S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 11 de maig de 2011

Veritats i blasfèmies

Si aneu a Youtube podreu veure l’entrevista que en Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla. L’escriptor en diu de molt bones, de tot tipus, però hi ha alguna perla en referència als hàbits de lectura que em van quedar gravada. Pla ve a dir que l’home que després dels trenta segueix llegint ficció es un somiatruites, no ho diu així, però aquesta es la intenció de les seves paraules.

Val a dir que més que fer-me canviar el tipus de llibre que acostuma a passar per les meves mans, la sentència del mestre em reafirmava amb les eleccions que acostumo a fer de entre els milers de títols que es publiquen al país, cada any. Digueu-me avorrit, però ja no llegeixo pràcticament novel•les, encara que alguns dels assaigs que passen per les meves mans siguin pura ficció, que també es veritat.

Dit això, per Sant Jordi vaig comprar sis llibres: "Indigneu-vos" de Stéphane Hessel; "L'onze de setembre a Catalunya" de Jaume Sobrequés; "Catalanisme deucentista" de Ferran Mascarell; "A la intempèrie" de Patrica Gabancho; "Blanc bo busca negre pobre" Gustau Nerín; i "El quadern Gris" de Josep Pla.
L'últim, Pla, el reservo per vacances, si es que mai puc reservar quinze dies de qualitat familiar lluny de la feina. Endinsem-nos doncs en els efectes dels altres cinc llibres que ja he pogut llegir i digerir.
Anem a pams.

Indigneu-vos

Mireu, jo ja ho estava de indignat. Amb la classe política, amb els mitjans, amb el papanatisme i el bonisme, fins i tot amb l’electorat. El llibre més venut per Sant Jordi portava el segell de ser una provocació, pel fet que un polític nonagenari s’adrecés a les noves generacions per tal de fer-les reaccionar davant l’estultícia de la realitat que vivim. Això, per si mateix, ja era prou motiu per donar una oportunitat al pensament del senyor Hessel. Què m’hi vaig trobar al capbussar-me en el pamflet? Dues coses:

Primer de tot una visió de la pròpia història del cicle vital i polític de l'autor, si més no, generosa, laxa i acrítica. Els combatents de la resistència francesa que he tingut l’oportunitat de conèixer al llarg dels anys, medalla que es col•loca amb tot el dret Hessel, o bé eren jueus o bé exiliats republicans. De francesos resistents només els he vist regularment a les pel•lícules. I, soc un tiquis-miquis, tres anys de heroïcitat bèl•lica mai no em justificaran quaranta anys de inacció contra el franquisme.

La segona part del llibre, quan l’autor s’endinsa en el seu afany de treure el jovent al carrer, tria com enemic l’estat d’Israel i com a causa per defensar la dels palestins de la Franja de Gaza: Hamas. Home... què voleu que us digui? Si de debò volia inocular dignitat republicana i fervor revolucionari a les noves generacions... fins i tot, si volia reforjar el legítim dret a l’ús de la violència al carrer, podria haver escollit un fotimer de causes pròpies als joves europeus, que veritablement els pertocaria de canviar. En comptes d’això ha anat a arreplegar uns companys de viatge als quals defensar, un grup terrorista finançat pel "molt democràtic" règim iranià, que no son pas aliens al propi problema, no dic causants, però potser tant responsables com el propi sionisme del desgavell que viu l’Orient Mitjà.

Malgrat tot, què no donaria jo perquè en doctor Broggi ens fes un pamflet similar dirigit al jovent amb la causa dels catalans per bandera? (I ser-ne l’editor veient les vendes del senyor Hessel, tot sia dit) Indigneu-vos es una decepció de llibre que pretén justificar una posició antisemita amb el fet d’haver lluitat contra el nazisme, ras i curt.

L’onze de setembre a Catalunya

A mi em fa gràcia en Sobrequés. Què voleu que us digui? Un sociata de tota la vida, historiador per a més inri, que de sobte cau del cavall com Sant Pau i vol portar la flama de la dignitat nacional netejant de pols els documents espanyols que pretenien fer-nos desaparèixer com a poble. A mi ja m’està bé.

El llibre no té més interès que el de disposar de primera mà de un recull de la documents redactats durant la guerra de successió, per part dels catalans, que son veritables crides patriòtiques a la dignitat, a la lluita contra l’invasor, a la guerra. Son paraules dites i escrites en moments difícils, que donen una dimensió èpica a la resistència catalana al 1714. Unes paraules que –amb perdó de l’expressió- ara ningú no tindria collons de repetir, però que cal que llegim per adonar-nos que no sempre hem estat una colla de mesells.

Si al discurs patriòtic dels uns hi afegim la fredor legislativa castellana, les paraules cruels, la racional planificació de la nostra destrucció com a nació posada en negre sobre blanc, de forma planera, sense Tribunals Constitucionals, ni PSOEs ni PPs... així... a la brava... redactada por corregidors imposats i militars espanyols, la sang es posa a bullir. Si més no, als qui la proporció d’orxata intravenosa encara no ens ha destruït tota la testosterona.

A la intempèrie

Hi ha llibres que els compres perquè vols que t’agradin. La proposta de Patricia Gabancho em feia certa il•lusió. Una desmitificació del procés de la transició, que vaig viure com espectador durant la meva tardo-adolescència.

Doncs el llibre m’ha tret de polleguera. Més que res perquè em reafirma en l’opinió que en aquest país la cosa pública sempre ha estat envoltada de secrets i de sopars entre quatre gats on es decideix tot. Una política envaïda pels mediocres, pels pusil•lànimes, les enveges i la manipulació. Lleons per corders. Ai quin gran poble si tingués un bon senyor.

Les pàgines son plenes de gent amb bones intencions, perduts en el marasme de un ritme dels esdeveniments que ells no poden aturar. Però també son a vessar de persones que han fet de la política, de les coneixences forjades en la clandestinitat tova de la dictablanda, el seu modus vivendi durant trenta anys. Personatges que un ha vist tota la vida allà ben atansats al poder, del color que sigui, sense entendre quan i com es varen convertir en patums. Una veritable desfilada de monstres supervivents del canvi, fills del pacte vergonyant, claudicants de la dignitat, que hores d’ara encara tenen la santa barra de dir-nos el que hem de fer i el que toca als qui volem construir un estat propi i no varem votar la sacrosanta constitució que ells van parir.
Hi surten tots, els de dretes i els d’esquerres... i hom només acaba per treure una conclusió: en aquest país l’única forma que un polític pugui mantenir certa dignitat històrica es morint-se com va fer en Pallach, quedant-se emmarcat dins l’etern dubte del “what if”, del “si no hagués estat per”...

Vaig llegir el llibre emprenyat. I vaig constatar que durant el temps que varem treballar entre la fundació de Reagrupament i les eleccions de novembre varem estar perduts en el marasme de un ritme dels esdeveniments que no varem poder aturar. Jo em penso aixecar i tornar-hi, però passo dels quatre gats que insisteixen a anar a sopar plegats i a decidir el que haig de fer i el que no. Aviso.

Catalanisme deucentista

Hi ha llibres que hom compra per a poder-los esmicolar, dinamitar. Vull dir la gent com jo que està una mica malament de lo seu. Amb el llibre del conseller Mascarell vaig actuar amb tants de prejudicis que em va acabar agradant... Déu meu... estic malalt.

No es un llibre que recomani en excés. De fet es un recull dels articles apareguts darrerament a la premsa firmats per l’autor. El llibre, si no resultés doblement kafkià, hauria de portar per títol “La metamorfosi”. L’inventor de la constant patxanga multy-culty amb ínfules de cosmopolitisme que ha estat la política cultural de l’esquerra catalana els darrers vint anys, es converteix davant els ulls de l’incrèdul lector que soc, en un esplèndid super-heroi de la racionalitat, el sentit comú i la defensa dels valors essencials de qualsevol democràcia.

Jo no se quins poden ser els motius personals pels quals un històric exemplar de polític cancerigen pels interessos nacionals, com en Mascarell, pot entrar en una espiral de lucidesa de tanta fondària com la que es deriva dels seus escrits. El que de veritat us dic es que caldria sintetitzar l’enzim que va desencadenar aquest procés de conversió de un capullo –amb tots els respectes- en papallona i administrar-lo a la resta de catalans sociates, als “líders” sindicals catalans, als socis del Tenis Barcelona i als esportistes catalans de les diverses seleccions espanyoles... per posar uns quants exemples a l’atzar.

Blanc bo busca negre pobre

La gran descoberta.

Llegeixo molt, massa, cada dia. Gràcies a en Pennac i al fet de haver treballat en el món de l’edició soc prou iconoclasta com per llençar, físicament, a les escombraries llibres a mig digerir si el contingut no paga la pena. No hi ha temps per tot.
Llegeixo per plaer. Un plaer que pot ser fill tant de l’admiració com de la indignació. Per a mi, el paradigma de llibre imprescindible es aquell que et dona claus per entendre les coses, aquell que es converteix en una drecera per arribar a conclusions que no neixen soles. Idees que son fruit de la raó, i també de l’emoció del compromís de Prometeu. Escriptors que tenen alguna cosa a dir que a mi m’hagués costat mans i mànigues esbrinar tot solet.

Dins aquesta categoria hi entren poquets de llibres, sobretot si esborrem als clàssics extemporanis com Maquiavel, Plató, Kant, Chateubriand o Montaigne... Si anem a cercar dreceres consistents a la taula de novetats de la FNAC us diré que els darrers anys només hi he trobat quatre llibres:

Ni som ni serem, de Xavier Roig, que em va posar les piles per tal de treballar per a la nostra supervivència econòmica –entenent per nostra la de Catalunya, es clar-.

Frekonomics, de Steven Levitt, un torpede a la línia de flotació de les mentides sobre les polítiques econòmiques dels governs i un retrat pornogràfic del que diferencia el món real del món de fantasia on creiem que ens movem.

Ridículament correcte, de Anthony Browne, que establia una tesi molt cruel però certa, segons la qual la presa de decisions de la societat occidental ha deixat de estar condicionada per la raó per ser-ho per les emocions. No recomanable per a presoners dels prejudicis.

Al cap d’un any sense llegir res de interessant, ensopego amb el llibre aquest d’en Gustau Nerín.

L’autor ha passat més de mitja vida a l’Àfrica. Es antropòleg. Ha col•laborat en cooperació i en gran quantitat de projectes d’ajut de tot color i ideologia. I arriba a unes conclusions brutals, que rebenten el discurs del pensament únic i volatilitzen la bases de les nostres percepcions sobre el tercer món, i sobretot la idea que tenim sobre nosaltres mateixos com a civilització.

No se si fer-vos en cinc cèntims o no. Els spoilers hi ha gent que no els hi agraden. El que us puc dir es que, segons Nerín, la cooperació amb Àfrica no tant sols s’ha revelat com ineficaç, si no que es fruit del nostre insultant paternalisme i que només obeeix als interessos del Nord per mantenir presoner al Sud dins un esquema de relacions internacionals absolutament injust i abusiu. En altres paraules: les ongs s’han convertit en la vàlvula d’escapament dels nostres sentiments de culpa i son utilitzades per mantenir unes elits africanes que serveixen als interessos del econòmics del Nord a l’hora que engreixen els comptes bancaris personals de tots els implicats.

La importància del que diu Nerín no es tant sols que ens fa una foto terrorífica del nostre papanatisme, tampoc ho es la seva acurada descripció de com s’esmercen els recursos que “caritativament” enviem als “negritos”. Ni tant sols el cinisme dels qui ho saben i han fet un negoci de tot això. El que es rellevant es que es tracta de un llibre que parla de la diferència entre el món real i les fantasies en les quals estem instal•lats, gràcies a la burundanga que ens injecten cada dia polítics i mitjans de comunicació. Es una garrotada a l’estupidesa i al discurs emotiu, repetitiu i kumbaia que s’ha imposat arreu.

Un llibre que alguns trobaran obscè, d’altres atacaran Nerín i l’acusaran de ser un amargat o un ressentit –comportament típic dels qui no tenen arguments en contra de una tesi sòlida-, però el que es en realitat es un llibre blasfem. Ho es perquè ataca sense prejudicis el moll de l’ós de la cultura occidental filla del maig del 68. I com va dir Bernard Shaw: “una gran veritat sempre comença com una gran blasfèmia”.

Si us plau, llegiu-lo. Pla apart, és l’únic text blasfem que darrerament ha caigut a les meves mans.

6 comentaris:

  1. Veig que no et vas llegir la contra al llibre de Nerín en aquest link que et poso a sota. Fins i tot jo, que no estic especialment posat en el tema, sé que el que diu al seu llibre ja fa molt temps que les ONG en són conscients i que han canviat la seva orientació, potser 20 anys. Fàcil el Nerín, massa fàcil: http://fmateuihosta.blogspot.com/2011/03/en-defensa-de-las-ong.html

    ResponElimina
  2. No esperava menys de tu. Torna a llegir el post. La importancia del que es diu al llibre no es tant l'eficacia de la cooperacio, com la venda del producte final als electors europeus.

    Savalls

    ResponElimina
  3. Molt be Savalls!... ja em feies patir... tants dies callat...
    Despres de ni un "genial" al teu darrer exabrupte antimonarquic (coi... si que n'hi ha de fans de la monarquia entre els teus seguidors!)... potser degut a la astrologica coincidencia amb allo de la Kate&William !!!... timing always timing que deia aquell...
    Jo ja torno a llegir novel.les... es a dir despres de veure al PSC (?!) votant contr a Catalunya com ahir... la terapia em funciona... de fet despres de llegir als classics i veure que el paio aquell dels pels esbojarrats... Einstein crec que es deia... tenia rao (quan va dir que la estupidesa humana (sic) no tenia limits).
    Ho vaig deixar correr... ara mentre espero tranquilament viam que arriba primer si els barbars o la mort... per qualsevol fotesa (com tots... hi haurem de pasar)... disfruto ignorant als self-importants d'aquest mon i llegin novel.les de caballeries (que em perdoni el mestre Cervantes... pero la va cagar... continuan essen un escapisme fantastic... i creiume CAL ESCAPAR...)
    Molt be Savalls (repeteixo) dubto que facis un post sobre el llibre que t'ha regalat el cinic del teu germa pels teu 49... no val la pena... de fet no ho entendria ningu. No per elitisme no... no crec en la redencio pel disseny des de fa molts anys... per cinisme pur i dur... i la veritat que no se sap ni sabrem mai... ni nosaltres... ni els d'avants... ni els de despres..
    i no tampoc es una collonada ocultista...
    Per cert qui va esser el creti que va profetitzar el terratremol de Roma avui dia 11-05-11... de moment res de res eh?... coi de profetas!
    Au vaig a llegir un rato RED RUNS THE HELMAND...
    Cheers
    ADB

    ResponElimina
  4. T'has equivocat! No era Hessel, era HASSEL coi! Ven dulce muerte, veeeen.....

    ResponElimina
  5. calla calla Miquel... que mon germà m'ha regalat un llibre que Déu n'hi do :D

    Savalls

    ResponElimina
  6. Veritat: 3 de 3
    Blasfemia: Porque?

    "Hermanito"*

    *referencia subliminal per en Miquel Gimenez (al qual no l'hi calia es clar!)

    ResponElimina