dilluns, 30 d’abril del 2012

Peatges Party

Els catalans, fins i tot els qui no tenen cap mena d’aspiració nacional tret d’anar-se’n de cap de setmana a la platja els 11 de setembre, farts de ser munyits pels uns i els altres, sense xarxa ni suport de ningú –ara s’apunten els polítics que no toquen cuixa, però era d’esperar- ens hem mobilitzat i hem dit que els peatges els pagui la tia de Florentino Pérez, la iaia de Miquel Roca, la família de Salvador Alemany. Això es un gran que, no?

En aquest bloc, si aneu al principi dels temps, hi trobareu una mica la història de les consultes per la independència i la seva repercussió als mitjans de comunicació. Ho recordeu com va anar tot allò, oi? L’stablishment, els de sempre, del PSC a CiU, del PP a ICV, les cambres de comerç, els opinadors professionals i tota la patuleia de mafiosos i culs llogats habituals se’n fotien. Ara ens han fet un “passa, passa la piloteta” i sembla que fossin ells qui lideressin la insurrecció democràtica que va significar el fet de votar al marge de la legalitat establerta per la independència de Catalunya. Mireu-vos el que deien els polítics quan tot va començar, que internet es una hemeroteca sensacional. Va caldre la manifestació del 10-J perquè els Duran Lleida, el Juan Rossell, la Vanguardia i els de CCOO –per posar uns exemples entenedors- s’adonessin que la cosa se’ls havia escapat de les mans.
La reacció dels controladors de la opinió pública davant la insurrecció dels catalans als peatges fa plorar. Es fotut veure el nivell d’actitud llepa que han desenvolupat partits, sindicats i enxufats de la falsa societat civil catalana. Jo no se vosaltres, però vaig apuntant noms d’organitzacions i de prebosts amb accés a micròfons i diaris que intenten aturar la primera insubmissió amb cara i ulls que ens hem regalat els catalans des de la vaga de tramvies el 1951. No els apunto necessàriament per pintar-los amb quitrà i cobrir-los de plomes –que es el que feien els patriotes amb els lleialistes durant la revolució americana- senzillament ho faig per no oblidar amb qui me les hec ara i per pensar que fer amb ells el dia que entre tots aconseguim donar-li la volta a aquesta feixuga truita espanyola que ens embafa.
No taxation without representation, deien els colons americans, i sobre això varen construir la seva independència. Les grans revolucions neixen de les insurreccions provocades per petites insubmissions. A Boston, disfressats de mohawks uns colons varen llençar al port el té de la Companyia de les Indies taxat per la injusta Llei del Timbre aprovada pel Parlament Britànic en contra dels interessos americans... va ser el famós Tea Party que va començar-ho tot. Sempre ha estat així.

Quan els que manen pretenen mobilitzar el poble de manera només ideològica o de missatge de partit... potser si que treuen els seus al carrer... fins i tot quan s’ho munten bé aconsegueixen certa unanimitat al voltant una idea, com va passar amb la transició espanyola. Però estem parlant de una cosa ben diferent, estem parlant que els catalans hem trobat una escletxa per denunciar l’espoli al qual som sotmesos pels nostres sheriffs de Nothingham particulars, un escenari on tots podem sentir-nos com Rosa Parks quan no li va donar la gana d’aixecar el seu negre cul del seient i cedir-lo a un passatger blanc.
La cosa ha anat més o menys així: un home diu que no vol pagar el peatge perquè està fart de pagar, ho grava amb el mòbil, li obren la barrera i no paga, arriba a casa i ho penja al Youtube. Immediatament tothom comença a compartir el vídeo a les xarxes socials. Uns quants emulen al primer conductor i comencen a penjar vídeos fent “novullpagars”. De sobte, els polítics de Solidaritat Catalana s’hi apunten i l’Urielet es grava fent un “simpa” i els d’ERC comencen a bellugar-se per sortir a la foto. La classe política es puja al carro del que es una bona idea, transversal i provocadora. El divendres es munta un pollastre considerable al peatge de Manresa i la notícia salta als mitjans convencionals.
Aleshores comencen a sortir declaracions tèbies dels partits lleialistes, comunicats de sindicats i del govern que fan enrogir de vergonya i d’ira i sobretot silencis... callats perquè no saben el que dir... quin fàstic. La cosa està clara, no? En aquest cas no hi ha dubte, hom està o amb els insurrectes o amb l’stablishment. No hi ha punt intermedi, no pot haver-hi la habitual indefinició convergent, ni el treure’s les puces de sobre assenyalant a la dreta dolenta de PSC i ICV. No entenen res. Quan la gent normal diu que prou, quan TV3 fot una enquesta sobre si s’ha de sancionar als qui no paguen i guanya el NO per més del 90%, partidets, sindicalillos i patronaletes tenen un problema, un de gruixut.
Els propers dies seran determinants per a veure si el Peatges Party somourà els ciments del castell de cartró pedra i favors inconfessables que es la política catalana, o no. Si guanyaran els qui des de ràdios, teles i diaris intentaran acollonir al personal. Si el frikisme i l’oportunisme dels qui voldran sortir a la foto com a pares de l’idea convertiran la mobilització en partidista. Fixeu-vos en tots els detalls, si us plau. Estigueu a l’aguait de com es mouran els uns i els altres, perquè, per primer cop en molts anys tenim una espurna que pot, veritablement, engegar a dida aquesta impostura de sistema de fireta que ens escura la butxaca i la dignitat, dia si, dia també.

4 comentaris:

  1. PROU NO VULL PAGAR MES,LES TERRES CATALANES SON DELS CATALANS PROUS ROBATORIS,PROUS ESTAFAS,MES COMPRENCIO!!!!

    ResponElimina
  2. Visca catalunya lliure,lliure de tot,peatges impostos i corropcio que pagui en millet,ja ni ha prou politics dels pabrots perque serviu que feu perque cobreu,,,, jo tambe bull eu bmw tambe bull anar de vacances tambe bull un sou com cal!!!! JO NO VULL PAGAR!!!!!

    ResponElimina
  3. Molt d'acord amic Kim, només ens resta trobar al nostre Washington,Jefferson, Adams i Franklin...

    ResponElimina
  4. Has posat el dit a l'aspecte més important en aquest tema, t'has de definir: o estàs amb el poble o amb els opressors. Això és el que molesta més als botiflers, no poder amagar-se en la indefinició (encara que ho intenten de forma ridícula).

    Xauxau

    ResponElimina