S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 26 d’abril de 2011

Genuflexions gratüites

A mi el tenis m’agrada. Haig de dir que m’agradava més abans, quan el jugava sovint i malament. Es un esport, a més a més, que serveix d’exemple en el debat de les llengües. Ho dic, perquè l’altre dia no se a qui li vaig sentir a dir que “dir que el castellà es més important que el català perquè el parla més gent es com dir que el futbol es millor que el tenis perquè té més seguidors”, com a exemple no em direu que no mola.

Bé, parlo de tenis a resultes de la celebració aquests dies del torneig del Tenis Barcelona, el Godó vaja, o hem de dir-li el torneig del Banc Sabadell? Es que ja m’he perdut amb tant d’sponsor i tanta escudella barrejada.

Quan era un xaval, els anys de Vilas, Borg, Nastase... vaig tenir ocasió d’anar-hi. Epoques de l’Orantes. En aquell món confús quan encara ens comparàvem amb Madrid, el Godó molava. Era un torneig internacional, dels millors en terra batuda, i aquí hi venien els astres de la raqueta, i Orantes i Gisbert els plantaven cara... i... vaja, un altre temps. El cert es que històricament el tenis, pel damunt de molts altres esports, i les olimpíades del 92 han estat el focus esportiu de més gran comunió de Catalunya amb Espanya, una cosa que ara per ara fa molt de yu-yu. Per a més inri ara un xaval•lot prou simpàtic malgrat ser del Madrid es número 1 del món, i parla català. Les adhesions pàtries de cadascú, si li agrada el tenis, entren aleshores en una espiral de indefinició i dubte que a mi, personalment, m’han conduit definitivament a no seguir aquest esport. Un altre renuncia que haig de fer a conseqüència de no haver solucionat les relacions internacionals amb Espanya... oi?

Com us deia, però, us vull parlar tangencialment de tenis perquè no he pogut evitar veure les fotos d’aquest aquelarre de pijeria i espanyolisme que protagonitzem els catalans cada any a Pedralbes. I dic els catalans perquè allà hi estaven representats la Vanguardia, el Banc Sabadell, els nostres polítics, San Miguel, i el més tronat del bó i millor de cada casa. I presidint-los a tots. Fent de fallera major. Sa altesa reial Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia, la dona de l’Urdangarin, diguem-ne. I haig de preguntar-vos… encara estem així?

No en tenim prou de rebaixar-nos cada dia sentint el que diuen de nosaltres els catalans a Madrid? Que encara els hem de fer la gara gara a tota aquesta colla de paràsits? Encara hem de buscar-li les gràcies a una casa reial que té la web només en “español e inglés”? Hem de seguir fent la pilota a una dinastia que per no tenir clar, no té clara ni tant sols la llei sàlica!? Ara la treuen i venen les carlinades. Ara la posen i salten la infanta Elena de la línia de successòria, per cert, on son les feministes espanyoles davant d’això? Pregunto eh...

No es nova tanta genuflexió gratuïta. Al darrer sopar organitzat per la PIMEC –la patronal de la petita i mitjana empresa de Catalunya –el convidat d’honor era en Felipe Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y Grecia, hereu del tronu. Vaig tenir el dubtós honor de ser convidat a besar-li els peus i fer-me el simpàtic assistint al sopar –privilegi reservat als petits empresaris que col•laborem en la mida de les nostres humils possibilitats a seguir pagant la festa dels principitos i els seus amors plebeus-. Hi vareu anar vosaltres? Jo tampoc.

Es pot saber quines raons tenim els catalans per anar-los al darrera com gossets? Quins favors busquem? Tenen poder per acabar amb els problemes reals que pateix la societat catalana tota aquesta colla d’enxufats via genètica? L’ajuntament de Barcelona, es a dir els barcelonins, ecara li estem pagant el sou de experta en no-res a la germana de la presentadora de televisió que es va casar amb l’hereu de les Espanyes? Quina vergonya!

Quan veig la poca dignitat de la nostra tronada crème de la crème industrial financera i política, per fer-se una foto al costat de uns actors secundàris en el món del Gotha –per no dir ja en la política espanyola- com els Ducs de Palma sento tant de fàstic que no em podia estar de compartir-lo amb vosaltres. Mireu-vos les fotos, més d’un hi surt retratat –mai millor dit-.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Records del Virtèlia, i misèries humanes

Agulló, Ballvé, Batista, Bobes, Cabarroques, Canut, Castells, Colell, Cordomí, Dorca, Ehlis, Esperó, Espinach, Ferran, Font, Garcia, Gelpí, Gimeno i Gòmez. Igual me’n deixo algún. Segurament, perquè no em surten els números. Una classe de bàsica, per molt que fos abans de la massificació hauria d’arribar als vint alumnes, oi? Però aquests son els cognoms dels meus amics d’infantesa amb els que vaig compartir les lliçons que va rebre el grup A, de la nostra fornada d’alumnes de l’escola Virtèlia, per part de les mestres Cortada, Aymemí, Pedrell i Oliveres, i del mestre Galí.
Avui he llegit que ha sortit un llibre que parla de la que va ser la meva escola fins els 10 anys: Generació Virtèlia, el palau comú dels líders catalans del segle XX. I us en vull parlar.

Com pot ser que guardi records tant vius del meu pas per aquella escola entre 1966 i 1972? Recordo la llista de la classe. Els àlbums que fèiem els alumnes –encara els conservo-. La diada de Sant Nicolau -... obriu la portalada, que el fred es viu i es forta la gelada...-. Aquelles bates amb ratlles marrons, dels nens petits –en front de les blanques dels estudiants de batxillerat-. El senyor Llongueres –digne, majestàtic-, i la seva senyora –“no correeeeeu”-. El germà del senyor Llongueres, el mestre de dibuix conegut com “el Pusi”... imagineu-vos si en tinc de records que tinc com a meus els del meu germà gran, doncs jo no en vaig fer de dibuix amb en Pusi, però pel seu testimoni se que de tant en tant els deia als alumnes “amb aquesta mà vaig matar cinc moros”, parlant de la guerra.

En aquells temps, jo no en tenia ni idea que al Virtèlia hi havien estudiat dos futurs presidents de la Generalitat –Jordi Pujol i Pasqual Maragall-. Les meves preocupacions giraven a l’entorn de aprendre a escriure dignament amb ploma estilogràfica, entrar al “primer equip” de futbol de la classe com extrem esquerra –paradoxal, si més no- i ser escollit pel cor de l’escola que actuava regularment al Palau de la Música.

De fet, no podíem pensar que allò fos una forja de líders polítics, perquè d’això a Catalunya no n’hi havia aleshores. Manava en Franco i les classes, malgrat ser en català, quedaven traduïdes al castellà en els nostres escrits i exàmens. A mi em feia l’efecte que era membre de una mena de societat secreta, una comunió de juramentats, una Resistència a l’autoritat. Mai ens haguérem pogut examinar en el nostre idioma, doncs estava prohibit de fer-ho. Nens i nenes estudiàvem separats, de fet en edificis distints –el meu rendiment escolar va baixar espectacularment quan vaig passar a una escola mixta, testosterona ad portas-. El professor de gimnàstica era un militar i l’escola, per molt que ronsegés, havia de ensinistrar-nos en la Formación del Espíritu Nacional dels guanyadors. Eren altres temps, i difícils.

A l'escola dels germans Llongueres vaig apendre a estimar Catalunya. L’esclat últim de patriotisme es produïa a la petita capella quan cantàvem el Virolai, després dels sermons senzills, tendres, fets i pensats per criatures del mossèn Llumà que ens apropaven al país i ens donaven esperança de que els temps canviarien a millor. No us enganyo, jo no entenia gaire de què anava tot plegat, però les paraules dolces d’aquell home sempre em van tocar l’ànima. Ara llegeixo que va ser molt important en la formació de Jordi Pujol, no m’estranya.

La gravació del disc La història de Catalunya en cançons, per part d’alguns alumnes de l’escola, va acabar de encendre la meva imaginació impúber, i entre els records familiars fruit de l’imaginari carlí propi de la Garrotxa, barrejats amb la protecció secreta de la llengua, l’arxiduc, els almogàvers, Sant Jordi, i el Palau de la Música van acabar d’esclatar en una font multicolor de sentiments patriòtics que encara em duren. Sense lleis de normalització lingüística, ni subvencions, ni TV3. Així, a la brava.
Ser alumne de l’escola Virtèlia –del llatí, Virtut i Treball-, va ser un privilegi, mentre que va durar. L’any 72 el futur de l’escola no era clar, i vaig marxar a l’escola Thau... però això son figues d’un altre paner.

Els records d’infantesa em posen tonto. Els meus i els dels demés, perquè llegint els primers anys de vida de l’amic Miquel Giménez en el seu llibre “El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral•lel” vaig plorar i riure com si veies passar aquella Barcelona dels anys seixanta davant dels meus ulls. Aquell nen que mirava els Chiripitiflauticos, vibrava amb la càrrega dels confederats a Newton Station a Misión de audaces –en el meu món confús els sudistes havien de ser els bons si eren tant educats i a més havien perdut la guerra- i jugava a soldats per terra.

Ara veureu què té a veure el llibre d’en Giménez amb el Virtèlia, apart de ser coetanis i estar separats, entre moltes altres coses, per la Diagonal. Resulta que jo soc un desastre amb l’agenda. Gestiono fatal el meu temps. I no havia anat a cap presentació de les moltes que en Miquel ha tingut ocasió de fer en referència al llibre –que per cert us recomano per Sant Jordi-, quina vergonya!. Finalment, vaig poder assistir a una a la llibreria Bertrand. El món es un mocador, això es un país petit i Barcelona encara ho es més. I si no, fixeu-vos en l’anècdota.

Tant bon punt arribo a la presentació del llibre, em trobo de morros amb en Ricard Vaccaro. Pintor, escultor, bona persona i millor mestre de plàstica al Thau. Us ho diu un alumne que va ser suspès per ell sistemàticament els anys 74, 75 i 76. Després de les abraçades rituals i de compartir elogis en referència al Miquel em va explicar una història que acaba de entortolligar amb un lligam místic indestructible la meva infantesa amb la realitat d’avui en dia.

En Ricard forma part d’aquell altre professorat, el del Thau dels anys 70. Conjuntament amb la Quima Romagosa, les germanes Cassulleres, o en Jordi Sisquella... varen acompanyar a un grapat d’alumnes adolescents en el procés de democratització del país. Anys de vagues, manifestacions, pamflets subversius, voladura d’en Carrero Blanco i mort vergonyant de Franco al llit. Mereixen un post apart. Us diré, però, que quan l’afer Boadella i el consell de guerra a resultes de La Torna –els més jovenets podeu consultar la wikipèdia-, un grup d’alumnes de Thau ens varem posar al capdavant de la vaga i la manifestació per la llibertat d’expressió –Déu meu, si teníem quinze o setze anys!-. Varem declarar-nos en vaga i jo mateix, acompanyat d’alguns companys, anàrem al Virtèlia a demanar que s’hi afegissin. Els meus amics deien que segur que no ho aconseguiríem perquè a can Virtèlia eren uns fatxes... Ens va rebre el senyor Llongueres, hi vaig parlar per primera i última vegada... i es va sumar a la vaga, gràcies mestre. Guaita per on les accions de l’impresentable d’en Boadella, per un cop, varen tenir un resultat patriòticament positiu.

Prou de divagar i tornem a la presentació del llibre... Com us deia, en Vaccaro es escultor. Escultor i sociata –ningú no es perfecte, diuen-, però d’aquells que ara ja no combreguen amb “l’aparell”. Ha begut oli. Ara resulta que el “senyor” Garcia Bragado, tinent d’alcalde de Barcelona, peseceru de pro, aparatxik pota negra, imputat en temes tant macos com l’Hotel del Palau de la Música on cantàvem els virtelians –ho veieu com es tanca el cercle?- i altres temes no provats, no vol acabar de pagar, ni acabar de posar el seu lloc l’última escultura feta per en Ricard. De fet, l’Ajuntament ja ha pagat part, i ha instal•lat la meitat –per tant l’obra es mostra inacabada, mutilada-. No es un tema de diners, perquè pasta per posar altres escultures més polèmiques –no se si finalment al davant de la Sagrada Família o a la Ciutadella- si que n’hi ha hagut. Es un tema de càstig polític? Segurament. I què té a veure amb el Virtèlia tot això?... Ai...: Que el monument en qüestió està dedicat a Wagner i sí, ho heu endevinat, al mestre Joan Llongueres.

Vergonya! Fàstic! Vòmit! Un país petit, sí. I ple de misèries humanes, també.
Us prometo fer-ne un seguiment.

dilluns, 11 d’abril de 2011

Barcelona al capdavant

Un any i mig de consultes. Esbravada general el 10-J. Eleccions i banys de realitat. Desprestigi concertat dels mitjans. Punyalades d’en Duran. La Chacón en portada als mitjans com a nou exponent del regeneracionisme català a les espanyes. Esperpents i sainets dels partits i partidets independentistes. Tot ens feia preveure que la consulta per l’independència a Barcelona seria un fracàs de participació. Que seria una qüestió testimonial. Que ja no tocava. Fins i tot el clima va voler jugar en contra i ens va regalar un dia que convidava a platja i fer bronzo. Els voluntaris, fins i tot, esperaven un resultat per sortir del pas dignament. I va i resulta que a Barcelona encara hi ha un quart de milió de persones justes, que s’ho creuen, dignes i amb prou temps per fer saber a qui convingui que les coses estan canviant.

No vull fer com els tertulians, els periodistes i els polítics. No vull comparar dades amb altres votacions. Ni amb el referèndum de la Diagonal, ni amb les eleccions municipals o al parlament. Els números, ho sabem tots, es poden maquillar amunt i avall, i fer que diguin el que ens convingui. De totes maneres es dono un parell de dades que ferien les delícies de qualsevol intoxicador professional:

- Hereu es alcalde del cap i casal amb un suport de 182.216 vots. Ahir el vot va ser un 30% superior.

- El 84,7% dels electors catalans no volien que Montilla fos President de la Generalitat de Catalunya el 2006. Va assolir menys de 800.000 vots en un cens de més de 5.200.000.

Dues xifres que podeu trobar mirant els resultats electorals. Manipular? Tots en sabem.

La consulta de ahir a Barcelona només es pot comparar amb les altres consultes que s’han pogut organitzar a Catalunya des que va començar el fenomen a Arenys de Munt, el mes de setembre del 2009. I el resultat ha estat espectacular, i sobretot representa un canvi estructural en la definició de la ciutat de Barcelona com a referent en les tendències polítiques de fons a Catalunya.

La veritat es que l’afany destructor en contra del procés de consultes ha estat prou homogeni al llarg d’aquest any i mig. De no parlar-ne, a parlar-ne malament, a desqualificar, minimitzar, fer-ne befa... tot s’hi ha valgut. Els partits espanyols de Catalunya, la premsa d’esquerres i la de dretes, tots han treballat de valent per desnaturalitzar i ridiculitzar les consultes. Això també ha succeït amb la d’aquest diumenge a Barcelona. El cert es que allà on han estat ben organitzades la participació ha quedat en uns percentatges entre el 20 i el 40 per cent, i allà on la força dels promotors ha estat menys efectiva entre el 5 i el 20. L’altre variable genèrica es conseqüència de la grandària del municipi que feia la consulta, quan més gran més petit el percentatge de participació, això també ha estat una constant. Agafant aquestes premisses un resultat de més del 20 per cent de participació a Barcelona es un èxit sense precedents, al meu entendre, vaja.

El que crec que es important, es el que us deia sobre un canvi estructural en la percepció que tots tenim de can fanga en temes nacionals. Tinc l'impresió, que l’endemà de l’onze de setembre del 1714 Barcelona va dir prou. Que ja havia pagat un preu prou alt intentant esdevenir quelcom que no fos la segona ciutat espanyola. No es una crítica. Senzillament, el catalanisme polític fet a Barcelona sempre ha tingut el cor a l’esquerra i la cartera a la dreta. El pactisme. La subvenció a Espanya per tal de crear un mercat intern, a la península, pels nostres productes fets aquí o importats en caràcter d’exclusiva. Per això feia una mica de basarda la consulta a Barcelona... més de trenta anys de governs municipals federats amb un partit més espanyol que els toros ens deien que les consultes al cap i casal ho tenien pelut. I resulta que no. La burgesia de tortell de nata el diumenge s’ha disfressat d’antisistema i s’ha pronunciat per l’independència. Caram!

El fet que una ciutat on no es que no calgui parlar català per viure-hi, si no que es impossible fer-ho al cent per cent en la llengua de Pompeu sense ser un militant de l’idioma; una capital de Catalunya on s’hi pot viure exclusivament en anglès; un niu de pijos i funcionaris espanyols; una ciutat de premsa botiflera i llepaculs, preocupada per la cadira i que només es compara amb Madrid –fins i tot amb València darrerament-: Barcelona... ha votat i ha demostrat que el paradigma ha canviat. Que ja no surt a compte ser espanyol. Que ja n’hi ha prou de fer AVEs a Albacete i que el que necessitem son accessos al port de primera divisió. Que sap que si els seus fills estudien al IESE o a ESADE hauran de marxar de casa per fer carrera, i no precisament a Londres, si no a Madrid. Que quan ens varem vendre les empreses familiars de distribució a les cases mare europees –a canvi de la direcció general per Espanya, un xalet a la Cerdanya i un quatre per quatre, fotent enlaire l’esforç de dues o tres generacions a canvi d’un plat de llenties- no ens varen dir que acabarien per fotre el camp a Madrid perquè aquí no podem decidir ni el preu del metro, ni volar on més convingui a l'empresa. Que s’ha acabat. Que ja n’hi ha prou. Que si Catalunya vol caminar cap a l’independència Barcelona s’hi posarà al capdavant. Això es engrescador, es important, fa que tot sigui possible i, sobretot, es nou.
 
P.S. Per cert, Joana Ortega, la vicepresidenta mentidera ha aclarit que va votar que NO. Delenda est Unió.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Sobre l'atur i les llicenciatures

El dia ha començat amb en Basté parlant de les dades de l’atur. Fan por.

En l’anàlisi, els de la ràdio comentaven varies coses. La primera es que els empresaris en comptes de contractar més personal, estan en tràmit de renovar maquinària i de eixugar deute amb els bancs. En dono fe. La crisi va començar el 2008, va ser gravíssima el 2009, i els que han sobreviscut el 2010 no estan per carregar els costos fixes de les companyies, malgrat que es probable que els calgui més personal per fer una bona feina. Si aquest procés de supervivència fa que el nostre teixit empresarial tiri endavant per tal de poder contractar en el futur, haurem de tenir paciència.

La segona qüestió que els de can Basté posaven al damunt de la taula es la importància percentual dels aturats de llarga durada no qualificats, sense títols que posar al currículum volen dir. El mercat castiga els qui no tenen una llicenciatura. També castiga a qui té vint anys d’experiència, perquè resulta que ja té més de quaranta anys. I acaba per tancar portes als que estan “sobrequalificats”, una decisió fruit de les pors del qui contracta que acostuma a intentar envoltar-se de mediocres no fos cas que li prenguessin el seu propi lloc de treball. El panorama es desolador.

Tinc tres fills, que fan el que poden per preparar el seu futur. No tinc garanties que tots ells tinguin carrera, ni tant sols que tinguin prou idiomes per vendre’s al mercat de treball. Tenen la sort que encara son en període de formació, i que la crisi no durarà per sempre –en cas contrari tant valdrà haver estudiat per metge, cantant de rapp o pianista de bordell-. Son honestos i no menteixen sobre la seva experiència professional, normalment derivada de treball escombraria o de col•laboracions amb empreses de familiars i coneguts. La cosa pinta ruïna si no canvia.

Jo mateix vaig patir la crisi del 94. Vaig passar més de dos anys a l’atur i amb una criatura acabada de néixer amunt i avall. Varem haver de deixar el pis i anar a viure a casa els pares, cobrar el PIRMI, i acceptar qualsevol cosa. Abans de la crisi havia treballat a empreses importants, havia tingut bons sous, però no tenia la carrera acabada. Allò pesava en el meu currículum i a més a més de tancar l’accés a determinats llocs de responsabilitat em provocava una sensació de culpabilitat enorme, em veia a mi mateix com un irresponsable. Vaig aprendre una cosa, que el treball dignifica. I gràcies a Déu, a molt d’esforç, i a menjar molta merda, vaig tirar endavant. Més o menys com tothom.

Al meu entorn hi ha molt universitari, amb carreres acabades com les de medicina o les d’arquitectura –que com diu un amic meu no son moc de gall d’Indi-, carreres de sis anys, fotudes, difícils, que requereixen de un gran esforç i disciplina. Però... un arquitecte sense projecte de final de carrera no es un arquitecte, tant se val si tenia nens petits i ja no tenia temps de fer-lo, no ho és. I si va a l’atur no pot dir que ho és. Un metge sense el MIR es metge, pot treballar, si. Però no pot accedir a places d’especialista perquè no té el MIR. Queda clar, o no?

Els meus fills, jo, el meu entorn, el meu amic metge que no es especialista, aquesta guapa arquitecte que no té el projecte de final de carrera... tots aquests que o bé no tenen feina o bé que si la perdem no podrem mentir perquè ens ho prohibeix la llei, els nostres valors i sobretot la nostre autoestima. Paguem impostos. Financem un sistema. Cedim els nostres drets a un govern i a unes institucions mitjançant el vot. Unes institucions que ara ens demanaran que no mentim en les nostres declaracions a hisenda. Perquè hem de pagar el desori on ens hem portat entre tots.

Com voleu que ens prenguem seriosament les institucions públiques si tenim com a vicepresidenta una mentidera com la Joana Ortega? No llegeixen els clàssics tota aquesta patuleia de polítics miserables? No saben que la dona del César a més de honesta ho ha de semblar?

Els mitjans s’han posat d¡acord per atribuir a l’afer Ortega la categoria d’error en el currículum. No es veritat. I ho saben. Volen tapar-ho, deixar-ho en anecdòtic. Fins i tot les meves “fonts generalment ben informades” em diuen que la notícia es va generar a presidència i que en Duran els va trucar amenaçant-los de parlar –no se ben bé de què-. Com si tenir una vicepresidenta de la Generalitat mentidera no fos important. Com si només fos una baralla més pel poder entre unionistes i convergents. Pitjor: que això els exonerés als uns i als altres. I que als ciutadans no ens caigui la cara de vergonya per permetre-ho.

Na Joana Ortega va mentir públicament a can Basté fa uns mesos, cap error, només una mentida. Podeu trobar el tall –no sé si l’hauran fet desaparèixer ja- a la pròpia web de RAC1. Va dir que era llicenciada, per la ràdio. Fent-ho, no només insultava als que si varen acabar la llicenciatura en psicologia –més aviat deuen estar cofois de no tenir per col•lega una dona com aquesta- si no tots aquells que durant el seu trànsit per aquest merder que és la vida han hagut d’entomar el fet de no haver acabat els estudis universitaris i posar-ho al currículum quan han passat per l’atur, som legió... senyora Ortega. Honori la democràcia i a la gent que no menteix, i marxi a casa. Deixi d'insultar-nos a tots cada cop que surt als diaris i a la televisió. Cada cop que me la trobo als papers em queda clar que els ciutadans no tenim cap mena d'influència un cop hem votat- Ah... i que vosté el que no té no es la carrera, es vergonya.