dimarts, 24 d’abril del 2012

El fracàs de la pedagogia xirucaire


Vaig dinar amb un crack, una d’aquelles persones que son cabdals en el desenvolupament de la seva disciplina d’estudi. Un docent amb dècades d’experiència, catedràtic i no precisament de una assignatura maria, cap de departament i punta de llança dels científics que aixopluguen l’I+D a Catalunya.

La conversa del cafè va anar derivant cap a l’estat de l’educació a Catalunya i va vorejar la incorrecció política, per part meva i amb molt de compte,,, que prou abrandat amb altres coses soc com per ensenyar la poteta atacant també el que tothom dona per veritat absoluta: que potser els catalans fem moltes coses malament. però que l’escola catalana es de puta mare. Doncs jo no hi estic d’acord, i el crack amb qui havia compartit taula, tampoc. De fet, les seves paraules exactes varen ser com un torpede a la línia de flotació de la solitud en la qual em pensava que navegaven els meus pensaments: “La pedagogia catalana dels anys setanta no tant sols s’ha carregat l’educació a Catalunya, si no a tot Espanya”. Patim, patam, patum.

Veníem de la foscor intel·lectual de la dictadura i d’uns instituts franquistes autoritaris que reprimien la divergència, i eren ancorats en la caspa i la naftalina de la “Formación del Espiritu Nacional”, el masclisme i la destrucció sistemàtica del català. I a cop de xiruca, de la bona fe de molts, d’assemblees de mestres, alumnes i personal no docent, manifas i vagues actives ens varem creure tots allò que cantàvem de: “fes liures els fills i així faràs lliures els homeeeeees”. Doncs no. Hem fet lliures els fills i hem creat un parell de generacions de mimats i consentides als quals els hi hem venut unes expectatives forassenyades pel que es capaç de pagar-se el país.

Les coses son com son, i els nivells de fracàs escolar –sobretot entre els nens-, la neteja espectacular del 70% dels alumnes que accedeixen al primer any d’universitat, la ínfima capacitat de comprensió lectora que deriva un exèrcit d’analfabets funcionals més enllà del tweet, les hores i recursos esmerçats en classes d’anglès que no han produït ni tant sols el nivell necessari per fer de cambrer a la Costa Brava o de croupier a l’Eurovegas dels pebrots –que es el que els espera a la majoria de fills lliures i feréstecs que surten de les nostres escoles-., crec que demanen una reflexió més enllà de la capseta endogàmica de les AMPES i els sindicats de mestres, no?

L’autoritarisme de l’escola franquista la varem dinamitar amb aquesta imatge de profe-col·lega que te cura que “ningú es quedi pel camí”, rebaixant nivell i continguts escapçant de soca arrel el talent dels qui destaquen dins la classe. La competitivitat o el fet d’aprendre a guanyar i a perdre, a suportar la frustració de no entrar a l’equip de futbol de la classe perquè ets un patata jugant per exemple, es una mena d’anatema en aquest microcosmos comunista rousseaunià del “entre tots ho farem tot, i posa el gomet blau aquí i aquesta tarda aprendrem a fer pa, sobretot els nens que així aprendreu a respectar les tasques que malignament atribuïu només a la dona, que com sabeu es mestressa del seu propi cos”. Com diuen a “El sentit de la vida” de la Monthy Python: “Bring me a bucket” (Porteu-me una galleda).

La batalla contra el masclisme, entre tots, la hem intentat derrotar amb el meravellós concepte de la classe mixta. Això si  que es un tòtem de difícil solució, però... permeteu-me... cal que els nens i nenes facin totes les classes junts? A totes les edats? Això esteu segurs que no representa cap problema? Voleu dir que no tenen ritmes de maduresa diferents? Esteu segurs que desenvolupen les diferents habilitats d’aprenentatge necessàries per rendir a classe al mateix ritme? La barreja té alguna cosa a veure amb que els nens fracassin més que les nenes? O el que ho provoca es la tria de matèries i habilitats necessàries per aprovar? O els valors i els comportaments que es requereixen? A mi em fa una mica l’efecte que hi ha hagut una venjança contra el món patriarcal d’abans dels anticonceptius a través de putejar fins a extrems mai vistos la masculinitat desbordada dels púbers a les escoles.
En el món masculí de caire primari, quasi animal, es important saber on ets dins el grup. Les jerarquies de caràcter tribal hereves dels comportaments col·lectius dels primats. Soc gras però soc el que millor toca la guitarra, soc lent aprenent però un porter de futbol extraordinari, no jugo bé a basquet però ajudo als altres amb els treballs de literatura... Entre homes, aquestes jerarquies solidàries han funcionat sempre... però em fa l’efecte que posar-hi entremig l’objecte del desig biològic que representen les nenes només fa que escalfar els ànims –mai millor dit-, dels mascles amb les hormones desbocades que son els nostres adolescents, per molt que no ho vulguem veure i ens repetim com un mantra que si nens i nenes aprenen plegats no hi haurà violència de gènere en el futur. Aquestes apostes tipus ruleta russa de caire emocional i que deixen de banda el sentit comú seran políticament molt correctes, però la realitat demostra que son del tot ineficaces.

Derrotar el masclisme fent veure que som iguals homes i dones? Una cosa es que tinguem els mateixos drets i que la societat no discrimini pel sexe, més enllà de qüestions purament de capacitats físiques indestriables de unes i altres, però afortunadament som diferents, ni millors ni pitjors, diferents. Perquè aquest engany de món de iupi a l’escola mentre la música pop de consum televisiu per adolescents s’ha convertit en un aparador de pits i culs digne del Red Light District d’Amsterdam? I aquí es on hi ha la gran contradicció: hem creat una escola i uns valors dominants dins del cicle formatiu que no té res a veure amb el món real. Una bombolla de falsedat benpensant que fa que l’accés al món real sigui del tot traumàtic –i a sobre ens varem carregar el servei militar, que al menys escurçava en alguns casos el període d’estupidesa adolescent en alguns nois-. El món que projectem a l’escola no existeix, es molt maco, però no serveix per a una merda un cop surts a tirar endavant en aquesta vall de llàgrimes que es la vida.

Això que dic, i que segur que no us ha agradat, es així i ni els polítics s’atreveixen a tocar-ho, ni els docents a redreçar-ho. Aquí no passa res. Es fotut dir que ens hem equivocat, per una banda, i sobretot vivim ensorrats en la trampa de la correcció política on els arguments emocionals fot trenta anys que varen guanyar la batalla al sentit comú i a la raó. Si fins i tot he hagut de sentir a dir que la culpa es dels pares! Que no segueixen les activitats extraescolars dels fills! I no els ajudem a fer els deures! Però... però.... per favor!!!! En ma vida em van ajudar a posar gomets en una llibreta els meus pares a casa! La conciliació de vida laboral i familiar es un problema, cert... però dir que la culpa del papanatisme i l’hedonisme dels nanos prové de fet que els pares han delegat l’educació als mestres... es tenir una barra de proporcions mítiques!

Hem muntat un sistema educatiu del qual estem molt orgullosos i que, segurament es pot apuntar alguns èxits de caire particular, però sospito que dins l’escola franquista també hi sobrevivia el talent d’uns pocs. Ens hem entestat a dirigir les criatures cap a la formació universitària, carregant-nos la formació professional i qualsevol vincle institucional amb el món de l’empresa per no discriminar no se ben bé el que ni a qui? Puc saber per quins set sous? O es que els empresaris els carrega el dimoni del capitalisme? Ningú no pensa fer-hi res apart de donar titulars a la premsa carregats de bones intencions? La solució es seguir posant-hi quartos i aturar les retallades? Exactament per a que? Per a seguir venent un món en el qual les emocions estan per sobre del pes de la raó, de l’esforç, d’assolir competències més enllà de les necessàries per passar l’expedient?

Ningú no gosa dir-ho, i sobretot ningú no gosa ni aixecar la veu ni posar-hi remei. No fos cas que hi hagués vaga d’ensenyament i tinguéssim que fer-nos càrrec els pares –aquí hi haig d’afegir “i mares”, es veu que això si que es important...- d’educar directament els nostres nens –i neeeeenes-. Encara que, ben mirat, igual aprendrien alguna cosa de profit relacionada amb les coses de debò que fan funcionar la vida que hi ha fora de les parets del món virtual i pervertidor de la realitat que es l’escola catalana. Proclamo doncs el fracàs de la pedagogia xirucaire. Em sap greu...

47 comentaris:

  1. Si... però no del tot. El sistema educatiu que tenim és el resultat de masses polítiques educatives allunyades del món real i remullades en un bonisme hippy que ens ha dut fins al moment actual. Si l'educació l'haguessin organitzat els mestres i docents i no pas els pedagogs d'oficina potser el resultat seria un altre.

    I encara que faci mal és totalment cert que part de la culpa de la poca formació dels nens avui dia és dels pares, que en molts casos han dimitit (literalment) de les seves responsabilitats com a tals i que en canvi no només esperen que l'escola formi els seus fills sino que a més tenen el costum de no respectar ni fer respectar la figura del mestre. Mica en mica hem aconseguit crear (que no educar) a una colla de malcriats i petits dictadors acostumats a l'èxit fàcil i inmediat, a tenir-ho tot i a tenir-ho ara, a no haver d'esforçar-se i a dissimular les seves mancances i els seus fracasos sota la ingènua etiqueta del "no progressa adequadament". Tenim el que entre tots hem cuinat. Ara ha arribat l'hora de menjar-se l'àpat.

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord. A mi els mestres em cauen bé! No fotem! :)

    ResponElimina
  3. Discrepo radicalment de molts dels teus anatemes. I ho faig des de l'experiència de 40 anys de fer de mestre d'escola.
    Si et sembla exposaré les meves discrepàncies pel feisbuc...

    ResponElimina
  4. I tant! Jo només tinc l'experiència de ser pare de tres fills del sistema.

    ResponElimina
  5. Jo també tinc l'experiència de ser pare de dues filles del sistema...
    I puc afirmar que l'educació que han rebut les meves filles és infinitament millor que la que vaig rebre jo...

    ResponElimina
  6. Un parell de qüestions prèvies, abans d'entrar en el debat..
    1. A quina universitat donen el titol de "crack"? ¿A una de pública, o a una de privada?
    2. La frase: "La pedagogia catalana dels anys setanta no tant sols s’ha carregat l’educació a Catalunya, si no a tot Espanya”, ¿l'hem de considerar certa perquè l'ha dita un "crack"?

    ResponElimina
  7. Només faltaria que l'educació de les teves filles no fos millor que la que donava el franquisme... això no ho he dit pas jo que fos millor la d'en Franco.

    Salvi, en tant en quan al Crack... no vull donar el seu nom bàsicament perquè els off the record son sagrats. Es un home de més de 60 anys i doctor en la seva especialitat, va estudiar a la pública i ha publicat internecionalment centenars d'artícles en publicacions de prestigi en el seu àmbit.

    ResponElimina
  8. Aclarit el tema del "crack".. Anem per feina...
    Diu en Savalls..
    "Ens vàrem creure tots allò que cantàvem de: “fes lliures els fills i així faràs lliures els homeeeees”. Doncs no. Hem fet lliures els fills i hem creat un parell de generacions de mimats i consentides als quals els hi hem venut unes expectatives forassenyades pel que es capaç de pagar-se el país."

    Això de que cal educar els fills en la llibertat, ho creia llavors i ho crec ara.. En el ben entés que educar en la llibertat implica també educar en la responsabilitat. I això és el que he fet com a mestre amb els meus alumnes i com a pare amb les meves filles.. Per tant, ni he mimat, ni he consentit els meus alumnes ni les meves filles. I com jo, ho hem fet molts mestres i molts pares...
    No trobo correcte que posis tos els mestres i tots els pares en el mateix sac...

    I una cosa més... qui paga no és els país, qui paga som els que treballem i generem riquesa amb el nostre treball....
    Que hi ha molta gent del país que no foten brot i viuen com reis a les esquenes dels altres...

    ResponElimina
  9. Per a Jean-Paul Sartre, l’home no està determinat, sinó que és lliure. És més, està condemnat a ésser lliure, no és lliure de no ser lliure.
    Això no vol dir que Sartre negui l’existència de condicionaments, però, dins de cada situació donada, no deixa d’haver-hi llibertat per escollir. Un home, fins i tot, en un cas extrem, pot estar a la presó, però, tot i així, pot decidir viure el seu presidi amb resignació, amb rebel·lia, sentir-se humiliat, etc.
    Per tant, com que l’home és lliure, també és responsable dels seus actes. Sartre considera el determinisme com un intent d’autoengany, com un intent de desresponsabilitzar-se dels propis actes, atribuint-ne la responsabilitat a Déu, a la genètica, a l’ambient, a les lleis, als polítics...

    ResponElimina
  10. I això que té a veure amb el fracàs escolar i amb la infantilització de la presa de decisions que ens envolta? Pregunto, vaja.

    ResponElimina
  11. Que el fracàs escolar no és responsabilitat dels mestres competents.
    I que molts mestres hem ensenyat als nostres alumnes a prendre decissions com a persones adultes.. I alguns alumnes n'han après i d'altre no, és clar...

    ResponElimina
  12. Sincerament, d'acord en gairebé tot...
    Però els problemes educatius dels nois no són per les mamelles i els culs de les noies. La separació no ha de ser per gèneres (penso) si no que consisteix en evitar que jo m'avorreixi com una ostra perquè repeteixen divuit vegades el mateix exercici perquè hi ha qui no aconsegueix resoldre'l (ja noi aspirem a que l'entengui).

    ResponElimina
  13. Per fi un debat interessant... ja era hora!

    (Com sempre els dos tenen part de raó!)... l'article (o post) es provocador... i es normal... la reacció per al.lusions encara ho es mes (tot i que les generalitzacions i la cua de palla s'haurien d'evitar).

    En la meva opinió,

    - avans que algu em pregunti si estic qualificat per donar-la, soc titulat per la UPC al 1978 (llicenciat en arquitectura i especialitzat en urbanisme... i per tant vaig passar per tots els esgraons del sistema docent... tot i que la meva formació va tenir alts i baixos, excel.lents pedagogs i mestres mediocres per no dir nefastos... i aixo ho veig desde la perspectiva dels meus 60 anys...prop de la prejubilacio forçosa per la crisi i la salut... -

    dire:

    que una de las coartades del inexperts o incompetents politics que han governat aquest (i altres) paisos en materia d'educacio ha sigut retrasar el moment del fracas... quan mes tard fracassin millor perque amb una mica de sort ja no seran competencia meva...

    per tant rebaixem el llistó amb la consequencia de que el que no te dues carreres i un parell de masters o doctorats no estara preparat per competir... au ! amb la globalitzacio aneu a competir amb enginyers coreans i alemanys (o americans dels USA que no tots son imbecils)...

    en part ho considero una consequencia de l'increment de la esperança de vida, semblaria que el jovent ara pot estar molts mes anys forman-sa perque li tocara treballar fins els 75 anys (la proxima Gran Guerra acabara amb el promitg d'edat elevat de la mort natural es clar), o las bacteries prehistoriques que alliberant els gels dels pols nord i sud (ja ja ja ja ja... no ho puc resistir a vegades La Vanguardia del dia es cola en el comentari!).

    i quin es el resultat final?... pues el de sempre des que el mon es mon (Sartre o no Sartre), els espavilats i intel.ligents s'en surten... i els manyosos (artesans) tambe... els dropos i negats acaban fen feines no capacitades pero estan super informats del seu fracas (tot i el futbol) gracies a la evolucio de las comunicacions... per tant el terreny es abonat per las Marine Le Pen d'aquest mon... que manipularan la frustracio dels perdedors...

    Ho sento pero pintant bastos i no nomes en materia d'educacio...

    Ja no es tracta de qui te mes I+D... aviat es tractara de supervivencia... (coi... avui estic apocaliptic!)... pero la crisi hans hauria d'ensenyar que el PAPA-MAMA-ESTAT DEL BENESTAR s'ha acabat per insostenible... i que el somni de que TOTS serem classe mitjana sense fotre cop (la civilitzacio del oci en deien)... es un paradigma absolutament fals.

    cordialment
    ADB

    ResponElimina
  14. Benvolgut ADB...
    El meu pare era pagès i amb prou feines va anar a escola. Tanmateix molts pocs mestres, professors i catedràtics d'universitat m'han ensenyat tant com em va ensenyar ell.
    "Rebaixem el llistó"..
    Jo no he rebaixat mai el llistò.. sempre he explicat el que en tocava explicar i ho he fet de la manera més entenedora possible...
    Amb un principi bàsic: " no ensenyar mai a un alumne una cosa que no pot aprendre..." Exemple: no ensenyaré mai a dividir per tres xifres a un nen de 3 anys...
    A l'escola no només preparem els alumnes per competir amb enginyers coreans, alemanys o americans. Els ensenyem moltes més coses...
    Per exemple: els ensenyem el que és el respecte i la tolreància. Els ensenyem a cercar informàció pel seu compte i a ser autònoms.. I el que és més important, els ensesenyem a aprendre pel seu compte...

    Ah! i una cosa més respecte al somni de que tots serem "classe mitjana"...
    Jo no he tingut mai aquesta mena de malsons....
    Vaig començar a treballar als 7 anys quan feia de pastor de les vaques del meu pare a l'estiu, vaig continuar a fent de mestre als 20 anys i no he parat fins als 60 que m'he jubilat...
    I continuo treballant.. sense cobrar això sí...

    ResponElimina
  15. Benvolgut SJ

    Tinc un respecte molt gran per la pagesia.
    Els mestres no son els culpables (tot i que n'hi ha de millors i de pitjors com a totes les activitats de la vida... inclosos els pagesos i els arquitectes).

    La meva tesi es que hi ha tambe alumnes bons i dolents (a vegades per motius aliens al cocient intelectual)... i en resum que la vida posa a tothom al seu lloc (a mi i a voste).

    Quan els politics decideixen que els alumnes passin de curs amb tres "cates" no es culpa dels docents... pero el retard volgut del fracas social es per a mi una evidencia.

    Al llarg de la meva vida he copsat en reunions multidisciplinars com tothom defensa la seva petita parcel.la de poder (politic/intelectual/competencial) sense escoltar els arguments dels demes... aixo si normalment amb una gran correccio formal (que no vol dir respecte... al respecte - valgui la redundancia - estic d'acord amb voste que respecte i tolerancia son dos pilans de la civilitzacio)...

    Jo tambe he apres moltes coses pel meu compte (segurament soc un historiador frustrat) i valoro que s'aprengui a estudiar o informarse amb criteri i independencia (tambe estic d'acord)... poca gent perd el temps aixins ço... es mes facil seguir els dogmes dels gurus que pensar per un mateix.

    Per si no ha quedat clar considero la feina de mestre molt honorable (he tingut el plaer de donar classe a l'Universitat d'Andorra uns quants anys)... transmetre el coneixement es una obligacio moral i aixi em compto entre els col.laboradors de la Wikipedia que com sap tambe es gratuit...

    Simplement dir-li que soc pesimiste en quant a l'especie humana... hi ha honroses excepcions... pero en conjunt es bastant decepcionant... i no tot es culpa dels sistemes eductius... que intueixo millorables.

    Cordialment
    ADB

    ResponElimina
  16. Estem parlant de pomes i de figues, que poden tenir coses en comú però no són el mateix ni de bon tros.

    D'una banda tenim un sistema educatiu dolent, molt dolent. Un sistema que permet no només que un vailet passi de curs amb tres assignatures suspeses, sino que a més impedeix que un alumne repeteixi curs més d'un cop a Primària. Així tenim alumnes que van repetir primer o segon curs de Primària (nois amb grans problemes d'aprenentatge) i que no poden tornar a repetir fins a primer curs de la ESO. Això és una mesura absurda que la única cosa que comporta és que quan per fi el nen pot tornar a repetir, ja és tard per ell.

    Un sistema que (valgui la redundància) per sistema s'ha dedicat a igualar a l'alumnat per la part de baix, ignorant als qui destaquen per tal que tothom segueixi un mateix ritme uniforme... ritme que al final acaba essent el de l'alumne més fluix.

    Un sistema que inculca que tot ciutadà (gran o petit) té una sèrie de drets, però que passa de puntetes sobre el fet que també tenim DEURES, i aquí ningú no s'assebenta. Sembla que en aquest pais ningú no tingui cap deure ni cap obligació envers els altres, i només tinguem drets i més drets sense haver de fer res per mereixer-los (dret a una bona feina, a un bon cotxe, a un bon sou, a una pantalla de plasma, a un videoconsola d'última generació, a un smartphone o dos, a una xicota operada, a cobrar una prestació d'atur indefinida, a viure com un rei a costa de l'esforç dels altres...).

    Un sistema que ha despullat el mestre de tota autoritat dins i fora de l'aula (i no parlo de tornar a l'època del Catón i de les fuetades a classe). Un mestre que ara ha de fer front a l'alumne que no vol estudiar i que a més ha de fer front al pare que defensa que el seu fill ha d'aprovar si o si.

    Un sistema, en definitiva, que ha servit per fabricar clons d'irresponsables en massa, i que s'ha basat sempre en premises inversemblants com que l'alumne es motiva sol o que per defecte l'alumne té ganes d'estudiar i aprendre.

    Però d'altra banda tenim els mestres. Uns mestres que ja sense autoritat han de fer una tasca cada cop més menystingunda per la societat. Que cada cop que han posat el crit al cel se'ls ha retret que tenen moltes vacances i que treballen molt poc. Uns mestres que, encara que s'esmercin a fer una feina de qualitat, surten de les universitats sense uns coneixements mínims de com enfrontar-se a un grup-classe. Perquè si parlem seriosament, jo he estudiat magisteri i el nivell de la carrera és tan baix (però taaan baix) que la podria haver estudiat en acabar segon de BUP i hauria aprovat igual. Aquí no tenim una nota de tall altíssima com a Finlàndia (tant que se'ns omple la boca esmentant aquell fred pais) ni una formació continuada del professorat que busca l'excelència com allà. Aquí el que tenim és una carrera justeta de continguts i recursos, que pot fer qualsevol que es matriculi (tingui o no vocació) i que un cop l'acabes et recomanen que facis "opos" i que visquis bé.

    Així no anem enlloc. Bé sí que anem, sí... en orris anem.

    ResponElimina
  17. Benvolgut ADB...
    Estic bàsicament d'acord amb tota la seva exposició...
    Qquant al seu pessimisme pel que fa a l'espècie humana.. Li adjunto unes reflexions del J.P Sartre al respecte..

    http://salvijacomet.blogspot.com.es/2009/06/entrevista-amb-jean-paul-sartre.html

    ResponElimina
  18. Benvolgut Sr. Draven...
    Si és que el sistema és dolent com diu vostè, no és perquè no faci repetir els alumnes a Secundària, ni perquè els faci repetetir a Primària...
    En tot cas el sistema és dolent perquè és incapaç de donar satisfacció a les necessitats d'aprenentatge del alumnes, tant dels superdotats com dels imfradotats...
    I en tot cas, això no és únicament resposabilitat dels mestres..
    No és cert això que diu de que el sistema inculca que tot ciutadà té una sèrie de drets, però que passa de puntetes sobre el fet de que també tenim deures...
    Som molts els mestres que ensenyem als nostres alumnes que també tenen deures...
    Som molts els mestres que cada dia i cada hora de classe fem això, molts més dels que vosté es pensa..
    Quant a l'autoritat.. Els mestres l'autoritat ens la guanyem cada dia a la classe fent la nostra feina ben feta. No cal que en la dongui el ministre.
    I quant a les capacitats per enfrontar-se a un grup claase.. Li he de dir que a mi no me les van ensenyar a l'escola Normal... Però quan vaig començar a treballar de mestre, pel compte que em tenia, en vaig fer via per aprendre-les..
    Vostè té una concepció, molt respectable, del que és l'educació, per a vostè la base de l'educació són els títols i les notes de tall...
    Per mi, l'educació abasta molt més que els títols i les notes de tall.. molt més...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Permeti'm que, sense tenir l'experiència que vos teniu, us aclareixi un parell de punts.

      El sistema és dolent per molts motius, masses per esmentar-los tots en un petit escrit en un blog. Té vostè raó en què gran part és deguda a la incapacitat de donar satisfacció als alumnes, però ja em dirà vostè com donem satisfacció a ningú si cada dia tenim menys eines i més entrebancs per fer-ho.

      Evidentment no és només culpa dels mestres. L'escola sempre és subsidiària de la formació que el nen rep a casa seva, i si a casa no s'ensenyen valors ja pot el mestre cantar missa en gregorià que el nen farà el que veu a casa. Dit d'una altra manera: el mestre és exemple, però els pares ho són més. I si aquests no donen un bon exemple el mestre no pot fer miracles. Pot intentar-ho, pot tenir alguna petita recompensa, però el resultat final no és propici.

      Respecte als drets i deures li diria que no és només vostè que ensenya als nens que tenen drets i deures (permeti'm que m'apunti al carro). Però desgraciadament només hem d'encendre la televisió (davant la qual els nens es passen hores i hores cada dia) per trobar nombrosos exemples que tiren per terra tota la feina que fem a classe. Milers i milers de persones que han crescut (i creixen) aspirant a participar algun dia al Gran Hermano, a ser un futbolista famós i fer anuncis de calçotets, a guanyar quatre euros per posar-se un pit de plàstic o per comprar un bon equip de so pel cotxe. Ara, d'exemples de gent honrada i treballadora a la tele en veuen pocs.

      I no, l'autoritat no ens l'ha de donar cap ministre, però sí els pares dels nostres alumnes. Perquè si un pare no et respecta el nen no ho farà pas, i malauradament tenim pares que com ja van diitir de la seva pròpia responsabilitat com a tals, es dediquen a treure's el nen de sobre perquè arriben tard de la feina i els resulta molt més còmode engegar-los a que juguin a la Play i no molestin que no pas posar-se amb ells a repasar la lliçó de matemàtiques o d'anglès. Pares per als quals l'escola s'ha convertit exclusivament en un pàrquing per a la canalla, però que després són els primers en reclamar si el nen no ha rebut una formació en valors i en continguts, sense aturar-se a valorar si ells han contribuït con haurien.

      En fin (per no extendre'm més) que s'equivoca vostè si pensa que per mi l'educació són només notes de tall i títols. L'educació és (com vostè ja sap) molt més complexa i completa que tot això. Però quan l'educació falla (i és un fet que està fallant des de fa molt) s'han d'analitzar les causes de tot plegat, i les que jo esmentava abans eren només una mostra. No les més importants, ni les primeres i originals, però sí una mostra.

      Jo sé el què ensenyo i com ho faig.

      També sé la resposta que aquests ensenyaments tenen després a casa.

      Elimina
    2. Coincidexò bàsicament amb la seva exposició Sr. Draven...
      Només una observació...
      Com a causes del fracàs escolar vostè cita: la manca d'eines i els entrebancs, el comportament dels pares a casa, els valors que transmeten els mitjans de comunicació començant per la TV, i la manca de compromís dels pares respecte l'educació dels seus fills..
      Si s'hi fixa, de tota aquesta llista, només hi ha un element que correspon al sistema educatiu: la manca d'eines i els entrebancs...
      La resta són causes alienes al sistema.. I als mestres..

      Elimina
  19. Es a dir amb més presupost no hi hauria la situació que tenim i les raons del fracàs son exogenes totes?

    Sense dir que els mestres en general hi tinguin "culpa" crec que sou una mica autoindulgents...

    De bon rollo dic

    ResponElimina
  20. Jo no he dit que les raons del fracàs siguin totes exògenes...
    Ni tampoc he dit que els mestres no tinguem cap responsabilitat en el fracàs escolar..
    I honestament, penso que amb més pressupost i més mitjans el resultats millorarien sensiblement..
    Un exemple, a les Espanyes i a Catalunya, el curs vinent la ratio d'alumnes per classe augmentarà un 20 %. És evident que això no contribuirà a millorar la reducció del fracàs escolar..
    Un altre exemple, l'educació a Finlàndia:

    * El 95% del sistema educatiu és estatal. Hi ha 4000 escoles primàries i 580.000 alumnes.
    * L'ensenyament és gratuïta i obligatòria fins als 16 anys d'edat.
    * Finlàndia ocupa el primer lloc en les avaluacions de llengua i ciència de l'OCDE, i el segon en matemàtiques.
    * La carrera docent és molt exigent i només ingressa el 20% dels aspirants.
    * Tots els mestres han passat per la universitat. El 80% són dones.
    * Des dels anys 90 les escoles són municipals, amb una forta ajuda econòmica del govern central.
    * Hi ha un consell d'avaluació de les escoles, que mesura la qualitat de l'ensenyament.
    * El govern de Finlàndia destina el 14% del seu pressupost a educació. A l'Argentina, l'índex és del 7,5%.

    ResponElimina
  21. https://www.facebook.com/photo.php?fbid=3813676510108&set=a.1309237940709.45358.1523420880&type=3&theater

    ResponElimina
  22. Fragment de la conferència impartida pel professor Jordi Nadal amb motiu del 450 aniversari del Gremi de Fabricants de Sabadell.

    "...De la mateixa manera que es fan, les fames també es desfan. Després d'imperar per espai de més d'una centúria, la dita popular, "els catalans, de les pedres treuen pans", està perdent vigència. Minva la nostra ambició i creix entre nosaltres l'esperit acomodatici. L'ensenyament professional segueix sense prestigiar-se. Els universitaris es decanten cada vegada més pels estudis humanístics i socials en detriment dels científics i tècnics, més rigorosos i exigents. En una bolcada sense precedents, els joves catalans d'avui prefereixen emprar-se en l'Administració pública, que ofereix seguretat i poca exigència, abans que buscar la seva oportunitat en l'empresa privada. Aversió al risc i al sacrifici, seguretat i responsabilitat limitada per sobre de tot. Antany, la condició de funcionari era injuriada sense més (cobrar del Pressupost? Una deshonra!); actualment, la mateixa condició és vista com una bicoca per la majoria. Tal inversió de valors, iniciada amb anterioritat a la crisi, augura poc bo. 
    El règim autonòmic, amb la Generalitat al capdavant (podria dir-se una mica semblat de les diputacions i els ajuntaments), està fent una contribució decisiva al desastre. Muntada sobre la pressa i servida tant en la base com en els graons més alts per un personal escollit amb criteris prevalentement partidistes, improvisat (amb les excepcions de rigor), l'Administració catalana presenta, des del seu origen, les mateixes xacres que l'Administració pública espanyola (pesadesa, lentitud, errors recurrents, ineficiència...), quan es tractava precisament d'esmenar-la i millorar-la."

    ResponElimina
  23. Bé Salvi,

    Quedo encantat d'haver provocat aquest debat.

    :D

    ResponElimina
  24. Tot just estem al segon paràgraf...
    Vols que continui?

    ResponElimina
  25. Això SI es un espai de llibertat. En 2 anys no he suprimit cap comentari. :) Endavant si ho consideres adient al post.

    ResponElimina
  26. Contimuem..
    Sosté en "crack" amic de'n Savalls..
    "L’autoritarisme de l’escola franquista la varem dinamitar amb aquesta imatge de profe-col·lega que te cura que “ningú es quedi pel camí”, rebaixant nivell i continguts escapçant de soca arrel el talent dels qui destaquen dins la classe."

    Fals de tota falsedat, som molts els mestres i professors que no hem estat mai "col·legues" dels nostres alumnes, que no hem rebaixat nivells, i que no hem escapçat de socarrel el talent dels qui destaquen a la classe.
    El que si és cert, es que també hem procurat que "ningu es quedi pel camí" i hem tingut cura dels "que no destaquen a la classe", com és la nostra obligació.
    ¿Insinua el "crack" és que els que no són superdotats no tenen dret a ser educats?

    I no vull parlar dels gomets i de fer el pà, per respecte a les dones, a les parvulistes i als flequers...
    Sincerament, potser el "crack" és un crack, però amb el comentari que ha fet sobre els gomets i el pa, ha demostrat una capacitat de fer demagògia remarcable....

    ResponElimina
  27. Si em permeteu...

    Les raons del fracàs no són totes exògenes ni de bon tros; com a totes bandes hi ha mestres millors i pitjors, o millor dit, més o menys compromesos amb la seva tasca. Ara bé, us posarè un bonic exemple (REAL) de com l'administració "ajuda" a que els mestres es desvïin de la seva tasca real i facin el que convè.

    Fa aproximadament quatre o cinc anys la Generalitat (tripartit times) va fer un càlcul de quants suspensos tenia cada alumne de secundària a Catalunya, institut per institut i classe per classe. De manera que (per posar un exemple) es va calcular que la classe de 2n A de l'institut Anem Tirant tenia una mitja de 3,2 suspensos per nen i per avaluació.

    En aquell moment la Generalitat es va plantejar què es podia fer per disminuïr aquest nivell de suspensos de forma uniforme i arribant fins a tots els centres públics, fossin de la comarca que fossin i amb l'alumnat més variat que vulgueu. La recepta que van trobar va ser la següent... Van plantejar-li a cada tutor de cada classe que si a final de curs (això es va fer pels volts de Nadal aproximadament) havien aconseguit reduïr la mitja de suspensos de la seva classe en 1 punt per nen (és a dir i continuant amb l'exemple, si en Roc Feliç, tutor de 2n A a Anem Tirant aconseguia baixar la mitjana de 3,2 a 2,2) se li bonificaria al seu sou de la paga extra de juny de manera econòmica.

    Pregunta capciosa: sabeu quants tutors van aconseguir l'objectiu a tota Catalunya?

    Resposta: tots.

    (...)

    Senyors, això no és posar més mitjans. Això és malbaratar recursos de forma idiota. I que en un itinerari curricular pugui arribar a tenir el mateix pes una assignatura de lliure elecció (com jardineria, o fotografia, o cuina) com una troncal i obligatòria (matemàtiques, llengües, ciències) és un error monumental. Però no trobareu cap pedagog a sou de la Generalitat que ho digui, això.

    ResponElimina
  28. Draven..
    La teva informació no s'ajusta a la veritat...
    En el meu institut això no ha passat mai, i no tinc notícia de que hagi passat en cap altre institut... I en conec molts d'instituts...

    ResponElimina
  29. Al meu institut això no ha passat mai, i no onec cap institut on hagi passat... I en conec molts....

    ResponElimina
  30. Sartre?
    Sabia que el post acabaria parlant de filosofia...
    Lamentablement ni els grecs ni els francessos van trobar mai una resposta al meu gust.
    Qui som?... una colla de malavinguts tot i que hi ha molt bona gent (la majoria)
    D'on venim?... semblaria que del ensanyament primari i secundari... lol
    On anem?... a la merda (amb perdo) n'estic plenament convençut...
    ADB

    ResponElimina
  31. Jo no sé tu... ADB...
    Però jo, pel compte que em té, no he anat, ni aniré mai a la merda...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina sort!
      Un optimisme que no comparteixo... es admirable en el temps actual i amb el que cau!
      Que tothom visqui amb les seves idees, consciencia (segons Sartre o no Sartre), i perspectiva del nostre temps...
      Molta sort a tots... la necessitarem.
      ADB

      PS: No intentare explicar el que vol dir "anar a la merda" (necessitaria un llibre)... pero continuo pensant que Occident (al menys el que jo copso) hi va a una velocitat de creuer superior a la del TITANIC...

      Elimina
  32. Tinc l'impressió que fotre pilotes fora es l'esport associat als qui practiquen aquest corporativisme cec i suicida que ens porta a uns resultats escolars patètics.

    Vaja... es la meva impressió

    ResponElimina
  33. Benvolgut sr. Salvi,

    No he pogut trobar cap lloc a internet que esmenti el meu comentari anterior.

    Malgrat això m'he posat en contacte amb les dues persones que m'ho van comentar al seu moment (no es coneixen entre elles, comparteixen professió docent i la una treballa a un IES de Santa Coloma de Gramanet i l'altra a un IES de Cornellà) i totes dues m'han confirmat que en efecte això es va duur a terme.

    En tots dos casos qui va posar sobre la taula l'oferiment i incentiu va ser el director del centre (entenc que sota inducció de la Conselleria donat que estem parlant d'IES públics) però un d'ells està totalment convençut que va ser el curs 2004-05 i l'altre que el 2005-06.

    En tots dos casos el 100% del claustre va assolir l'objectiu fixat.

    ResponElimina
  34. Draven...
    No dubto que en els dos centre que citeu hagi passat això...
    El que us puc dir, és que en el meu centre i en cap dels centres que conec ha passat....

    ResponElimina
  35. Savalls...
    Jo mai he tirat pilotes fora, sempre he fet la meva feina de mestre tant bé com he sapigut i sempre he assumit els meus errors i les meves responsabilitats..
    El que no faré mai és assumir com a pròpis els errors i les incompetències dels altres.

    ResponElimina
  36. 22 de 42 no es un monoleg?...
    Seriosament Sr. Salvi Jacomet... ja ho sabem... es un excel.lent mestre i ningu diu que no ho sigui... pero el debat va del sistema educatiu en general... no de la seva contribucio al mateix...
    Tinc dubtes raonables sobre el seu sentit del humor i la seva capacitat de no "personalitzar" comentaris en general (del tipus la civilització occidental s'en va a la merda...)... que jo sapiga ningu l'envia a voste a la merda personalment... no obstant m'agradaria que tots els posts d'en Savalls tinguessin tant interes com aquest...
    Savalls aplica una censura selectiva si mes no... lol
    ADB

    ResponElimina
  37. Disculpa ADB...
    M'he explicat malament..
    Si he dit que jo no anire mai a la merda, no és perquè hagi pensat que tu m'hi enviaves...
    Senzillament he volgut expressar que encara que tot plegat se'n vagi a la merda, jo intentaré sobreviure...
    Quant a personalitzar.. Si en un debat es parla dels mestres, és natural que jo que sóc mestre d'escola, defensi que hi ha molts mestres que fan bé la seva feina...

    ResponElimina
  38. http://www.lavanguardia.com/vida/20120430/54287793063/profesora-andorra-despedida-ensenar-demasiado.html

    ResponElimina
  39. Conec el cas de la professora d'Andorra (soc Andorrà)... es simplement al.lucinant... (un sintoma mes de la malaltia d'Occident!... expedientada per formar massa be als seus alumnes!!!...(sospito que aixo es una excusa que amaga quelcom mes) en la meva opinio els surrealistes es van quedar sempre curts... molt curts...)... es clar no ho vaig llegir a la Vanguardia... ja ho sabia...
    La contrataria ara mateix per ensenyar als meus nets... si aixo fos encara el temps de fer aixo que ja no es fa. Te el meu respecte tambe.
    A B S O L U T A M E N T D E M E N C I A L.
    ADB

    ResponElimina