S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 26 d’abril de 2011

Genuflexions gratüites

A mi el tenis m’agrada. Haig de dir que m’agradava més abans, quan el jugava sovint i malament. Es un esport, a més a més, que serveix d’exemple en el debat de les llengües. Ho dic, perquè l’altre dia no se a qui li vaig sentir a dir que “dir que el castellà es més important que el català perquè el parla més gent es com dir que el futbol es millor que el tenis perquè té més seguidors”, com a exemple no em direu que no mola.

Bé, parlo de tenis a resultes de la celebració aquests dies del torneig del Tenis Barcelona, el Godó vaja, o hem de dir-li el torneig del Banc Sabadell? Es que ja m’he perdut amb tant d’sponsor i tanta escudella barrejada.

Quan era un xaval, els anys de Vilas, Borg, Nastase... vaig tenir ocasió d’anar-hi. Epoques de l’Orantes. En aquell món confús quan encara ens comparàvem amb Madrid, el Godó molava. Era un torneig internacional, dels millors en terra batuda, i aquí hi venien els astres de la raqueta, i Orantes i Gisbert els plantaven cara... i... vaja, un altre temps. El cert es que històricament el tenis, pel damunt de molts altres esports, i les olimpíades del 92 han estat el focus esportiu de més gran comunió de Catalunya amb Espanya, una cosa que ara per ara fa molt de yu-yu. Per a més inri ara un xaval•lot prou simpàtic malgrat ser del Madrid es número 1 del món, i parla català. Les adhesions pàtries de cadascú, si li agrada el tenis, entren aleshores en una espiral de indefinició i dubte que a mi, personalment, m’han conduit definitivament a no seguir aquest esport. Un altre renuncia que haig de fer a conseqüència de no haver solucionat les relacions internacionals amb Espanya... oi?

Com us deia, però, us vull parlar tangencialment de tenis perquè no he pogut evitar veure les fotos d’aquest aquelarre de pijeria i espanyolisme que protagonitzem els catalans cada any a Pedralbes. I dic els catalans perquè allà hi estaven representats la Vanguardia, el Banc Sabadell, els nostres polítics, San Miguel, i el més tronat del bó i millor de cada casa. I presidint-los a tots. Fent de fallera major. Sa altesa reial Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia, la dona de l’Urdangarin, diguem-ne. I haig de preguntar-vos… encara estem així?

No en tenim prou de rebaixar-nos cada dia sentint el que diuen de nosaltres els catalans a Madrid? Que encara els hem de fer la gara gara a tota aquesta colla de paràsits? Encara hem de buscar-li les gràcies a una casa reial que té la web només en “español e inglés”? Hem de seguir fent la pilota a una dinastia que per no tenir clar, no té clara ni tant sols la llei sàlica!? Ara la treuen i venen les carlinades. Ara la posen i salten la infanta Elena de la línia de successòria, per cert, on son les feministes espanyoles davant d’això? Pregunto eh...

No es nova tanta genuflexió gratuïta. Al darrer sopar organitzat per la PIMEC –la patronal de la petita i mitjana empresa de Catalunya –el convidat d’honor era en Felipe Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y Grecia, hereu del tronu. Vaig tenir el dubtós honor de ser convidat a besar-li els peus i fer-me el simpàtic assistint al sopar –privilegi reservat als petits empresaris que col•laborem en la mida de les nostres humils possibilitats a seguir pagant la festa dels principitos i els seus amors plebeus-. Hi vareu anar vosaltres? Jo tampoc.

Es pot saber quines raons tenim els catalans per anar-los al darrera com gossets? Quins favors busquem? Tenen poder per acabar amb els problemes reals que pateix la societat catalana tota aquesta colla d’enxufats via genètica? L’ajuntament de Barcelona, es a dir els barcelonins, ecara li estem pagant el sou de experta en no-res a la germana de la presentadora de televisió que es va casar amb l’hereu de les Espanyes? Quina vergonya!

Quan veig la poca dignitat de la nostra tronada crème de la crème industrial financera i política, per fer-se una foto al costat de uns actors secundàris en el món del Gotha –per no dir ja en la política espanyola- com els Ducs de Palma sento tant de fàstic que no em podia estar de compartir-lo amb vosaltres. Mireu-vos les fotos, més d’un hi surt retratat –mai millor dit-.

2 comentaris:

  1. En Savalls es R E P U B L I C A ... per si algu no ho havia "pillat" encara.

    De fet aixo de les monarquies hereditaries te molts problemes i no se pas com s'aguanta des de un punt de vista merament "cientific" o posats a rebaixar el vi amb aigua... "intelectualment".

    Potser aquells que hem llegit una mica d'Historia sabem de las revoltes, els assasinats, las revolucions... es una "feina" que te els seus "perills" no creieu... si repassem una mica veurem que els pobles tenen tendencia a substituir a las dinasties I N C O M P E T E N T S... per la brava normalment... el que es realment curios es que en substitueixin una per un altre!!!!
    Ah! i no hem vingueu amb massa mandangues eh?... que hi ha dictadures (suposadament "comunistes") en que tot queda a casa eh!... Corea del Nord, Cuba, Paissos del Mon Arab... la tira..
    Aixi que potser a part dels Estats Units (dubto despres de la saga dels Kennedy i dels Bush...) + o - ... poca cosa on triar...
    A vegades fan de pal de paller com a Belgica (es que em peto de riure)... un estat artificialment creat pels britanics per fer de coixi davant de Prussia... i aixi els va... fins que els francofons se separin dels valons o viceversa...
    Tot plegat ens distreu força oi? (si no patiriem massa amb la Champions!).
    Au preneu la medicacio... que ni essen el nº 1 del tennis un paio que parla catala (encara que sigui del Madrid) estem contents! (recordo anys de desert esportiu en que llavors somiavem en guanyar la Davis o el que fos!!!).
    Molt Contradictori tot aixo.
    Potser que vagi apendre la medicacio tambe...

    ResponElimina
  2. Monsenyor.., no heu de tenir pena. Lo senyor de l´altra casa ja va demanar disculpes: "lo siento mucho, no volverá a pasar". Sigueu generós i doneu el vostre perdó...

    ResponElimina