S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 31 de març de 2010

L'acomiadament del senyor Carlmichael

Llegeixo pels puestos que el governador del Banc d’Espanya intenta influir en favor de la patronal i de les tesis del PP per un tipus de contracte laboral únic que esmorteeixi les indemnitzacions als treballadors de resultes de un acomiadament. En Fernández Ordóñez es suma a una iniciativa del PP, o va ser el PP qui va copiar aquest run-run sobre la reforma laboral que ja fa temps proposa el Banc d’Espanya?


Tant se val; el que sé del cert és que les coses no funcionen tal com estan ara, sinó que les reformes espanyoles acostumen a ser “copy-pastes” de lleis i procediments que han funcionat a altres països i que un cop instaurades per l’estat espanyol només serveixen per fer més grossos els problemes propis.
Un parell d’exemples són la còpia interessada que fa Espanya al segle XIX de dos tótems meravellosos de la Revolució francesa: l’ensenyament públic i el servei militar:

Dels lycées varen copiar l’adoctrinament uniforme i nacional, però no la instrucció en les bases de la radicalitat democràtica; utilitzaren l’escola per esvair els localismes i les llengües diferents a la de l’estat, oblidant fer ús de l’escola per marcar a foc en els nens la separació del que és laic i públic i el que es religiós i privat.

En referència al servei d’armes, més o menys igual, els quintos eren adoctrinats en els “valors patris”, sense copiar l’ascensor social i mantenint les castes militars; l’exèrcit “nacional” era un filtre que igualava comportaments i “redreçava” els excèntrics per la força, però no servia per fer que el ciutadà aprengués els rudiments de la defensa, sinó més aviat per fer de camàlic dels comandaments.

Resulta evident que l’actual legislació laboral no acaba de funcionar. Els treballadors, a voltes i sobretot si estan afiliats a un sindicat, consideren el contracte indefinit com una propietat privada i a l’empresari com un explotador incompetent si es veu en la situació d’acomiadar-los. Aquesta és la realitat, almenys tal i com la veiem dia a dia.

Ho he viscut en primera persona, com a empresari. De sobte et trobes immers en una situació de crisi on els costos fixos no et deixen sobreviure... i ostres... resulta que quan redueixes la plantilla, a contracor, i fas front a les indemnitzacions, quasi has de plegar la barraca! L’estat i els gestors et donen solucions terribles i molt més dures... ERES, fer fallida i tornar a obrir, mirar la lletra petita i començar a acomiadar gent per no fer el que mai no havies exigit en termes d’horaris, etc., per estalviar-te de pagar... Tot molt lleig moralment, però el sistema té aquests mecanismes per tal que els poderosos es puguin desempallegar de les plantilles cares (i sovint amb diner públic, que la cosa té delicte); però jo parlava d’empresaris i gent normal, no de poder ni de polítics.

Ara, les ments pensants de la dreta que vetllen pels meus interessos com a empresari volen fer copy-paste d’altres sistemes de contractació laboral molt més “moderns”, rollo: “No sabemos cómo podrá sobrevivir esta compañía sin su colaboración, señor Carlmichael, pero lo probaremos a partir del lunes que viene. Haga el favor de recoger sus efectos personales en esta caja de cartón en cuanto Seguridad le permita volver a entrar en su despacho”. Home... temptador... però a més a més de empresari soc marit d’assalariada i pare de xavals que ara començaran a buscar-se la vida i el senyor Carlmichael ho té molt millor que ells un cop acomiadat. Per què?

En Carlmichael no se n’haurà d’amagar, que el fotessin fora de la empresa. Si ha estat rentant cotxes a la benzinera del seu poble, o ha estat fent de cambrer a un McDonald’s mentre busca alguna cosa millor, ningú no li demanarà explicacions. No viurà necessàriament com una taca el trencament de la seva relació laboral, i el que és més important, no caurà la infàmia i la vergonya a sobre seu per part del seu entorn més proper. Canviarà de ciutat, i d’estat si és necessari per trobar feina –família inclosa-, però és que la comunitat a la que arribi el rebrà amb els braços oberts. La idea de terra de promissió encara funciona allà. Avui, en el nostre entorn, si un empresari està disposat a pagar 45 dies per any treballat per fotre’t fora, és evident que potser ets prescindible... però és que la mateixa indemnització sembla que t’assenyali com a culpable de ser-ho... quan en un món modern aquestes moralines haurien d’estar superades.

Un cop tinguem la llei aquesta nova, els caps de personal deixaran de valorar la disciplina i l’obediència per passar a valorar la creativitat i la seguretat en un mateix? Deixaran de fixar-se en l’edat del entrevistat i tenir 50 anys serà un plus i no un minus? M’ensumo que aquí acabarem per copiar la manera d’acomiadar americana, seguint la idea que el paternalisme de l’estat no ens deixa créixer -i potser hi ha molta raó en aquest precepte-, però no ens convertirem en ciutadans socioculturalment nord-americans al mateix temps. La història ens diu que copiarem, tard i malament, com sempre. Hi ha alguna cosa de pervers en tot això, i hem de preguntar-nos si les societats no han de trobar els seus propis camins per trobar solucions.

dijous, 25 de març de 2010

Si vis pacem para bellum

Un 31% dels catalans que contesten les enquestes de l’Avui considera que un estat català independent no hauria de tenir exèrcit per tal de fomentar la cultura per la pau. Està clar que opinar és gratis i que a ningú li agrada ni fer la mili, ni enviar els fills a fer el soldat, ni la guerra, ni la mort en general. Però jo no em ser avenir que un de cada tres catalans amb els que comparteixo la doble xacra de llegir l’Avui i de no tenir un estat propi s’hagin begut l’enteniment.


El Leviatà, l’estat, aquest monstre que els pobles decideixen construir, té unes funcions bàsiques fruit de la renuncia dels ciutadans a exercir-les ells mateixos. Recaptar impostos per donar serveis, impartir justícia i exercir el monopoli de la coacció física. Aquests són els tres àmbits més clars on el ciutadà delega la seva llibertat individual en benefici d’una estructura que resolgui el problema dels serveis comuns, dirimeixi els conflictes entre particulars i sigui l’únic que pugui utilitzar la força de forma legítima. No entenc per quins set sous el nostra Leviatà hauria de renunciar a la defensa per la força, si calgués, dels interessos dels catalans.

De tota la ponència política de Reagrupament, els unionistes han triat el fet que aclareix que Catalunya disposarà d’un exèrcit propi, i d’uns serveis d’intel•ligència, per fer-ne mofa. I és que tenen el terreny adobat per crear un estat de opinió contrari per dues bandes: el pressupostari i el pacifista.

Els catalans que no creuen que Catalunya hagi de tenir exèrcit per motius pressupostaris, un 13% dels lectors que contesten l’enquesta de l’Avui, obliden que els catalans ja en tenim d’exèrcit, ja el paguem. En aquests moments el tenim defensant els nostres interessos a Haití, el Líban i l’Afganistan. No entro ni surto en si veritablement defensen alguna cosa que ens vagi bé o no, el que vull dir es que els catalans contribuïm ja amb els nostres impostos a un Leviatà anomenat Espanya. I a més a més els diré que tinc la intuïció, no disposo de dades a la mà, que els seus membres majoritàriament ni viuen, ni consumeixen, ni paguen els seus impostos a Catalunya. Mireu si en tenim de quartos propis per tenir unes forces armades, caram.

Als presoners de la gran mentida del pacifisme i de la cultura per la pau els diré que jo també els estimo molt i que el món ha avançat en la resolució dels conflictes per via diplomàtica, però sense muscle les societats acaben per desaparèixer. Roma, probablement un dels Leviatans més ben parits de la Història, va enfonsar-se quan els seus ciutadans varen dedicar el seu temps a menjar llengües de pardal saltejades a la tòfona blanca mentre la guerra els la feia un exèrcit mercenari. Una mica com Europa, que envia a lluitar pels seus interessos econòmics a les classes baixes dels EUA mentre esmerça els pressupostos dels seus molts Leviatans a donar serveis imprescindibles per la supervivència de la seva cultura com la producció de pel•lícules com Vicky, Cristina, Barcelona, la organització del “Dia Mundial de l’Aigua”, o el casament de les infantes.

Bèlgica, l’any 39, va triar un parlament majoritàriament pacifista, a veure si els alemanys aquest cop passaven d’ells, mesos abans de ser esclafats per la blitzkrieg; el Líban, la Suïssa d’orient, va decidir renunciar a tenir exèrcit per no provocar els sirians i fer-se invisible en un entorn geoestratègic calentet, poc abans de ser envaïda per tot arreu i de patir una sagnant guerra civil encara no resolta políticament. Els únics pacifistes que he conegut que em mereixen tot el respecte són militars de carrera en actiu, que saben que la guerra no és bona i que sempre és millor una mala pau que una bona guerra.

És per això que haig d’agrair als reagrupats que hagin tingut el seny i l’honestedat de posar les coses clares des del començament. Catalunya no pot renunciar a res que sigui consubstancial a la construcció d’un estat. No pot ser d’una altra manera. Volem ser normals i ho serem.

dimecres, 24 de març de 2010

L'escut de la gallina i el conseller Saura

Resulta que a capitania han tapat la gallina franquista amb un gran pedaç que mostra l’escut de la Casa Reial. Quina metàfora!


Els signes de la dictadura franquista han trigat quaranta anys a anar desapareixent del camp visual dels ciutadans de Catalunya. Més o menys, fa poc encara es veien jous i fletxes a moltes façanes de la ciutat, recordant-nos, al menys a mi, els planes de desarrollo, el pluriempleo, i l’Alberto Closas de La gran familia (“Cheeenchooo, Cheeencho!”). Tot plegat bastant caspós, un cop superat l’inevitable sentiment de nostàlgia que diu que contra Franco almenys se sabia contra quin enemic es lluitava.

Ara, sota el marcial comandament de una ministra catalana, molt amiga d’en Salvador Sostres, la memòria del general pateix una darrera derrota als despatxos del Ministeri de Defensa. L’àliga imperial deixa de sobrevolar Barcelona i queda engabiada sota el mantell protector de Joan Carles I, amagada dels susceptibles ulls de la ciutadania, però encara present, arrelada, amb les urpes ben endinsades a l’estructura de l’edifici més important que li queda a Espanya al cor de la capital de Catalunya.

He arribat a un punt on la meva perplexitat no em deixa destriar entre el que cal, el que convé i el que s’hauria de fer. Quan llegeixo als diaris que la desaparició dels símbols franquistes és “particularment necessària” a casa nostra, per una banda tinc la certesa que sí, que el franquisme va fer tot el possible per destruir la nostra identitat nacional amb tots els mitjans que tenia al seu abast. Em pregunto, però, si no fa el mateix la gent que defensa l’escut que utilitzen per tapar el franquisme, no des d’ahir, si no des de fa trenta-cinc anys. Una operació de maquillatge digne d’un “plan Ponds, belleza en siete lustros”.

Per altra banda, aquesta unanimitat als mitjans de comunicació catalans sobre el fet que la gallina és més ofensiva pels catalans que per altres derrotats pel franquisme arreu d’Espanya, només atia el mite segons el qual a Catalunya no hi va haver-hi una guerra civil, sinó que tots els catalans van defensar la República, cosa que, diuen, equivalia a defensar Catalunya. Amb perdó de l’expressió... i uns collons! Probablement fou a Catalunya on més es va poder sentir, i experimentar, el brot d’odi fratricida més brutal, irracional i injust de tota la guerra. I, a sobre, ens va tocar patir la doble repressió, la feixista i la nacional, per burros.

És curiós, però últimament hi ha signes d’esquizofrènia militar i de revisionisme històric políticament correcte arreu. Dins d’aquesta onada d’estupidesa, cara dura i altres oxímorons, la setmana passada el conseller Saura, al meu entendre hereu de la més rància i demagògica tradició comunista, inaugurava l’Espai Memorial Democràtic. Esperem que de les aules taller en puguem treure resultats, com per exemple saber què se’n va fer de l’Andreu Nin, oi conseller? Una menjadora dotada amb un pressupost de 3,7 milions d’euros anuals pagats per tots els catalans, l’operació de maquillatge de l’exèrcit espanyol ens sortirà molt més barata. I tot això a la Via Laietana, només a uns centenars de metres de Capitania, a tocar del lloc on la meva família va perdre el rastre del meu besavi l’estiu del 36, en mans dels carrabiners: era ric i anava a missa.