de la crítica (més enllà de l'ortografia) parla per si mateixa de la superficialitat dels nostres adversaris.

    Gràcies pel que fa a la valoració de l'artícle. Sembla que ha agradat. :)

    ResponElimina
  4. doncs jo tinc dificutats d'escriure tant el català com el castellà, al 12 anys vaig tenir que posar-me a treballar dotze hores al dia a la fabica del Jaume Canivell per ajudar als pares a pagar la merdeta del pis de Sant ildenfons.(la satelite) i les infrestructures de "la terra d'acullida"

    ResponElimina
  5. Com molta altre gent.
    Però convindràs que els nacionalisme català i Franco no acabaven de casar. Acusar la burgesia catalana de franquista "en bloc" es com acusar l'obrerisme d'haver abraçat Falange i el sindicat vertical, quelcom de profundament injust.
    De fet CDC al 77 no pintava res entre els Canivells, que en aquells temps votaven AP o UCD. Altre cosa es que els fills siguin convergents, o del PSC, que hi ha de tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Però convindràs que els nacionalisme català i Franco no acabaven de casar."

      doncs que vols que et digui, a la dictadura van estar molt agust sense ser molestet per res, (i no em vinguis al els fets del palau, sis plau) i el que jo vaig viure al poble es que tots els que posen la badereta ara al balcó no podies contar per res albs ells, mijor dit, parlarlis mal d'en franco t'exposabas a que te engegaran al coi de de la teva mare, dons mes d'un va plorar amargamente la mort del dictador que segun el "ens habia donat quranta anys de pau"

      Elimina
  6. llegiu el seguent link: (si voleu es clar!!!)

    /www.lavanguardia.com/lacontra/20121120/54355410631/la-contra-daniel-ordas.html

    no cal afegir res mes...

    ADB

    ResponElimina
  7. Jaume Canivell no ha mort... treballa al Grup Godó... i organitza debats del Cuní sense ERC... autenticament vergonyós per la manipulació que representa... un debat a tres que no veuré com a unica eina de protesta que em queda...

    ADB

    ResponElimina