S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 17 de febrer de 2016

Reconstruint CDC (cap. 1) "Ous i castanyes"

Bé, ja ho dèiem, i ha acabat per passar. El sistema de partits català de l’autonomisme ha saltat pels aires definitivament. El país mira cap endavant i es prepara per entomar els reptes de futur. Com un nano que ha passat de curs patxim-patxam, amb bona nota en esports d’equip i història, i dolenta en ètica i matemàtiques, agafem la línia 9 i anem cap a la universitat dels països nous.

Nou país, nou projecte, nous reptes i amenaces, però també noves oportunitats. Canvis de perspectives electorals, canvis generacionals, i moltes motxilles plenes de bones intencions i males pràctiques que caldrà deixar al mig de la plaça pública i fer-ne gran falla cremant-les per Sant Joan. La política catalana abandona a marxes forçades el paisatge dels eixos autonòmics, i s’enfronta a la reformulació ideològica dels seus espais polítics, que per molt que haguem navegat plegats pel Mar de la Transversalitat, un ou és un ou, i una castanya una castanya.

Les formacions de l’extrema esquerra podran caminar cap a la moderació institucional, o no, en tant en quan no torni una atzagaida financera com la del 2008. No vull fer pronòstics perquè no tinc el títol de kremlinòleg, i en referència a les seves relacions internes, com diuen els negres al Brasil: “que entre blancs s’entenguin”.

Pel que fa al unionisme en les seves diverses cares, neo-franquista pepera, neo-liberal ciutadana, o naftalino-transicional sociata, com diria l’àvia: ja s’ho faran. Entre tots ells, amb tota la carn a la graella, van posar sobre la taula 1.2 milions de vots el 27-S. Les enquestes diuen que el factor biològic no juga precisament a favor de la permanència dins Espanya, però faríem malament si menystinguéssim les llistes ètniques de ciutadans, o la resiliència del PSOE.

Tant l’espai de l’extrema esquerra, com l’espai espanyol de l’eix nacional, ja tenen qui els escrigui, fixem-nos doncs en el poti-poti central de la política catalana: el milió i mig de catalans atrapats entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, amb transbord al liberalisme d’esquerra o de dreta. Aquesta amalgama de votants objecte del desig de les propostes electorals del que era CIU i el que és ERC, que filies i fòbies històriques a banda, son electors que esmorzen el mateix, guanyen sous similars i veuen el món des del mateix melic nostrat. De fet, només es diferencien en els gags del Polònia que els fan més gràcia i si cal dur corbata o no.

En aquest cas haig de dir que CDC té un problema i no és el 3%. ERC s’ha agafat al pal de paller i no pensa deixa’l anar. Els joves que s’incorporen al vot i opten per la centralitat catalana, indefectiblement van cap a ERC. Valoren el discurs de la generositat institucional, la bonhomia en el lideratge, els sacrificis polítics i personals, i el tarannà de la correcció política més xirucaire que tant bé ha sabut construir la direcció d’Oriol Junqueras.

Sota la bandera de la gran confusió catalana del “si ets bona persona, senyal que ets d’esquerres”, la centralitat catalana regala a Ciutadans i al PP tot un espai ideològic immens que plany, suposo que amb llàgrimes de cocodril, que en Duran els sortís un botifler èpic, homèric i pantagruèlic. Un personatge sinistre, digne d’esdevenir un arquetip de dolent de conte, amb entrada pròpia al Costumari Polític Català. Si això li sumem les declaracions de l’aparell convergent de flaire socialdemòcrata, que baixi Messi i m’ho expliqui, perquè em surten ambdós cromos repetits, ERC i CDC. I així el país no va enlloc, una nació necessita oferta política per a tothom, que les solucions als problemes no viuen exclusivament sota el paraigües de la socialdemocràcia i els concerts per la Pau.

Convergència afrontarà aviat el què fer de si mateixa. Reviure amb cares noves i el mateix nom? Afrontar un aquelarre públic? Un penediment gestual ben teatralitzat que comporti un canvi de nom, i prou? I a sobre venent el mateix peix d’una socialdemocràcia que agonitza? Aleshores... si hom no hi creu en això de subvencionar la dissidència cultural, regular mercats ad infinitum, posant funcionaris a validar iniciatives empresarials que són incapaços d’entendre, o redistribuir la riquesa dels altres, dels qui no et voten, per tal de mantenir verd i fresc el teu jardí de vots com si fossis el PSOE, què carai hauré de fer? Votar Ciutadans? O demanar asil polític al Regne Unit i que us bombi un elefant pelut? Mireu... si sou convergents i socialdemòcrates aneu-vos-en a ERC i expliqueu-los que, a voltes, val la pena lluir corbata.

Parlo amb convergents sovint, i ensopego amb diverses tipologies. Els primers, els qui tenen el cul llogat al partit o a les institucions, per sobre les ideologies, i que volen l’operació d’estètica i quedar-se com estan. Ho sento, però serà que no.

Els segons els militants que venen dels temps de l’Antic Testament pujolià, atrapats en l’emotivitat de l’amor a un moviment que va morir amb la sentència de l’Estatut i el va enterrar en Junior i les deixes d’en Florenci. Deixeu pas, o seguireu les passes cap al geriàtric electoral de la mà del PSC. De passada, obriu el manual polític per la A d’Autocrítica que us farà servei.

Els tercers són aquells que militants de sempre, o sumats quan els tripartits de nefanda memòria, o revinguts -com ara jo- atrets per la caiguda -amb estil- del cavall autonòmic, creiem que el sobiranisme mereix un centre-dreta inequívocament democràtic, entenedor, modern, i sobretot sense complexes de pa sucat amb oli. Que un ou és un ou, una castanya és una castanya, i que tant l’esquerra com la dreta dels països democràtics han de sortir en igualtat de condicions a la recerca de solucions per a la societat, sense premisses de superioritats morals ni mandangues polítiques tronades. Que ja hi ha prou d’aplecs kumbaiàs, literatura de l’exili, i doctrina anestèsica del Club Super 3. Si us plau, que ens estem jugant el futur del país, dels nostres fills, i de les nostres pensions.


Tot això que he intentat posar en ordre avui, no ho he transcrit per tenir raó, -que es sabut que tenir-ne no serveix de res- ho he fet per a preparar el terreny del com m’agradaria que es reconstruís l’espai a l’entorn de CDC, com crec que s’hauria de dir el nou partit, el perquè de tot plegat, i el què del que hauria de perseguir com eina de construcció social i nacional. Si us fa el pes la descripció d’avui, demà provaré d’explicar-vos la meva proposta pel futur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada