S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 24 de juliol de 2013

La ferum espanyola


Quan els homes eren homes i no manillars de bicicleta com ara, els mossos en edat de merèixer anàvem a fer el soldat obligats per aquestes espanyes de Déu. No patiu que no us explicaré la mili, que no cal, però deixeu-me si us plau metaforitzar a l’entorn del servei d’armes en contraposició a la vida real.

La rutina del soldat consistia en moltes coses. Les guàrdies, les maniobres, les desfilades –unificación, en deien  a cavalleria-, eren només la part diguem-ne marcial. El beure alcohol sense límits raonables, acostumar-se a menjar malament i suportar l’olor corporal de 200 paios mal dutxats a l’hora de dormir, era l’altre part de la història, la que formava el caràcter devia de ser...

En resum, pel quinto, el món es dividia entre la vida al Regiment, amb les seves normes i dinàmiques pròpies –males olors incloses- i la vida de civil que havia deixat a casa –on les olors eren les que tocaven-. El més curiós, es que quan hom “feia vida” a la mili, la pituïtària semblava oblidar la ferum pròpia i aliena. El meu olfacte sobrevolava els efluvis de joventut, les feromones salvatges de centenars de tardoadolescents enganxades amb suor a mitjons i samarretes sense problema. Fins i tot després dels curts caps de setmana lluny de l’esquadró, el meu nas no desentrenava aquest bloqueig profilàctic i miraculós que mantenia a distància les contundents agressions de les pudors corporals.

Ara bé, resulta que un accident de trànsit em mantingué allunyat del servei vora sis setmanes. Entre operacions, recuperació i repòs, vaig passar els meus dos darrers mesos de mili a caseta, només vaig haver de tornar al regiment per una estada d’una setmana final, a fi de llicenciar-me. Després de gairebé cinquanta dies hi vaig fer cap una nit d’agost, de matinada. Tant bon punt vaig obrir la porta de l’esquadró... la patacada que em propicià la oblidada ferum casernària quasi em fot a terra del mareig.

Mireu... Torno de passar quinze dies en un país seriós, on quan hi ha un escàndol de corrupció la gent va a petar a la presó. Potser no sempre, que ningú no és lliure de pecat, però us ben asseguro que la cosa no es com per aquestes contrades. I un cop aquí, retornat a la finca del borbó, les coses segueixen com sempre. Polítics, periodistes, i casta dominant en general fent veure que la cosa de cartró pedra que muntaren els pares de la pàtria de la transició és una democràcia; que existeix algun tipus de legitimitat que doni sentit en aquesta enorme tifa de sistema podrit, corrupte i malgirbat conegut com estat espanyol.

Els xicots de la judicatura fan la seva feina i salven el cul al Pepinho Blanco del PSOE i al Jaume Matas del PP. Quid pro quo i aotracosamariposa. En Millet i la resta de golfos apandadores d’aquí i de més enllà dels Monegros segueixen tots a casa seva. El President del Constitucional milita en un partit polític i no passa res. Un govern i un Rajoy sense cap mena de credibilitat no dimiteixen i s’agafen a la lletra de la llei i a la majoria absoluta passant per sobre de tot i de tothom... I no us avorreixo amb més casos i detalls, que ja sabeu del que parlo.

De l’estranger estant, m’arribava la ferum espanyola. Diria que fins i tot, gràcies al Ipad, en podia destriar les aportacions al cocktail genèric de la pudor segons el partit que en fos l’emissor. Però sabeu què? Doncs com quan estava de permís i lluny del regiment, les coses em semblaven d’un altra dimensió, d’una realitat virtual que no era la meva... Es possible sobreviure envoltats de tanta porqueria i que el nostre olfacte moral aconsegueixi minimitzar-ne els efectes? Com podem sobreviure i seguir pagant impostos cada dia, sense que se’ns caigui la cara de vergonya, sense tenir un cop de moment i engegar-los a tots a dida en una revolada d’insubmissió ciutadana?

D’aquí a una setmana farà trenta anys que quasi caic de cul en retrobar-me amb les olors indescriptibles de l’esquadró... us ben juro que el retorn a l’Espanya del PP i a l’espanyeta de l’autonomisme tronat català, em provoca el mateix fàstic que aquells mitjons suats amagats entre els llençols reglamentaris de l'exèrcit espanyol. Potser és que tot just acabo d’arribar... tot sia que en un parell de setmanes ja m’hi hagi tornat a acostumar.

3 comentaris:

  1. Esperem que sigui comparable a la sensació d'entrar a un aeroport en transit, fent escala per arribar a la destinació correcta. I si no hem d'arribar-hi, millor que l'avió s'estavelli.

    ResponElimina
  2. Com a psiquiatra aficionat... fins a quin punt es el post tributari del BEAU SABREUR de P.C.Wren?... es mes... algu recorda la descripccio de la caserna (i la seva "ferum") dels Husars Blaus?... encara mes!... algu ha llegit BEAU SABREUR?... lol
    Que pocs quedem...

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'una sola llavor, pot acabar germinant tot un bosc...

      Elimina