S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 15 de maig de 2011

El disputat vot del cavaller Savalls

Un dia d’aquests torna a haver-hi eleccions. Aquest cop municipals. Ens diuen els mitjans que el vot en aquest tipus de consulta està més vinculat a la imatge i la feina del candidat, que son més properes que altre vegades. Potser es cert a municipis petits, no ho es a Barcelona. A la capital de Catalunya ens hi juguem, els ciutadans, més coses que la gestió dels recursos i serveis municipals. Amb el nostre vot enviem un missatge als partits catalans, i a Espanya. Es per això que son prou importants com per dedicar-hi un post, i de pas respondre també així als mails i a les peticions populars que em demanaven quin seria en aquesta ocasió el vot del cavaller Savalls.
Els que llegiu aquest bloc –gràcies amics meus- sabreu que intento destriar les emocions de la raó. Al menys en l’exercici d’aquestes comptadíssimes ocasions quan el poder intenta justificar-se mitjançant el meu vot. La decisió de qui votar a Barcelona no es fàcil. Tots estem una mica perduts. Finalment, però, he arribat a una conclusió i m’agradaria fer-vos-en cinc cèntims en l’esperança que ningú s’ofengui.

Hi ha dos camins per decidir el sentit del vot, al menys per mi. El primer estaria relacionat amb la proposta programàtica dels partits i l’altre en la lectura en clau d’alliberament nacional –una qüestió racional de supervivència al meu entendre -.
Els programes electorals
Els programes? La gestió? Mireu, no em feu riure. Els programes electorals dels partits a Barcelona fan referència a conceptes eficaços per guanyar les simpaties dels electors i son sempre els mateixos. Després els guarden al calaix i segueixen remenant les cireres del dia a dia i fent el que bonament poden – normalment pels seus amics i coneguts -. Tot allò de “cap nen sense guarderia”, la famosa “policia de barri”, la “sostenibilitat del transport públic”, el “centre lliure de cotxes”, “més seguretat a tots els barris”, “guanyar terreny per fer instal·lacions públiques”... De fet, ja ningú es llegeix els programes. Tot queda reduït al món de la consigna, aquest any emotivament centrat en “les retallades”, la “fi de les polítiques socials”, o el retorn de “la llei i el ordre als carrers”. Com diuen els americans bullshit, caca de la vaca, vaja.

Hereu o Trias

A Barcelona o serà alcalde Hereu o ho serà Trias. Trist però cert. El candidat a la renovació de l’ajuntament després de trenta dos anys de socialisme cosmopolita i d’absentisme municipal en la defensa dels drets nacionals, es un senyor que era conseller de sanitat quan no hi havia internet ni mòbils. Déu n’hi do la modernitat! Sembla doncs que caldrà posar el vot de forma que directa o indirectament ho sigui o bé un o bé l’altre, no? Bé, arribats a aquest punt us diré que crec que es dolent que els socialistes continuïn manant al cap i casal, no ens convé als ciutadans, no convé a Catalunya i, fins i tot, no els convé als propis socialistes catalans –i dic catalans i no espanyols -. Com diria aquell... “¿Por què?”
Per higiene democràtica
Primer de tot per punyetera higiene democràtica. Trenta dos anys enquisten els processos, construeixen un modus operandi de la cosa pública al límit de la legalitat, es humà. No dic que CiU no hagi construït les seves pròpies menjadores a altres àmbits de poder en el passat, en el present o en el futur, la baixa qualitat en el control dels polítics es transversal. El que dic es que si no teniu prou raons per no votar Hereu a resultes del referendum de la Diagonal, les tèrboles amenaces de mort a una regidora de ciutat vella mai aclarides, el cas de l’hotel del Palau amb un tinent d’alcalde imputat... si no en teniu prou deia, us puc explicar com funciona l’ajuntament socialista de Barcelona explicant-vos un cas concret.

Hi ha una associació cultural a Barcelona –de nom Ayudar Jugando- que es dedica a ensenyar a jugar al jovent. El joc socialitza, hom pot aprendre a saber guanyar i perdre, es una activitat enriquidora i amés a més hi ha indústria a casa nostre. Aquest grup d’herois munta unes jornades anuals, les editorials els envien jocs de forma gratuïta, els aficionats cedeixen jocs per subhastar-los i tot es desenvolupa sempre dins del més estricte bon rollo. Els cèntims que guanyen son dedicats a institucions solidàries tipus Creu Roja... Creieu que l’Ajuntament de Barcelona els ajuda en alguna cosa? No, niet, ho sentim, zero. De fet, l’Ajuntament cobra a aquesta associació el lloguer del local per fer la seva activitat anual a preu d’Hotel del Passeig de Gràcia.
Fort, no? Vaja... em direu... “Potser es que el que creus que es el joc com activitat cultural tant important de fet no ho es, i l’Ajuntament i la ciutadania no estan interessats”. Doncs resulta que no es així. L’Ajuntament subvenciona –amb els nostres diners- i a través de la menjadora corresponent activitats similars  a les que proposa Ayudar Jugando. Però el que es més greu es que les paga, i les activitats no es porten a terme! Es fa la roda de premsa, uns fulletons, un pòster... es reparteixen unes croquetes solidàries de tofu, hi van quatre patums, es fan la foto i apa... qui dia passa any empeny. Passa a tots els àmbits i sectors, i ho sabeu.
Així funciona Barcelona. Igual que Chicago als anys 20. Un lloc on el que es important no es saber què hi diu la llei, si no amb qui has de parlar per obtenir el favor, la dispensa, els diners... a canvi de una foto. Aquesta mena de mafieta d’estar per casa hauria d’acabar-se.

Donar un missatge al PSC
Aquí la qüestió nacional seria l’argument. Mireu... els barcelonins hem de dir-li al PSC que s’aclareixi. Que ens diguin... qui son? Chacon? PSOE? Nadal? Tura? Montilla? Capitans? Maragall? I la millor manera que tenim per demanar-los educadament que s’aclareixin es enviant-los a la travessia del desert de la desaparició de la vida pública i l’accés al poder. De cara a la paret fins que ens diguin per quins set sous segueixen votant amb el PSOE al congrés? Per quina raó varen veure amb bons ulls la sentència de l’Estatut. No tots els socialistes catalans, però alguns si. I si volen dividir-es definitivament entre Lerrouxistes i socialistes d'aquí, estaré encantat de que puguin mesurar les forces a les urnes i no als despatxos... com toca.
Catalunya necessita els socialistes catalans per tirar endavant. Però primer han d’aclarir-nos si son carn o peix, i la millor manera que tenim els electors –socialistes inclosos- es enviar-los a caseta quatre anys a reflexionar. Que tampoc no passa res.

El disputat vot del cavaller Savalls
Molt bé... però no us he dit que votaré per enviar a pensar a caseta als socialistes. Oi? Anem a pams:

PP? Esteu boixos? A l’espanyolisme ni aigua.
Les CUP? Ai... qui no es revolucionari als vint anys no té cor, qui ho segueix sent als cinquanta el que no té es cartera... I encara que la cosa de la pela no està per tirar coets... Ho sento... no els votaré.

Iniciativa? Que jo sàpiga son els còmplices habituals dels socialistes allà on l’aritmètica els permet tocar cuixa. I vaja... el missatge polític dels antics comunistes es tant tovet, tan políticament correcte, tan líric... tant emotiu... que em fa pena que encara hi hagi tanta gent tant de bona fé -per no dir un altre cosa- que els fa confiança.
El Circ Ringlingling dels independentistes? No. Vaig treballar seriosament dos anys per tal de construir una opció unitària per la independència, i fa dos anys ja vaig dir que no creia que ens haguérem de presentar a les municipals. El moviment per la formació de un partit que ens porti a l’alliberament com a poble està dinamitat, el que queda son projectes nonats que delmen per subsistir. Ens cal foc nou companys, i em tindreu treballant-hi tot el que faci falta... però fer el ridícul no, amb en Puigcercòs pactant amb comunistes i socialistes? no, amb el que fa quatre mesos anomenavem “el flautista de Hamelin”? no, no, no i no. Ja vaig llençar el vot a les escombraries el mes de novembre.

Prestaré el meu vot al senyor Trias. Si quan arribi l’hora de la veritat, quan Catalunya se la jugui davant d’Espanya pel seu futur, CiU no està a l’alçada li tornaré a prendre. I els convergents ho saben.

4 comentaris:

  1. La Tesis es bona... castigar als bretols de tots colors... es l'unic que queda... fer entendre als "politics professionals" (es cert... ha esdevingut una professio)... que els electors els podem enviar "a casa" (la famosa "travessia del desert" vaja...).
    I que si, que "una cosa es predicar y otra dar trigo"... ja ho sabem!!!... des de fa anys i panys...
    Descavalgar patums i partits enquistats en el poder es la unica defensa davant del incompliment reiterat dels "ridiculs programas"...
    Potser la unica alternativa lucida, que pocs defensen, es que els carrecs siguin atribuits per sorteig com las entradas de Wembley... i vull dir entre tots els votants!!!... amb reserva de la feina en el mon real explicitament garantida... potser tindriam sorpreses de com gestionaria una bona colla de gent normal... potser ho farian com gestionan las seves economies privadas... (son tant diferents las publicas???).
    Una cosa es la subvencio de la cultura... i un altre LA CULTURA DE LA SUBVENCIO...
    Dec ser dels pocs o l'unic fins i tot que creu que la cosa publica deuria esser administrada per sorteig, per 4 anys i mai mes repetir...
    Au, penseu-hi una mica.
    ADB

    ResponElimina
  2. com es que en Savalls encara no parla dels indignats?(o indignes, perdó per la sinceritat).
    ES d´esperar una reacció reposada i tranquil.la, davant els revolucionats de retorica Tagorista:
    llegeixis disbarats com "no puedo ser la mujer de tu vida porque lo soy de la mia" o "no soy antisistema ,el sistema es antiyo".
    Sincerament s´espera sentencia d´en Savalls sobre aquestes eternes victimes del jo ferit per tots,tu,tothom.
    Serveixi d´excusa per a tals desproveïts de les primeres necessitats, aquesta frase del refraner pagessivol mes descarnat del pais:
    "qui no està acostuma´t a portar bragues, les costures li fan llagues".
    p.d. A part de les "collonades" (que diria Pla)de rigor , llegeixis les tensions internes produïdes pel poble sense estandart, tal com la celebre discussió que tingueren en plena plaça Catalunya un indigne protociutadans amb unj de petriota quan el primer insinuà, que els problemes d´aqui al final son els mateixos que a Madrid.La resposta del segon es salomonica: si els mateixos que a Madrid ,però també tenim un problema amb Madrid.

    ResponElimina
  3. Indignats?
    indignes?
    mes aviat papanates...
    no soc un fan incondicional d'en Quim Monzó... pero l'altre dia els va ninguneijar de forma magistral...
    si no fos que a la tendre edat dels 19 ja veia com es manipulaven les assamblees a la Universitat... es cert... sempre parlaven els mateixos... i es cedian "la paraula" entre ells...
    quina santa inocencia Deu Meu!...
    aixo d'aqui no te res a veure amb lo dels paisos arabs (musulmans?)...
    cabreijats si... pero desorientats tambe.. i molt ...
    segurament es mot sa democraticament parlant... un toc als politics de professio... pero no crec pas que els hi tregui la son...
    ADB
    PS: Quina gran veritat: "Hagas lo que hagas ponte bragas". (petit complement del comentari anterior)...

    ResponElimina
  4. Senyors... no us posessiu pas nerviosos. De la Plaça Catalunya en parlarem en post apart.

    Savalls

    ResponElimina