S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 7 de juliol de 2011

Achtung catalonien!

Qualsevol bon espanyol ho sap. Els catalans som una raça perversa que s’entesta a parlar i a escriure un idioma incomprensible per a qualsevol cristià. El català es una llegua borda, similar al valencià, al tortosí o al mallorquí, impossible de desxifrar que fem servir per molestar. No es com el castellà, l’espanyol, que es una llengua de primera divisió i comparteix taula als Camps Elisis de la literatura universal amb l’anglès i el francès. Qualsevol criatura del món mundial sap que l’espanyol que parla una prostituta llatina de Nova York es exactament el mateix que el que fa servir un guerriller colombià a la selva o la Carme Chacón quan manda firmes.

Però es que no hi ha manera. Els polacos seguim demanant un cafè amb gel, encara que correm el risc que ens serveixin un cafè amb llet; no hem entès que si volem que el taxista de Barcelona ens porti al carrer Balmes hem de oblidar-nos de vocals neutres i altres collonades i dir-ho en castellà: Balmes, perquè es de tots sabut que parlem un dialecte patibulari i rústic només per tocar els collons.

Fixeu-vos si en som de males persones que, aprofitant-nos de que només el kuzdul dels nans de Tolkien es igual de críptic, tenim els nassos de etiquetar els nostres productes en català. Tenim fosques raons per fer-ho, no? Els dotze milions de conspiradors que estem en el secret del Fabra sabem perfectament del que parlem, oi? En les nostres reunions secretes, fa molt de temps, varem decidir que faríem dues etiquetes pels fesolets de Santa Pau. La primera seria pel consum dels catalanoparlants, amb fesolets ben bons per la salut i la gastronomia; la segona etiqueta es aquella en la qual nosaltres –i ells no- podem llegir: “compte fesolets en mal estat”, producte que produïm i envasem –amb l’ajut convenient de la subvenció de la Generalitat- pel consum exclusiu de polítics socialistes extremenys, periodistes de la caverna i directius asturians de la SGAE, a fi i efecte de fer-los venir cagarrines. Però nois i noies... ens han descobert!

Achtung catalonien! El Parlament europeu, seguint les directrius de les autoritats sanitàries que han gestionat tant bé la crisi del cogombre, ha decidit que els empresaris d’aquí no podem seguir utilitzant només el català en les etiquetes dels productes que fem. Tant se val si el fet d’utilitzar aquesta llengua d’estar per casa comporta riscos comercials i que nosaltres haguem decidit de pagar-nos les misses. Deuen tenir por que posem Zyclon-B a les ampolles de llet que, amb tota la mala ídem que ens caracteritza, esperem ens comprin els qui no entenen el català... encara que, ara que hi penso, no sé si la Bayer alemanya ens ha donat mai la llicencia per utilitzar aquest gas letal en els nostres plans per dominar el món enverinant la resta de la humanitat.

Europa es defensa dient que si Espanya no demana que el català sigui oficial a la Unió ells no poden fer-hi res. Es un argument que si Lincoln hagués seguit encara hi haurien esclaus als camps de cotó de Memphis. La Unió Europea no pot revertir les injustícies que els estats membres puguin fer en contra de les seves poblacions, sempre i quan aquests països mantinguin un sistema democràtic formalment presentable, per podrit que estigui. Em sembla que això de les etiquetes jo, com europeu membre de tot dret de la Unió, no ho he firmat mai... no se vosaltres. I espereu-vos... que no només fem etiquetes en un idioma que no entén ningú, també escrivim llibres i blocs en els quals donem consignes secretes per dominar el món o critiquem al Bundesbank i l’estilista de la Merkel. Si no anem en compte, aviat haurem d’enviar còpia prèvia de qualsevol publicació en el nostre patois a algun nou departament de la burocràcia de l’Unió, conforme els textos s’ajusten a dreta llei. Això si... el podrem enviar en maltès, gaèlic o hongarès, que es veu que els parlants d’aquestes llengües si que en son ciutadans de primera divisió.

Un cop aclarit que els europeus alts i rosos no son culpables ni responsables del nostre desori, hauríem de anar a demanar ajut al nostre estat: Espanya. Voleu que hi dediqui un parell de paràgrafs? O més aviat no cal? Es que sou tossuts, eh? No ho veieu que aquí, en el món globalitzat no valen localismes anacrònics? No ho veieu que el català fins i tot els que tenim blocs en aquesta llengua fem faltes d’ortografia i utilitzem girs lingüístics mimètics de l’espanyol de la TVE de la nostra infantesa? Encara no heu entès la importància de la unión de mercado? Com voleu que Espanya prefereixi gestionar un àmbit cultural plural i caòtic en comptes de defensar la lengua común? Fora intolerable que uns quants milions de ciutadans de la perifèria que parlen llengües sense importància detonessin un mercat de 45 milions reduint-lo a uns tristos 27! Si us plau! Si som poblacions feréstegues que per no tenir no tenim ni AVE! No veieu les terribles conseqüències econòmiques, socials, i la divisió que això comportaria? Sou una colla de egoistes! Espanya tampoc es culpable ni responsable del que li passa a la nostra llengua, l’estat es defensa com pot dels nostres atacs provincians garantint la igualtat de tots els espanyols en l’ús i el coneixement del castellà, pel bé comú, i si teniu dubtes llegiu la Constitució de Santa Rita-Rita-Rita-lo-que-se-da-no-se-quita.

Així doncs... si Europa i Espanya no son les culpables de les misèries del català qui ho és?
El PP de Catalunya? Que voleu que us digui...? El algodón no engaña i hi ha vora un 14% de gent que viu a Catalunya que això del català se li en fot prou com per votar-los. No es d’estranyar, tots sabem que aquí el català no cal per viure, treballar o ser directiu del Barça.
El PSC? Ai... que en sou de casposos i neo-liberals! Al PSC el que li interessa defensar son les polítiques socials –sobretot a Andalusia-, el català mai no havia estat parlat per tanta gent, i el fet que hagin tingut vint i escaig anys responsabilitats de govern a Espanya no té res a veure amb la indefensió que pateix la llengua dels nostres pares, ni a Europa, ni a les Corts, ni a la web de la casa real dels Borbons.

Doncs bé... arribats a aquest extrem... em podeu dir qui en té la culpa i la responsabilitat que se’ns pixin a sobre i diguem que plou? Us ho tornaré a dir... i van no se quants posts en aquest bloc tractant de fer arribar el missatge: nosaltres som els culpables. Per macells, per covards, per votar el que no toca, per no tenir la més mínima dignitat ni autoestima. En definitiva, per burros.

dimarts, 5 de juliol de 2011

Havanera

Com molts catalans, com molts de vosaltres, el meu besavi va ser un indiano, un d’aquells homes de ferro colat, que empesos per la misèria, la fil·loxera o les carlinades varen enviar-ho tot a dida i marxaren a Cuba, terra de promissió. L’avi Salvador, com el coneixia el meu pare, va marxar de Riudaura, i va anar a petar a Sant Feliu de Guíxols. Allà va treballar de fuster, fent vaixells, té nassos! Per no saber del mar no sabia ni nedar. El seu amo va oferir-li un passatge a l’Havana com a pagament, i s’hi en va anar.

A Cuba, literalment, es va posar a fer carreteres. Primer per compte de un altre, més tard contractà la seva pròpia quadrilla i a cop de mall i de suor va acaba per tornar a Catalunya, carregat de duros. Potser per això al meu pare, i als meus oncles els agradava tant el so de l’Havanera. Cantaven –molt malament, val a dir-ho- les més tradicionals, en castellà, com les havien aprés a casa. Conservo cartes del besavi, en un català no normatiu, d’abans d’en Fabra, un idioma viu i contundent, per molt que portés del Carib les lletres sensuals i melangioses cantades en castellà. Serà que per estimar la fusió de cultures i el mestissatge no cal inventar-se una conselleria ni subvencionar menjadores als àrbitres de la correcció política.
Cuba i l’avi Salvador sempre havien sobrevolat la família. Potser per això, quan el meu pare va decidir que passéssim els estius a Llafranc el cremat i l’havanera es varen instal·lar a la meva infantesa de una forma tant natural. Us parlo de un Llafranc sense port esportiu, amb quatre hotels mal comptats, i gairebé lliure de turisme no familiar. Els marinos, els pescadors, les nits d’estiu cantaven ara a El Cau, ara davant l’Hotel Levante... Cançons de tota la vida que havien aprés dels seus pares, dels avis.

Franco no era mort que es va començar a organitzar la Cantada d’havaneres a Calella. Hi anàvem en barca. Primer amb la família, més tard amb els amics i les novietes d’estiu. Bé... donat que la cantada era a primers de juliol, de novietes encara res de res... projectes, projectes... I el ritme dolç del carib, les lletres picants, i unes quantes tassetes de cremat si no conduïen directament a l’amor passional i carnal de les mulates, al menys despertava les nostres imaginacions d’adolescents. Recordo que no tots els estiuejants hi assistien, tot això del “visca Catalunya i visca el català” feia que el sector pijo ho trobés provincià i separatista, i amb els anys alguns amics no tant de Pedralbes també varen deixar de venir, no fos cas que s’encomanessin de catalanisme carrincló i caspós.  
Malauradament vaig deixar de pujar a la Costa Brava durant anys, però el primer que vaig fer quan l’estupenda senyora Savalls va entrar a la meva vida -arreglant-la, donant-li sentit, i fent-me feliç per sempre- fou tornar a Llafranc els estius, però aquest cop amb la meva de família. A la cantada no hi volíem anar, malgrat haver compartit plegats platja de Port Bo els anys 70. Calella havia caigut sota el poder dels Audi, els xaves, la cirurgia estètica, i ara els fatxes que no volien anar a seure a la sorra a cantar “El llop de mar” omplien les primeres files del concert.

Però quan es tanca una porta Déu obre una finestra. A la banda de Venècia, a Llafranc, va haver-hi una cantada d’havaneres. Molt autèntica. Hi cantaren uns xicots de Palafrugell: Els Cremats. Es veu que ara han crescut i tenen certa fama, aquella nit els hi varem comprar els dos CDs que s’havien auto-editat. Aquelles cançons varen sonar dins el cotxe durant anys, mentre pujàvem i baixàvem amb els nens a la Costa Brava o a Olot, o els pocs caps de setmana que he pogut gaudir amb l’estupenda senyora Savalls de uns dies sense criatures. Una de les cançons forma part del nostre món més íntim i compartit, es part de la banda sonora del nostre amor: Vestida de nit. Era una havanera que jo no havia sentit mai fins aleshores, per tant no entenia de on havia sortit. Ara ja ho se, vaja ja ho sabem tots...
L’altre dia una de les meves cantants favorites –no es d’ara- va cantar-la a Calella: la Silvia Pérez Cruz. Una interpretació que corre per la xarxa a una velocitat increïble, plena de sentiment, emoció i carinyo. Sabia que el pare de la Silvia era músic i que havia mort feia poc... a cop de click he confirmat el que sospitava: la música de Vestida de nit es del seu pare, Càstor Pérez i la lletra de sa mare, Glòria Cruz. Tot plegat em resulta increïblement emocionant. Per primer cop em sap greu no haver tornat a Calella, a la cantada... Gràcies Silvia per aquest moment que ens has regalat a tots els qui estimem l’havanera. Mereixo la vergonya d’haver-me d’empassar l’arrogància del qui es pensa que ell es autèntic i la resta del món una colla de nou vinguts. Espero no fallar més i tornar a Port Bo, quan abans millor, a escoltar i a cantar La bella Lola –malgrat canti tant malament com ho feia el pare, o més-

diumenge, 3 de juliol de 2011

Tal dia farà un any

Us en recordeu de fa un any? La gent, nosaltres, la ciutadania va sortir al carrer com feia molt de temps que no es veia. Emprenyats, insultats, menystinguts... Després, el desert. La picabaralla, l’apropiació indeguda del missatge, dels sentiments, dels esforços. Eleccions que ho havien de canviar tot i que varen servir per dissoldre’ns, com diria un trilero: “¿dónde está la pelotita?”. Ara estem tornant a parlar de manifestar-nos per l’aniversari del 10 de juliol, com si ho veies... ja no serem un milió, ni mig, potser ni cent mil. I els diaris de Madrid, i els Godó, i la botifleria en general ja té el titular: “A pesar de las encuestas el independentismo se deshincha”.

La data es el dia 9 de juliol, i no se si tindré esma d’assistir-hi, de sortir a cridar un cop més. I mireu que el dia triat no podria tenir millors significats numèrics, la càbala i el calendari farà que els qui volem la independència sortim al carrer matemàticament entre el dia 4 i el dia 14 de juliol. Fent una crida a la equidistància entre els aniversaris de la independència dels Estats Units i la presa de la Bastilla, de la Revolució Francesa. Caldria que reforcéssim aquests lligams místics a veure si aquest cop ens en sortim, oi?
Es que... on som al cap d’un any de tot plegat? Malauradament,  si més no, allà on érem, però pitjor. Per molt que les enquestes diguin el que, malgrat la nostra immaduresa com a poble –President Mas, jo no oblido-, ja sospitàvem: Els catalans ja no suporten més el jou econòmic i la desatenció de l’estat espanyol. Encara que els números ens diguin que ja en som prous com per fotre el camp d’Espanya, d’aquest país en fallida mare de Zapateros i sogre de Rajoys, la veritat es que no es que no hi hagi unitat ni front comú, es que ni hi ha lideratge, ni pla, ni full de ruta, ni prioritats, ni res de res.
El govern de la Generalitat només té dues solucions: seguir endeutant-se i retallar despesa. Qui dia passa any empeny, i així ens quedarem a l’espera que el Déu de l’aritmètica parlamentaria de Madrid ens faci el favor enverinat de que CiU sigui decisiva a les Corts. Aleshores, quan en Duran i els seus muchachus puguin determinar el nou encarregat de la Merkel a Espanya, demanarem una mena de concert econòmic, no igual al basc no fos cas que haguérem de portar txapela, que serveixi de bromur nacional aquí al Principat. Com a pla es una mica de nyigui-nyogui, no?
L’altre aspecte que em porta boig últimament es que de tant racionals i de poc emotius estem convertint el nostre anhel de llibertat en una miserable qüestió de peles. El dèficit fiscal es l’exemple a prova d’arguments de pa sucat amb oli de que Espanya es un mal negoci. Fins aquí tothom d’acord. Però m’agradaria recordar-vos a tots plegats algunes altres coses que guanyarem quan tinguem un estat propi, i si m’ho permeteu, aprofitaré barroerament el fet que la propera mani caigui entremig de  
Per la banda del 14 de juliol francès
L’endemà de l’adéu a Espanya tindrem l’oportunitat de restablir la separació de poders que pornogràficament varen ajusticiar els polítics espanyols de la transició –catalans inclosos-. No us entren ganes de fer tornar Montesquieu de la seva tomba i refregar-li a personatges com l’Alfonso Guerra? La justícia, el seu bon funcionament i la seva independència es el centre sobre el que giren les societats veritablement democràtiques, i l’espanyola –hores d’ara la vostre, no ho  oblideu- ocupa un lloc en el rànquing mundial pel que fa la qualitat i la independència dels seus tribunals patètic, per dir-ho suaument.
Arreglada la justícia, podrem decidir les fórmules d’accés i permanència en el servei públic. Podrem fer la reforma de l’administració pública que vulguem! Tindrem l’oportunitat de discutir si ha de tenir més o menys pes, si ha de ser vitalícia, si els salaris han d’evolucionar a cop de bufandes o a base de productivitats. Seguirem un model francès? Amb les seves dignitats i el seu prestigi social del funcionari? Optarem per una administració local amb més rotació de les persones i més lligada al canvi polític i a la provisionalitat de les urnes? O bé... buidarem de papers i negociats la regulació de la cosa pública catalana en un demostració de lleugeresa en la despesa? No ho sé... Però en tot cas ho decidirem nosaltres, tractarem de definir solets què es el que volem que sigui l’administració, no tindrem el topall de l’aparell de l’estat espanyol fent força perquè res no canviï, simplement la casta de funcionaris de Madrid ens serà aliena, forastera, i es diluirà en l’oblit de la desmemòria col·lectiva.
I la defensa? I les forces d’ordre? Mireu... el dia independència+1, els catalans recuperarem el control del monopoli de la coacció física. Ja no viurem sota l’amenaça de l’exèrcit espanyol, garant de la indissolubilitat de la única nació que reconeixen Sergio Ramos o la Pantoja. I aleshores podrem tornar a triar... voldrem un exèrcit mercenari a sou? Voldrem repartir la responsabilitat en forma de servei militar? Voluntari? Per sorteig? Model israelià? Alemany? Francès? Ens imaginarem un país sense exèrcit i pagarem perquè ens defensin els fills de un altre pàtria? A canvi de què? Tant me fa hores d’ara. El que si sé es que si un ciutadà català decideix lliurament seguir el so dels timbals i entregar la seva vida a la milícia, ho podrà fer aquí, a casa, no caldrà que marxi a fer el mercenari per altri, no haurà de renegar de sentiments, de idioma, d’origen, filies i fòbies... podrà dir amb el cap ben alt que ell ha decidit defensar el seu poble, i que fent-ho honora el país i referma la condició de tots i cadascun dels catalans de ciutadans lliures. Lliures de debò.
Però no us ho perdéssiu pas! No, no! La llet que brolla dels pits de la Revolució Francesa encara ens dona un altre regal! Podrem construir un sistema de finançament de partits, una llei electoral, i uns sistemes de control de l’exercici del poder polític propis! Nostres! Podríem decidir de fer passejar-se en pilotes per les Rambles, cada 12 d’octubre per exemple, els polítics enxampats en casos de corrupció! O no! O bé, pensaríem, per nosaltres mateixos, si el sistema de partits pot estar complementat per una democràcia directa via votació virtual per Internet, o no. Podríem establir les nostres pròpies normes de representació en l’àmbit legislatiu. Decidir si volem ser bicamerals, unicamerals, presidencialistes, o bé si el que ens posa son els cabdillismes vitalicis en forma de monarques electes mitjançant un torneig de Verbàlia. Tant se val i perdoneu el to sarcàstic... la decisió fora nostre, que després del que hem aguantat durant 300 anys, doncs Déu n’hi dó.
I per la banda dels ianquis del 4 de juliol?
Ai... doncs tot el que significa tenir estat propi i ser l’amo del teu destí, la teva cultura i els teus símbols. Tenir seleccions esportives pròpies, que podran cantar un himne i deixar de fer “doro-ro-ro-ro-ro-ró”. Controlar el nostre espai cultural, decidir si deixem que les pel·lícules es puguin o bé s’hagin de doblar, o no. Establir l’obligatorietat de etiquetatges en català i de instruccions d’ús en català, o no. Rebre la visita del President dels Estats Units i mantenir-hi relacions bilaterals. Tenir veu pròpia i llengua oficial a la Unió Europea. Decidir la nostre política energètica, nuclears si? Nuclears no? Matins punt si, matins punt no...

Controlar el teu espai cultural significa que no caldrà apagar la televisió quan ens insultin des de la caverna.  Controlar el teu espai cultural es que no ens caldrà apagar la televisió quan ens insultin la intel·ligència des de Sálvame de Luxe. Perquè o be les emissions dels canals catalans de televisió arriben als països veïns, o els del Plus, Telecinco, la Primera i la resta de la patuleia ja poden anar preparant un programa especial que es digui “Despedida y cierre”.
Independitzar-se es recuperar el control. Decidir amb qui t’allites. Jugar el joc dels grans. Entrar al concert de les nacions i tenir seient a les Nacions Unides. Col·laborar amb la FAO, la UNESCO i ser solidaris perquè som gent collonuda, no perquè siguem una región privilegiada que debe mostrar su solidaridad con otras regiones de España menos favorecidas per molt que ho digui la Chacón, el Rodríguez Ibarra, la Cospedal o el sum sum corda. La independència porta un afegit de dignitat, de lliure decisió, de fer el que es correcte i el que es d’interès general o particular dels catalans. Aquesta llibertat mai no la podrem gaudir si seguim fent del set ciències de la classe, en comptes de canviar d’escola i anar a una on podem triar mestres a l’alçada del nostre potencial . Fixeu-vos si en son de generosos els fills de la declaració d’independència americana... tenim tant a aprendre d’ells, tant a guanyar...
En resum, tal dia farà un any que varem treure pit. però entre els uns i els altres hem reduït aquella demostració de força i dignitat a la petitesa de la política de partidet, i a les oracions perquè les eleccions espanyoles ens siguin favorables. El dia 9 hi torna a haver manifestació, us avanço que els dolents en voldran treure profit, dient-nos que amb quatre duros ja ens espavilarem, que es l’únic que ens importa, i que som quatre gats... Jo us demano que reforceu els lligams místics amb els dies 4 i 14 de juliol, ostres tu! Sortim o no al carrer el dia 9... no ens quedem només amb la qüestió dels calers o ens tornaran a entabanar els de sempre, i d'aquí un temps tornarem a dir: Tal dia farà un any.