S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 13 de febrer de 2013

Que quan ens busquin ja no ens trobin (si us plau)


Com voleu que calli? Com voleu que no digui res? Vivim immersos en aquesta sensació de que per fi “tot se sabrà” i no puc dir-hi la meva? El pujolisme, l’oasi català, ha saltat pels aires. A l’enterro de la puta i la ramoneta l’ha seguit l’aparició de tota mena de casos putrefactes de corrupció, tràfic d’influències, comissions il·legals, subvencions falses, pactes amb la fiscalia, detectius i gravacions, xafarderies sobre delictes fiscals congelades amb intencions d’extorsió política, informes inútils pagats entre tots, sobres de diner negre amunt i avall... A mi se’m queda una cara de “però què és això?”, “què s’han cregut?”, i no puc més que fer un post, o rebentaré per dins.

El cas que ara ens ocupa a tots, el del fill gran del President Pujol, voleu dir que us ve de nou? Ningú no havia sentit mai algun executiu fatxenda, de l’administració o de les que treballen dins les empreses que manen a Foment o al Cercle d’Economia, ventant-se de negocis d’aquells de línia directe amb l’entorn del sector negocis convergent o sociata? Sóc l’únic que ha hagut de patir anys i panys les seves insultants condescendències? Aquesta sensació irrespirable que no importava el que deia la Llei sinó saber amb qui s’havia de parlar? Oi que no? Perquè ara, qui més qui menys, deixa anar les xafarderies sentides aquí i allà sobre aquest o aquell, la gent hem perdut la por, i ara hem engegat el ventilador de la merda. I deixem anar la bilis, a voltes injustament? Potser si... però es ho hem portat al pap durant trenta anys.

Que no se sabien aquestes coses entre els que manen? Entre els polítics que han de vetllar pel bé comú? I tant que se sabien! Fixeu-vos amb el tema la del restaurant La Camarga (pobrets la que els ha caigut al damunt). Una dona emprenyada vomita els draps bruts del fill d’un polític venerat al país a la líder de l’espanyolisme a Catalunya. Coses que poden ser delicte, però que no seran denunciades i es guardaran a la nevera, per si de cas es poden fer servir... suposo que en privat i lluny de l’opinió pública. I per acabar-ho d’adobar, la conversa es gravada per l’altre partit espanyolista, mitjançant uns detectius que... varen cobrar 30.000 euros de la Generalitat tripartita per fer un informe sobre l’avellana l’any 2009!!!! Es a dir que les operacions de Mortadelo i Filemó, a sobre, es paguen amb diners de tots! Els Barzini i els Tatagglia n’estarien orgullosos... no em direu que no, oi? Quina vergonya!

Ja ens ensumàvem que tants anys d’impunitat i d’immunitat per part de la classe política acabaria malament. L’estat ho sabia tot això, de fet ho sabíem tots, i les formiguetes de l’administració, els serveis d’intel·ligència, les forces de seguretat, els inspectors de treball, d’hisenda, anaven acumulant indicis, històries, lligant cabs i posant-los al congelador, per si de cas. I ara és el cas. Roma no paga traïdors, i si cal portar-se pel davant als efímers servidors del Leviatà, els polítics i partits que tant bé han servit als designes superiors de l’Imperi a canvi de deixa’ls fer, de mirar cap a un altre banda quan ficaven la mà a la caixa, doncs es tira pel dret caigui qui caigui, encara que caigui l’estat de dret, la monarquia, les autonomies o la pau social.

L’objectiu és el control del procés constituent que estem vivint. Per una banda, la manifestació de l’onze de setembre i la voluntat democràtica dels catalans per tal de ser consultats pel seu futur, i per l’altre l’enfonsament del sistema econòmic espanyol han despertat els mecanismes d’autodefensa de l’Espanya eterna. Hi ha dos camins: el reconeixement de la sobirania catalana que comporta el perill de secessió dels qui subvencionen, espoliats, la política d’aparador de l’altiplà; o la centralització de ferum falangista, l’entronització d’un elefant blanc amb bigoti que parli català en la intimitat, que posi ordre, “que ponga en cintura” aquesta democràcia que sabíem de fireta i que ha estat gestionada per famílies polítiques que tenien en Mario Puzo com a lectura de capçalera.

Mentre que a Catalunya els particulars, els desafectes, varem aconseguir que fins i tot CiU (CiU!!!) s’apuntés al carro de la dignitat nacional, Espanya es dirigeix de cap a un conflicte social entre castes oligàrquiques i poble d’infanteria, de caires caïnites i proporcions de déjà vú que posa la carn de gallina. A youtube podeu trobar l’escridassada dedicada a la Cospedal pels carrers de Madrid, per part de la gent anònima, de persones normals, fartes de retallades, de mentides, però sobretot amb ganes que “passi alguna cosa”. Molt perillós tot plegat, encara a ningú se li ha anat la mà, però prendrem mal. I els primers a rebre serem nosaltres, els catalans, perquè si hi ha una cosa que fa la bèstia quan s’emprenya, es fer coincidir la dreta i l’esquerra espanyola en la idea que la culpa es nostra, s’està rifant un gec d’hòsties, i els catalans tenim tots els números, com sempre. Espero que quan ens busquin ja no ens trobin al seu abast (si us plau).

5 comentaris:

  1. Estic d'acord. Avui també he publicat un post, una carta oberta al president, dient que anem per feina i ràpid. Menys visceral però demanem el mateix. Acabar ja amb aquesta història que fa pudor.
    http://agora25siglos.blogspot.com.es/2013/02/independencia-carta-al-president-de.html
    Comparteixo amb molt de gust.

    ResponElimina
  2. quanta raó que teniu, general, i preparem-nos, que el gec d'ósties ja ha començat. Ara tan sold estan temptejant i guardant la distància, per començar a descarregar un seguit de directes i "uppercuts" mentre nosaltres fem estelades amb espelmes i cantem el "cumbaià". que ens agafi confessats!

    ResponElimina