S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 9 de març de 2011

Els millors (i els independentistes) Capítol II

Es pot saber en quin moment de l’ història els catalans varem perdre el favor dels Déus? Jo pensava que entre els fets de Prats de Molló i el 6 d’octubre ja hauríem de haver pagat tots els deutes de ridícul històric que qualsevol poble pugui haver acumulat des que hi ha món... però es veu que no, en algun moment la devíem de fer molt grossa...

Vaja panorama de desolació entre les formacions polítiques dels capitans de la declaració d’ independència! Cal que us faci un resum? Oi que no? Estem deixats de la mà de Déu, que dirien les avies, però jo el que us dic es que som tots una colla de babaus, d’innocents, d’imbècils per dir-ho clar. I jo el primer de tots.

L’any passat ho teníem a tocar. Fins i tot, malgrat pressions, mentides, intoxicacions i guerra bruta varem omplir al carrer. Tinguérem els cinc minutets de glòria als informatius, i després el silenci, la buidor. Aquí no ha passat res. Entre en Carretero, en Laporta, en López Tena, en Carles Mora, en Toni Strubell, en Jaume Fernàndez, l’Uriel Bertran i demés 150.000 vots... l’Anglada i la seva colla de fatxes 75.000... Jo no se vosaltres, però jo em vaig quedar de pasta de moniato.

Nosaltres, els que volem la independència del país, sigui per raons emocionals, culturals, econòmiques o ves a saber si per tocar els collons, portem des d’aleshores esquinçant-nos les vestidures i fotent-nos els dit a l’ull els uns als altres. Amb una mala llet i una eficàcia dignes del secular caïnisme ibèric. Algú al CNI, els serveis secrets espanyols, haurà rebut una medalla, no ho dubteu, però això no treu que l’ autocrítica està brillant per la seva absència. Senyores i senyors: la varem vessar, nosaltres.

Porto tres mesos assistint com a voyeur informàtic a les clatellades que ens estem repartint els solidaris contra els reagrupats, els lleials contra els infidels, els d’esquerra i els de dreta... i tot plegat per anar o no a les llistes de les eleccions municipals! Com si això anés a alliberar al país! Però que ens hem begut l’enteniment tots plegats? L’espectacle d’en Laporta anant a les llistes amb ERC i RCat –Déu n’hi do-. Les conspiracions d’aquest personatge nefast que es l’Emili Valdero negociant les llistes a l’Ajuntament de Barcelona amb tot aquell pobre patriota, mínimament conegut i de bona fe, que encara es creu això dels tres (o ja només en son dos?) tenors de SI.

Sento vergonya quan penso en totes les persones que sense entendre de política han treballat els últims dos anys per construir les consultes. Em fa mal l’ànima quan penso en el doctor Broggi, o el senyor Barrera... que demanaven unitat mentre tots plegats entravem en el joc de les desqualificacions, maldient els uns dels altres. Ara no puc llegir en Cardús, la Gabancho, en Roig o veure VilaWeb –no puc citar-los a tots- sense tenir ganes de fotre un bon cop de puny a la taula. On era el vostre lideratge intel•lectual quan la cosa es va posar calenta després de la manifestació? Esperant les benediccions de la nova colla pessigolla que manarà els propers quatre anys a la Generalitat? Venen ganes de anar-se’n a casa i plegar de tota activitat política. Que es el que vol l’enemic.

No us enganyeu, quan dic l’enemic no dic Espanya precisament. Em refereixo a aquesta mena de conxorxa de l’oligarquia del poder dels de sempre. Els polítics, els banquers, els mitjans de comunicació. Ostres tu! Es que fins i tot em vaig creure això del diari Ara. Burro de mi! El llegeixo i me’n faig creus... no es més que un altre diari dinàstic a l’espera del copet a l’esquena, amb orxata per tinta, farcit de becaris indocumentats i amanit pel maquillatge de quatre patriotes que hi escriuen i vint firmes més amb més morro que The Platters cantant l’Only you.

I que hem de dir dels polítics nacionalsobiranistes? D’aquesta colla que confon ser un líder en ser un xul•lo de patí d’escola? En Puigcercós! Amagat sota la catifa al seu despatx... que se’n sap d’ell? I en Jan? On es el teu tsunami nano? I en Carretero? Collons Joan! Vols fer el favor de callar i de no fer-me passar més vergonya? Que a casa em consideren responsable de haver-los fet anar a votar Reagrupament i m’ho sento a dir cada cop que goso tornar a parlar de política! Joan... que no veus que cada cop que fas unes declaracions l’enemic agafa el que més li convé per construir el titular que més li escau?

Per sort al país hi passen coses bones... La Vanguardia sortirà en català... en Pujol pare ha vist la llum i va fer un editorial tant fort que la Caixa va haver de contraprogramar-lo avisant de que es convertiria en banc (o no us heu fixat que la noticia com a noticia només, tant sols, solsament, únicament va ocupar les portades l’endemà que l’expresident caigués del cavall com Sant Pau?) ¿Ladran?, luego cabalgamos. Però cap notícia derivada de l’acció política del grapat de salvapàtries que ens havien de portar a la terra promesa. Ni una.

Personalment, vista l’experiència dels últims mesos, no vull tenir mai més prop meu ni Valderos, ni Gabanchos, ni Folchs, ni Laportas ni més patums que la de Berga. N’estic fart, punt i final, per fer el ridícul al menys fer-lo sense tolerar l’autoritat moral o intel•lectual de personatges que no la tenen.

I tampoc vull passar per ser tant il•lús com per obligar-me a entendrem amb qualsevol que vulgui la llibertat de Catalunya sigui quina sigui la seva ideologia, estic fart d’hipocresia. La nit electoral... els vint i pocs reagrupats que seguíem els resultats de la jornada en un bar de l’eixample varem patir una discussió interna parlant d’Israel... i això que estavem perdent les eleccions!i que no manaríem!i que el govern català no es competent... però quasi bé, per un instant, ens enganxem els uns amb els altres.

Em direu... que hem de fer? Amics meus... crec que haurem de posar la regeneració pel davant de tota altre qüestió. També crec que ens serà més difícil assolir la unió dels independentistes que la pròpia independència, per tant jo em baixo del burro i a partir d’ara intentaré bastir, o ajudar a construir, un nou projecte en el qual no hi càpiga tothom, ho sento, però en el qual la independència sigui només una conseqüència més del contingut ideològic de la proposta de regeneració política i moral de Catalunya.

Una proposta que parli de la reforma de l’administració pública, de la llei electoral, de seguretat, d’immigració, d’ensenyament, de polítiques d’igualtat o energètiques. De qüestions nacionals i internacionals... que no agradarà a tothom malgrat estar per l’ independència de Catalunya? I que? A mi el que no m’agrada es la situació a la que ens hem abocat tots plegats per ximples, simples, i xirucaires.

7 comentaris:

  1. Article execel.lent, però t'haig de dir que després que hagis escrit això "...a partir d’ara intentaré bastir, o ajudar a construir, un nou projecte en el qual no hi càpiga tothom" i els dos últims paràgrafs, hi haurà una altra medalla per a algú del CNI.

    Per a i la sortida és clara si poso per endavant que MAI podrem posar-nos d'acord. És la creació d'un partit polític amb només 2 punts, si, només 2.
    Punt 1: Declararem la independència unilateralment el dia que siguem majoria al parlament.

    Punt 2: l'endemà, dissoldrem el parlament, i convocarem eleccions nacionals. I que guanyi qui sigui. digue-me simplista, però no hi veig altra manera.

    ResponElimina
  2. Això ja s'ha intentat.
    T'asseguro que la destrucció de l'actual sistema de partits a Catalunya, de l'status quo es un mal de cap pel CNI, no a l'inrevés.

    O es fan noves propostes polítiques racionals o es canvïen les que ja existeixen.

    Crec més factible la primera opció. I si no hi estàs d'acord em semblarà fantàstic...

    ResponElimina
  3. ja ja ja. No és que no hi estigui d'cord, és que també s'ha intentat... O m'ho pensava.

    ResponElimina
  4. RCat i SI anaven del pal que dius tú... i ara es veu que el que volem decidir es l'amplada del carril bici entre Riudellots i Gratamunt presentant-se a les municipals...

    ResponElimina
  5. És trist que tot aquest espectacle hagi succeit en el context d'unes municipals on tampoc l'independentisme s'hi jugui tant.
    Amb tot el que ha passat, és fàcil desanimar-se i engegar-ho tot a rodar. Se m'ha passat pel cap. Ja s'ho faran! Però mentre no siguem Estat cla fer alguna cosa. Cal seguir. I cal fer-ho en el marc d'alguna dels partits existents, perquè no hi ha cap altra alternativa. Crear alguna cosa nova, com s'ha vist, és complicat i no arreplega gent.

    ResponElimina
  6. Tu ho has dit, crear una cosa nova no arreplega gent. Mal que ens pesi tot està en mans de CiU (o de C, més ben dit), depenent que com vagin les properes eleccions generals podrien quedar entre l'espasa i la paret si el PP obté una majoria absoluta i no necesita per a res els seus 10 diputats. Jo encara no he decidit si no anar a votar o votar al PP directament (em fa un fàstic indescriptible).

    ResponElimina
  7. Savalls, no et desanimis.
    Els ritmes potser no son els que voldriem, però el caliu hi és. Avui no veiem encara el desllorigador, però 5 anys enrere no se'ns passava pel cap tot el moviment de fons que hi ha actualment.
    Ja acabarà petant tot plegat i serà aleshores el moment de vestir un pais amb els ideals que enyores.
    Mentrestant fem que bulli l'olla i no parem de reclamar i exigir l'excelencia.

    ResponElimina