S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 23 de desembre de 2010

De pijos, sentències i préssecs

A casa, com a moltes altres famílies de la burgesia que havia guanyat la guerra, més ben dit que l’havia sobreviscut, els pares varen decidir parlar-nos en castellà i portar els fills a una escola catalanista. Per una banda pretenien que no “quedéssim malament, com si fóssim de poble” amagant l’accent al parlar castellà, però per l'altre ens socialitzaven tot el que podien en l’àmbit de l’amor a Catalunya i a les tradicions. Us sona oi? Uns protoconvergents.

Era l’any 1970 i jo tenia vuit anys. Passava alguns caps de setmana convidat a Llafranc a casa de uns amics de la família, de origen holandes i mexicà. El pare era president de una multinacional, vivien al carrer Ferran Agulló en un pis de cágate lorito i parlaven castellà. Un dia, a l’hora de les postres, em varen preguntar “hay fruta, ¿qué quieres?”. La intendència gastronòmica a casa, passava per l’àvia Florentina una senyora de Barcelona de tota la vida, nascuda al carrer Princesa l’any 1899 que parlava un català puríssim, un castellà “a la catalana” i un francès d’estar per casa molt efectiu. Per tant, la meva resposta sorgida del lligam místic nacional més profund, va ser “quiero un préssec”, que per l'àvia la fruita tenia noms catalans. La família del Turó Park es va fotre a riure “¿querrás decir un melocotón?”. Va ser com una bufetada, aquella patuleia de desarrelats feien befa de l’avia? Els hi vaig posar un gomet, i la mala llet encara belluga dins els meus budells. Vaig despertar a la consciencia de catalanoparlant menystingut el mateix dia que hagués pogut avergonyir-me de la meva llengua i iniciar un camí sense retorn cap el vot a Ciutadans. Gràcies àvia.

Els catalans nascuts durant el franquisme som supervivents de un intent quasi assolit de genocidi cultural. Aquest va comptar amb l’ajut de no poques persones de bona fe, com els pares, i sobretot de l’agressió de l’administració, les lleis i els usos i costums de l’estat espanyol. Ningú encara ens ha demanat disculpes, tot sia dit. He hagut de aprendre a escriure en català –amb moltes faltes i castellanismes- fa quatre dies. Segueixo parlant en castellà amb molta gent que estimo perquè ens varem conèixer sota el jou de la llengua de TVE i això no ho canvia ja ni Déu. Tenia la sensació que ens haviem salvat pels pèls, però Espanya no afluixa i els pijos ara volen fer servir la democràcia, que no volien ni en pintura –els meus amics de Llafranc varen votar que NO a la sacrosanta Constitució, que jo me’n recordo- per denigrar el català a llengua de segona i fer valer la seva maleïda lengua común a les nostres escoles.
La sentència del Suprem només es la punta de llança del que ens ve a sobre, malgrat que els partits dinàstics vulguin amagar l’ou. La realitat es que el Constitucional ho va canviar tot i que la manifestació del 10 de juliol no va canviar res, al menys al Parlament. Que voldran ara els partits polítics? Que tornem a sortir al carrer? A mi aquest cop no m’hi trobaran, ho sento. Els toca als nostres representants polítics treure’ns d’aquest pou d’ignomínia, que per això els paguem. I no val fer veure que no passa res.

Els catalans que ens estimem el país només tenim dues opcions. La primera seria aprofundir la fractura que ens demana Espanya: Segregar els nanos en instituts catalanoparlants i castellanoparlants; com a consumidors sortir dels comerços, bars o taxis on siguem rebuts en castellà; com a empresaris no donar feina a qui no parli català i treure de l’atur a quans més catalanoparlants millor; com a pares desheretar fills i filles que s’enamorin de castellanoparlants... i portar el país al desastre, la divisió i el conflicte civil. La segona opció es més senzilla: el proper cop que visquem el Dia del Domund de la democràcia que son les eleccions, votar independència de forma clara i rotunda, deixar-nos de pactismes i possibilismes i fotre el camp de una vegada. La meva àvia de ben segur que ens agrairia que deixéssim de fer el préssec.

7 comentaris:

  1. O sea, de fábula tio!... Mejor imposible.
    Lamentablemente yo escribo en catalán peor que tú... y claro a mi me dió por el inglés... llega un momento en que ya no me caben tantos idiomas en el coco, eso sí... catalanista (com el nostre pare li va espetar a un sargent quan les granotes portaban sabre...):
    MÁS QUE DIÓS!!!!!
    adb

    ResponElimina
  2. Bien jugado. Esto de haser el melocotón se tiene que acabar de una ves por todas!

    ResponElimina
  3. A mi tampoc m'hi trobaran a les manifestacions adreçades als polítics.
    Però potser fora bo obrir altres fronts amb accions senzilles, però contundents, adreçades a caixes, bancs i les seves empreses...

    ResponElimina
  4. M'he permès de reproduir el teu darrer paràgraf en el meu post. Comparteixo plenament el que dius.

    ResponElimina
  5. Què ... aquella gent que es va riure de la teva àvia. L'ofensiva anti-catalana i centralista ja fa temps que dura. Però ara es senten més forts que mai i no pararan fins a destruir-nos del tot. O fem un cop de cap i marxem o acabaran amb nosaltres.

    ResponElimina
  6. Rectificació:

    Ah! la memoria... ja no es la que tenia... de fet sempre que el pare era confrontat pel sargent (alla als anys 40) la cosa era aixins:

    S: Dorca?... catalan... eh?... separatista!
    D: normalment silenci...
    repeat ad infinitum
    fins que un dia el pare l'hi va replicar el ja mencionat
    D: MÁS QUE DIÓS...

    Aquesta rectificació aclareix el fet que no va esser per catalanista... (de fet no crec que fos ni per separatista)... simplement en va tenir prou.

    Mai mes lo sergent va fer cap comentari al respecte...

    Els que varem tenir "la sort" de fer la mili coneixem perfectem aquest tipus d'analfabet amb galons... tenen un gran complex d'inferioritat i pensen que tots som "polacos"... (jo, que vivia a la lluna no vaig copsar que hi havia mes "separadors" que "separatistas" fins aquell moment...)

    Per que quedi clar.

    adb

    ResponElimina