S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 20 de març de 2011

Crido a Sometent

Els catalans tenim molts defectes, i algunes virtuts. Una d’aquestes es més fruit de l’absència de poder polític que històricament hem patit: l’associacionisme, allò que en diuen la societat civil. L’estat, l’administració, l’església, els poderosos, anaven per una banda defensant els seus interessos, i els ciutadans catalans havien de fer mans i mànigues per organitzar-se en la defensa dels seus valors, propietats, cultura... Els exemples son als llibres d’història, i algunes d’aquestes institucions han sobreviscut fins els nostres dies, encara que segons la meva opinió, massa entortolligades al poder a conseqüència de les subvencions, el copet a l’esquena i les recepcions oficials al pati dels tarongers. Tothom pot equivocar-se, i sembla que els prohoms –hi hauria d’afegir i “les prodons”?- de les institucions pota negra catalanes varen creure’s això de la democràcia, l’autonomisme i els partits polítics i ja no serveixen més que per donar vernís al podrit castell de cartró-pedra de l’establishment.

Una de les meves institucions favorites, ja perduda perquè “no calia”, es la del Sometent. La milícia, en aquest cas rural, es una herència dels temps en els quals la monarquia no arribava a protegir les propietats dels seus súbdits, i més tard l’estat els dels seus ciutadans. La gent del poble s’organitzava i quan un grup de malfactors treia el cap per la contrada es cridava a sometent, al crit de via fora. Els poble entrava en estat de guerra, tothom hi col•laborava, i els homes de entre setze i cinquanta anys sortien armats a la plaça, anaven a encalçar als lladres i els caçaven com a conills. Potser ja no ens cal tenir el trabuc penjat a la porta de casa, però cal que ens organitzem per utilitzar totes les eines al nostre abast per foragitar tots aquests delinqüents que ens han robat les institucions, la democràcia i sobretot la dignitat.

L’altre dia us deia que jo em baixava del burro dels partits. Per un moment vaig pensar que potser ens caldria una nova organització de caire polític... però vist el pati el que crec que ens cal es denunciar la gent que està podrint el sistema, quans més i quan abans millor.

Tots, vull dir tots, sabem el que passa al nostre voltant. Sospitem que moltes de les coses que vivim en relació amb l’administració i els polítics podrien ser delicte, denunciables, i ens indignem, però no fem res. Normalment no tenim més proves que les insinuacions de la gent que està més a prop de la tifa, d’altres vegades el cost de portar la qüestió a un tribunal no correspon a la retribució que rebríem –més enllà del triomf moral- , la majoria de les ocasions vivim el cas de corrupció des de una posició que no ens permet denunciar-la donant la cara, la qual cosa a sobre ens eleva a la categoria de còmplices i ja hem begut oli.

Prevaricació, corrupteles, associació per delinquir, estafa, extorsió, assetjament sexual, malversació de fons públic... Recordeu la pel•lícula “Els intocables”, de Brian de Palma? Tothom sap com funcionen les coses a aquest Chicago particular que han construït entre tots, però ningú gosa aixecar la mà i denunciar-ho. Ells es trien els membres del Tribunal de Comptes, per rigorós torn s’adjudiquen el càrrec de Síndic de Greuges, controlen els continguts dels mitjans públics i subornen els privats amb els diners dels nostres impostos. I els ciutadans no tenim on anar, ni sabem com fer-ho quan ens prenen el pel, abusen de nosaltres o bé, directament, som testimonis de un possible delicte. Això ha de acabar.

Mentre ens capficàvem en la recerca de la transversalitat independentista, ells reforçaven la transversalitat de la corrupció, menystenint al poble i rient-se de nosaltres encapçalant les nostres queixes. No hi pot haver canvi i regeneració sense fer saltar pels aires l’actual colla pessigolla que està en el poder, i les seves eines de control.

Jo no se vosaltres, però no soc capaç de determinar un ranking de les coses que fan i que més em treuen de polleguera. No pot ser que un conseller tingui un desviament pressupostari de més de 800 milions d’euros i se’n vagi a casa tant tranquil, sota la premissa que “els altres” també en tenien de desviaments, son els meus quartos i vull el seu cap en una safata. No pot ser que per tres bandes m’hagin comentat, sense proves com sempre, que un restaurant subvencionat de una institució pública s’hagi convertit en un “menjador social” de funcionaris i coneguts, que ningú pagui ni tant sols el tiquet per fer-ne ús, durant anys. No pot ser que l’Ajuntament de Barcelona embargui en concepte de multes el compte de un ciutadà, per error en el número de carnet d’identitat de un altre persona, que hagis de desplaçar-te personalment a la quinta forca per tal de demostrar l’error... i que cap institució de control hagi fet res davant de l’abús, mai! Em venen ganes de vomitar quan he sentit les raons que donen els polítics en petit comitè, dins els partits on he militat, per tal de no solucionar contradiccions flagrants amb el programa electoral i els propis estatuts del partit. Jo no soc advocat, malgrat tenir estudis de dret –potser si fos polític això de no ser llicenciat seria una futesa- i no puc saber el que es delicte i el que no ho és, però en tot cas ja en tinc un gra massa.

I tot això passa aquí. Al costat de casa, A la nostra feina. Al nostre partit. I que fa el funcionari treballador i honest? Callar per por al mobbing. I que fa el militant decebut? Anar-se’n a casa, que es el que volen. I que fa el ciutadà testimoni o subjecte d’abús? Amb sort... una carta a La Vanguardia o un post al seu blog, i normalment callar i no donar la cara no fos cas.

Que us proposo? Doncs si les institucions no arriben a defensar-nos ens haurem de defensar nosaltres com en temps del Sometent. En comptes de trabuc Internet, per munició advocats, el camp de batalla els jutjats, i l’enemic el funcionari corrupte, el polític lladre, els ganduls, els mentiders, els estafadors... vaja “ells”.

Proposo la creació de una societat sense ànim de lucre que proporcioni serveis jurídics als ciutadans de forma gratuïta per tal de portar als tribunals el seu cas. Una associació que no vulgui subvencions, que no es vengui per una croqueta, una copa de cava, i dos minuts de conversa amb el polític de torn. La creació de un nucli de persones que no tinguin aspiracions polítiques més enllà que les de viure en una societat neta; que canalitzi les denuncies dels funcionaris honestos i que es faci càrrec de donar la cara; que ajudi al pensionista a recuperar els diners de la punyetera multa de trànsit quan fa cinc anys que no té ni cotxe; uns serveis jurídics que investiguin si hi ha delicte en les actuacions de polítics i funcionaris en l’exercici de les seves funcions públiques; una organització que visqui de les donacions públiques dels ciutadans i que els seus comptes siguin a disposició dels seus membres, sempre. Perquè o bé els catalans ho organitzem, o bé “ells” muntaran una ONG, hi posaran un testaferro de la colla, i pretendran auto controlar-se, tapant-se les vergonyes els uns als altres un altre cop, com sempre.

Estic sol o algú més s’hi apunta?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada