S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 18 de novembre de 2012

La mort de Jaume Canivell


Jo era massa jove, i no acabava d’entendre les riotes dels meus pares la nit que varem anar a veure l’Escopeta Nacional. Era l’any 77 i el país per no tenir no tenia ni Santa Constitució, però el genial Berlanga ens va regalar amb una pel·lícula que esbudellava les relacions de poder a l’Espanya del tardofranquisme que ha passat a la història. O era una anticipació del que seguiria passant amb els governs del PP i el PSOE durant més de trenta anys? Perquè la va clavar! Us recomano que li feu un visionat periòdic, més que res per tal que recordeu de on venim i on som encara. En recordeu l’argument?

Un fabricant català de porters automàtics, en Jaume Canivell –l’enorme Josep Sazatornil-, viatja a Madrid amb la seva amant –la guapíssima Mònica Randall- per tal d’assistir a una cacera a la finca dels marquesos de Leguineche. En el ben entès que la cacera la paga el pobre Canivell. El seu objectiu es fer amistat amb l’alta societat de Madrid per a fomentar la venda dels seus porters automàtics a les noves urbanitzacions i edificis en construcció a la capital –en Berlanga es deia Nostradamus de segon cognom, oi?-. El viatge es converteix en la visita guiada a un mosaic de perversions i baixeses morals totalment esperpèntiques, representades per la col·lecció de pèl púbic femení del marqués –gran, gran, Luis Escobar- el voyeurisme onanista del seu hereu –l’inefable José Luis López Vázquez- i el canvi de govern que deixa en Canivell sense l’amistat del ministre. Durant l’estada l’empresari català intenta fer-se veure, fer-se el simpàtic, i acaba fent d’escolanet a la missa que es celebra a la capella de la finca. Denigrant... i real com la vida mateixa. Canivell paga les misses i es ignorat de manera insultant.

D’una manera o un altre, tots hem hagut de fer el paper d’en Saza quan hem anat a fer negocis a Madrid. Hem estat forçats a ser una colla de Canivells durant anys, dècades, fins i tot segles. Anar allà a veure aquell paio que sense tenir ni idea del negoci pot obrir la porta a una modificació d’això o d’allò; gent repentinada, que pretén finalitzar el negoci sopant i que mai es al despatx a les nou del matí. Un microcosmos incomprensible per a la gent mínimament viatjada, aquest Madrid de l’abric de pells, la brillantina i les inicials a la butxaca de la camisa de ralladillo, que en el fons se sap un poble gran de la Mancha, amb els seus “gorrillas”, les seves perruqueries i l’aparcar en doble fila.

Quina mandra haver d’anar a fer-te el simpàtic, i aguantar amb magnanimitat i paciència les versions manipulades que sobre Catalunya corren amb total impunitat. Perquè, a voltes, t’ho diuen persones que son bona gent, que estan fins i tot orgulloses de treballar amb empreses d’aquí i de “tener amigos catalanes”, però nois i noies... aquesta sensació de viatjar-hi per fer anar els gegants en un dia de vent i haver d’estar permanentment donant explicacions es insuportable.

D’avui en vuit els catalans anirem a votar un Parlament que tindrà l’oportunitat de fer un homenatge pòstum al pobre Jaume Canivell, de fer-li un funeral com cal, i escriure un recordatori que ens faci somriure quan el recordem. I amb una mica de sort, els meus amics espanyols, podran enterrar al Marqués de Leguineche, el seu fill onanista, les caceres del clientelisme i els ministres i funcionaris facilitadors de prebendes a canvi de diners i copets a l’esquena. Els catalans enterrarem en Canivell amb tots els honors i reconeixement a la tasca feta, els espanyols haurien d’anar preparant l’enterro de l’Escopeta Nacional.

dimarts, 13 de novembre de 2012

Desnonar ja no es negoci


La gent som burros (i burres)... Ens creiem la nostra pròpia propaganda de bonhomia i ens quedem tant amples. La gent que feia cua per retre homenatge al general Franco a la capella ardent (cues i cues sota la pluja a la tele), al cap de dos anys eren demòcrates de tota la vida. Ens pensem que el naixement de l’ensenyament públic i gratuït va ser per tal d’afavorir la igualtat d’oportunitats, quan va ser una corretja de transmissió de l’aprenentatge de la gestió del temps en un context de revolució industrial que afavoria la incorporació de la dona al mercat de treball. Ens varem creure que la transició la va fer el poble i que el Rei ens va salvar de la involució fatxenda.

Amb aquests antecedents, no es d’estranyar que ara, els mitjans que han callat tres anys amb els desnonaments hagin convingut que la “pressió social” han aturat els desnonaments i obligat als “grans partits espanyols” a arribar a un acord d’urgència per tal d’aturar aquest drama social. En la nostra democràcia de fireta, on dos partits als quals la ciutadania no pot influenciar mes que un cop cada quatre anys i d’aquella manera, de tant en tant se’ns diu que la ciutadania assoleix algun canvi important amb les seves mobilitzacions. I PP i PSOE escenifiquen tota la mandanga habitual de les “grans decisions d’estat” perquè la plebs i els mitjans aplaudeixin la seva actitud i el seu lideratge. Fins i tot pensen canviar una Llei!!!! Uala!

En una mena de “Plan Ponds democracia en siete días”, i en mig d’un procés flagrant d’actitud antidemocràtica per part d’Espanya envers la voluntat dels catalans, la màquina dels mirallets de colors d’estabornir les consciències ha endegat un procés de lifting democràtic “salvant famílies del desnonament” amb caràcter d’urgència. Ara els partits aquests que ens han portat a la ruïna més absoluta pactaran (ai ai ai) una solució que freni suïcidis i l’espectacle de les famílies fotudes al carrer.

I nosaltres, que som burros (i burres) ens pensarem que hem guanyat una batalla. Tant se val si hi ha un munt de gent que ha perdut bous i esquelles i s’han quedat sense estalvis per tal de no ser desnonats, a aquests que els bombin. Tant se val si els qui no es varen veure en cor de fer front a una hipoteca amb aquells preus no han pogut comprar un pis i ara salven bancs amb els seus impostos des de el seu pis de lloguer. Tant li fot, la imatge de la democràcia espanyola ben val un altre mentida.

Desperteu! Mitjans i polítics s’han posat a treballar el dia següent que els bancs i caixes els han confirmat que per a ells quedar-se amb els pisos es pitjor que cobrar un lloguer social, o establir una carència de un parell d’anys, perquè l’stock de pisos a vendre que ja tenen no se’l trauran de sobre en dècades. Perquè, senzillament, desnonar ja no es negoci.

I Lampedusa torna a fer cap a la història espanyola i de la seva democràcia de nyigui-nyogui. Perquè jo encara no he sentit que la solució sigui la dació en pagament, els vampirs deixaran que els entrampats es recuperin durant un parell d’anys per tal de seguir xuclant la seva sang més endavant.

No hem estat nosaltres, ni Càritas, ni la Plataforma contra els desnonaments... Fotre fora de casa seva a la gent ja no es negoci i en canvi es una gran oportunitat per fer-nos pensar que el poder ens escolta.

Quina mandra d'Espanya... si us plau, el dia 25 no la vessem que hem de marxar quan abans millor!

Que en som de burros (i burres) tots plegats...