S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 9 de juliol de 2012

Doctrina militar per a la República Catalana


Vaig tenir ocasió fa poc d’assistir a un acte de responsabilitat nacional: la conferència que un patriota de nom Pol Molas ens va oferir en torn de la política de seguretat i defensa que hauria de preveure i establir la cada cop més propera República Catalana. En Pol m’honora amb la seva amistat i em va demanar que fes una reflexió sobre la seva ponència. Lluny de voler esmenar res del que en essència es va exposar –no soc cap expert en polítiques de seguretat i intel·ligència-, si que m’agradaria donar el meu punt de vista sobre alguns aspectes en referència a les Forces Armades que només es varen sobrevolar al llarg de la conferència.

Tot està per fer

El nacionalisme català, fins i tot des de la voluntat independentista, defuig aquesta qüestió com si Catalunya pogués renunciar a defensar els seus interessos i la seva supervivència. Com si els catalans, pel fet de ser-ho, no tinguéssim enemics, com si ningú pretengués perjudicar les nostres propietats, negocis, cultura, manera de fer, seguretat, democràcia, o institucions pel sol fet d’haver nascut en aquest racó de la mediterrània. Tot això adobat d’un complex d’inferioritat segons el qual els catalans d’això ni en sabem ni en sabrem, que som un poble on hi ha triomfat la cultura per la Pau i la solidaritat i que subornant als enemics ens deixaran en pau. Aquesta mena de mentalitat, sempre es preludi de la desaparició de la nació que s’enganya a si mateixa d’aquesta manera, la història es tossuda, ens agradi o no.

Hi ha un corrent de pensament força superficial a casa nostra que confon Forces Armades amb Exèrcit espanyol. Es normal, portem lligats als esdeveniments militars dels veïns de l’altiplà, d’una manera o altre, des de l’alba dels temps. Ara lluitant colze a colze amb ells, ara lluitant contra ells, i per acabar-ho d’adobar el record recent d’una guerra civil i un servei militar obligatori que res tenia de “servei d’armes” i encara menys de “militar” tret de la immersió forçosa en la cultura casernària típica dels exèrcits jerarquitzats per escalafó i de conscripció universal. Es lògic doncs que molta gent senti certa urticària quan parlem de la necessitat de crear un exèrcit català, per tant la primera tasca a endegar pels qui estimem el país alhora que hem sentit una vocació natural per la milícia es explicar que els exèrcits dels països son una extensió de la seva forma de veure el món, i que el nostre ens farà sentir orgullosos per la seva formulació expressada en una doctrina que respongui als nostres valors, i per la seva formació traslladada en efectivitat. Tot està per fer, per tant, tot es possible si no la vessem.

L’ànima del país

Mireu us deia que els exèrcits son reflex de les societats. Com passa amb la majoria de les institucions que cada nació es construeix, no es que siguin especials. Exemples? La segona guerra mundial la va guanyar la combinatòria de tres elements que conformen la definició dels tres països que varen tirar del carro: Potència de foc americana, sang russa i tenacitat britànica. Sense algun d’aquests aspectes hagués guanyat l’aspecte academicista prussià i l’honor japonès. Pels coneixedors de la història del segle XX no serà cap secret, als qui no us hagi interessat el conflicte haureu de fer un acte de Fe.

Dit això anem més endins de les característiques dels exèrcits vencedors. Els EEUU,inicialment, varen crear un exèrcit similar al britànic que havien derrotat a la seva guerra per la independència: petit i professional i amb una marina amb pressupost. La seva història econòmica i la guerra civil americana els va portar a descobrir el que es essencialment “seu”: la capacitat industrial (en te moltes altres de característiques, com el de l’adaptabilitat al medi, però això no es una tesi doctoral, només en parlo a tall d’exemple) per posar un canó més que l’altre a primera línia. M’enfonses un vaixell? En construeixo cinc de nous. Potència de foc filla de la seva capacitat industrial. Think big. Doctrina americana.

Rússia es molt gran i hi ha molts de russos. Molts de russos a Rússia, diuen. La seva història farcida de tirans als quals no els importava en absolut la vida dels seus súbdits va tenir per conseqüència un enorme exèrcit de recluta obligatòria, que mai ha aixecat les armes contra la població –val a dir-ho- perquè representen l’essència de la Ròdina –la pàtria-, la humanitat que sobreviu en un entorn hostil i que defensa el seu territori a mort, malgrat als seus caps no els importi perdre un milió d’homes més. Sang russa, es calcula que vora 20 milions de morts a la segona guerra mundial. Al Tsar o a Stalin tant se’ls en fotia. Doctrina russa.

Tenacitat britànica, un punt clau. Una nació que no te amics sinó interessos, però que la història ha fet que portin guanyant pràcticament totes les guerres des del segle XV –això dels USA no compte que els colons eren britànics “equivocats”-. Gran Bretanya es capaç de fer-li l’harakiri al seu Imperi esmerçant més del que podia en recursos i vides en la victòria contra el nazisme, perquè sabia que si guanyaven els alemanys passarien a ser una potència colonial, naval sense pes al continent. Un exèrcit petit que no vol tenir baixes, amb una indústria i una tecnologia adaptada al fet de vendre cara la pell de cadascun dels seus soldats i mariners... i una diplomàcia i uns serveis d’intel·ligència que guanyen les guerres evitant-les o fent que les lluiten altres per a ells. Doctrina britànica.

Espanya

I els espanyols? Quina doctrina tenen? Doncs mireu... la que té el país. No vull entrar en els episodis de valor personal dels exercits espanyols, allò de “que buen pueblo si tuviese buen señor” no es precisament nou. La pròpia desesperació i fatalitat de la història de les classes populars de la pell de brau acosta la moral de la tropa a la dels russos, comparteixen el fet que la vida dels soldats no ha estat mai gaire important pels comandaments i també que es tant fotut caure presoner dels espanyols com dels russos –millor que t’enxampin britànics o americans-, doncs la tropa enemiga i desarmada acostuma a pagar les conseqüències de les privacions del recluta a la força –es digui López o Ivanovitx-.

El paradigma de l’ànima militar espanyola son les campanyes al Rif a primers del segle XX.

El desastre d’Annual es el cim vergonyós que en retrata el moll de l’os. Els espanyols, avancen subornant les tribus rifenyes en una competició pel prestigi internacional en contra dels interessos francesos al Marroc –prestigi i fatxenderia, dos cares de la mateixa moneda-; els soldats son de lleva i sense entrenament, mal vestits i calçats. Per a sobreviure soldats i oficials es dediquen a vendre armament i munició als rifenys. Avancen deixant al darrera petits blocaos mal dissenyats, sense forma d’obtenir aigua fàcilment, tot improvisat –manca de previsió i de cura pel benestar de la tropa-. Quan el General Silvestre ocupa Annual rep un telegrama de l’avi de Juan Carlos de Botswana on li diu: “Olé tus cojones”.

De sobte... tot cau com un castell de cartes. Els rifenys inicien un atac i una persecució que destruirà les forces espanyoles –més de vuit mil homes segons els historiadors-. No es diferent a altres batalles perdudes per europeus en altres campanyes africanes –els italians a Etiòpia, o els britànics a terres Zulús- el que la fa diferent son els episodis ignominiosos en els quals els oficials rendeixen els blocaos als rifenys, paguen una quantitat de pessetes per salvar la pell... i la moreria extermina a ganivet als seus soldats mentre ells es salven. Uns fets que varen passar a pràcticament totes les posicions, amb algunes excepcions heroiques que no venen al cas –us recomano el llibre de Juan Pando sobre els fets-. La doctrina espanyola es la d’estirar més el braç que la màniga de manera xul·lesca, sense importar el que li passi a la tropa i quan tot es perdut pagar rescat pels comandaments. No em direu que no es un calc de Bankia, oi?

L’altre cara de la doctrina militar espanyola, menys amable, es la del abusananos. Anar poc a poc sometent tot el Rif, utilitzant armament químic des de l’aire, arrasant collites, maltractant els presoners i enfrontant tecnologia i superioritat de foc pas a pas, poble a poble, massacrant civils i combatents i contravenint qualsevol regla moral, i la guerra civil no en queda al marge del malson. No hi ha res pitjor que una bèstia ferida en l’orgull, sobretot si aquesta te un injust alt concepte de sí mateixa. Compte que tenen molta mala llet. Doctrina espanyola.

Doctrina catalana

I aquí es on volia arribar. Si l’exèrcit es l’expressió dels valors de una societat, com hauria de ser el nostre? Jo en tinc algunes idees derivades de com interpreto la nostra història i la nostra societat. Potser m’equivoco, potser no.

Sent com som demogràficament petits la vida d’un soldat ensinistrat es encara més preciosa que pel sol fet de ser un fill, un marit o un pare.

Tenint com tenim una indústria i unes universitats potents, el perfil tecnològic caldria que correspongués proporcionalment al nostre lloc al primer món, dotant els nostres homes d’un equipament a l’avantguarda del nostre entorn immediat.

Aquests dos aspectes estan fora de discussió, calen unes forces armades potser petites, però amb un alt grau de professionalitat –que acostuma a ser sinònim de minimització de les baixes-. Inspiració britànica doncs –que curiosament també es un país de botiguers-.

Això em fa coincidir amb en Pol Molas de la necessitat de la creació d’unitats de dimensió brigada altament mòbils i tecnificades, no cal tenir una colla de generals panxuts decidint coses al despatx més enllà d’un estat major petitet, fer un exèrcit de nova planta representa no haver de portar a la gepa la política d’escalafó i privilegis d’altres països de l’entorn –no només Espanya es així, no us penséssiu pas-. Al nostre exèrcit el general de brigada ha de poder fer el mateix que la tropa. Com a la doctrina israeliana.

Pel que fa a la història, els combatents catalans han estat íntimament lligats al seu territori. Des dels miquelets, als cabdills carlins i al sometent. Crec que la territorialització de la reserva armada nacional, de petites unitats voluntàries de base comarcal, fora una força d’actuació de protecció civil i rural molt útil, que aproparia les Forces Armades a la quotidianitat i que es constituiria en un bon embrió de suboficials per temps de crisi.

I pel que fa a la societat jo no puc entendre la creació de les nostres Forces Armades apart de la construcció de la resta de la nova administració. Els catalans construïm les nostres institucions de manera que no sigui impossible entrar-hi, som terra de promissió i d’ascensor social, cal no oblidar-ho. L’exèrcit català ha de néixer amb una voluntat de ser proper a la societat, i de servir com a eina de formació personal i professional. La civilitat, el servei públic, de l’exèrcit no hauria de deslligar-se de la preparació dels altres alts càrrecs de l’administració pública catalana. Per tant, els estudis superiors de funcionariat civil haurien de compartir aules i temaris amb alguns dels aspectes de la formació dels nostres militars. Fent que l’exèrcit no sigui una casta apart, entortolligant-lo amb la gestió civil de l’estat, no formant guetos d’antuvi. Donant la millor formació a tots aquells catalans que vulguin abraçar la carrera militar, tractant-los com el que son i han de ser, homes i dones al servei dels catalans, de la República. Doctrina d’administració pública francesa amb un toc de Tucídides: “La nació que separa els seus militars dels seus pensadors tindrà les seves lleis fetes per covards i les seves guerres dirigides per estúpids”.

Engrescador, oi? Doncs... som-hi, que ja falta menys. Bona feina Pol!

22 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Es una bona aproximació social, tens molta raó en la opinió que els civils ex-reclutats (a la força) tenim, les vegades que m'he plantejat el tema he acabat pensant en termes Israelians per l'efectivitat del combinat Servei d’intel·ligència + tecnologia puntera + exercit petit i molt preparat. Ho has plantejat molt curosament, et felicito.

    ResponElimina
  3. està molt bé veure com ho fan els israelians, però penso que també em de mirar com ho fan els suissos, una mica d'Israel i una mica de Suissa, i un molt de nosaltres, em d'apendre molt de la nostra història on tenim molts referents( lleis, administració, organització...) que avui en dia encara poden ser perfectament vigents.
    Recordem que l'única guerra que varem perdre va ser la de secesió, quan ja haviem perdut formes de fer nostrades, amb la traidoria dels anglesos i contra la demografía dels francesos i tot i així la podiem haver guanyat segons l'historiador Xavier Hernandez Cardona que d'això en sap un munt, és autor de l'història militar de Catalunya en 4 vol.
    Sobre l'administració francesa no ho comparteixo gaire, son una casta funcionarial semblant a l'espanyola, miraria més amunt (Anglaterra,Holanda i més al nord)
    Eliseu

    ResponElimina
  4. 5.000 filipinos
    4 cañones
    una bandera al viento
    30 españoles

    una bandera al viento
    30 españoles
    30 españoles
    y sus... riñones

    "Los ultimos de Filipinas"

    Un gran post Savalls, els americans tenen El Alamo. els britanics Rorke's Drift, els russos Stalingrad... i els espanyols Baler... que tenim els catalans? (llastima de poca epica).

    Israelians i Suissos curiosa barreja!!!... els suissos son majoritariament de parla germanica i els veig capaços d¡aplicar allo que volia la OTAN quan planificaba la guerra contra la URSS... darrera cada cantonada un bazooka... es clar que tambe els veig capaços de sentarse a negociar qualsevol acord que el beneficii (de fet com guardan las pelas d'una gran part del mon a ningu els interessa nuke-them!).

    El territori i veins de ambdos es realment molt diferent...

    Per no parlar del territori catala...

    Cal desenvolopar-ho una mica mes... massa interrogants...

    Hi ha un lobby catala als EEUU? (de poderosa influencia financera es clar)
    Tenim veins civilitzats? (Com Suissa).
    Som tant conscients del que ens hi va com els israelites? (son comparables las situacions?... jo crec que no)

    Massa calor... massa calor...

    Seguire amb atencio la progressio.

    ADB

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que no tenim els catalans es una historiografia hooligang, però això es munta ràpid. Tens la batalla de Cefis, la de Montjuich, fins i tot el propi setge del 1714 o la presa del penyal de Gibraltar... La cala dels catalans encara hi es per a recordar que els hi varem fotre nosaltres això del Peñon.

      El lobby americà es el mateix que l'israelià. I aquest darrer es el que ha d'estar amb nosaltres. Vaja... això es el que jo crec, potser hi ha gent que pensi diferent.

      Catalunya ha de ser com auqlsevol altre país, es a dir, no tenir més amics que els seus propis interessos, que això d'anar amb el liri a la mà ja no toca.

      Es fàcil, la pregunta ha de ser doble:
      1.- Qui es el nostre adversari?
      2.- Quins enemics te?

      Nosaltres no portem a la gepa ni tant sols els pactes en política exterior de la "tradisional amistá con el mundoárabe y puente con hispanoamérica". Ho tenim tot nou i podem triar, i triarem a qui:

      1.- Vulgui suplantar als monopolis espanyols de telecomunicacions o energétics en el mercat català
      2.- Aquell país que vulgui creditar-nos material per tal de construir l'exèrcit. Que dius? Que no hi haurà voluntaris?
      3.- Aquells paissos que entrin en conflicte amb industries estratégiques de l'adversari en activitats en la qual els catalans no hi tinguem res a veure. Per exemple... errrr.... mmmmm.... la pesca a l'Indic.

      Tot està per fer, per tant...
      Tot es possible.

      Per cert, jo parlo de doctrines, no de com hauria de ser l'exèrcit. També soc un fan del model suiss conceptualment. Però aquí, trist però cert, abans de repartir l'armament i que la gent se'l endugués a casa els hauríem de fer un test de lleialtat, que hores d'ara... com a mínim... fa lleig.

      Elimina
  5. AAHHHH!!!

    L'armament a casa... model suis... test de lleialtat!!!... dificil tot plegat!!!!...

    estic d'acord amb la teoria... pero la practica es o sera realment feixuga...

    quan el 36 en Tarradellas va donar armas al poble... en la meva humil opinio la va cagar.

    ADB

    ResponElimina
  6. Però... tu llegeixes el que escric o t'estableixes pel teu compte! CAP DE SURO!!! Hahahahahahahaha ;D

    Que dic que NO es pot fer un model Suiss!!!! Per això que dius!!! Caraio!!!! Hahahahahaha

    ResponElimina
  7. Veig que no anaba tan desencaminat l'altre dia quan proposaba un compromís de compra d'armament a Israel i que ens fesin de mestres pels nostres oficials.
    Quan parlo de l'exèrcit suiss, precisament de l'ultim que ara mateix aplicaria sería lo de dur l'arma a casa, aquest tema crec que està molt llunyà tot i que demà fosim independènts, però igual que els israelians, estan molt arrelats al territori, si no vaig errat, son profesionals a partir de capità, les graduacions inferiors d'aquesta son per persones significades a la seva societat,com empresaris,encarregats llicenciats rellevants, persones amb capacitats organitzatives i acostumades a pendre decisions, caps de bombers, metges, ferroviaris, en definitiva aquesta gent creuen que si a la societat has sapigut prosperar i fer-te un lloc vol dir que en cas de conflicte també seran els millors preparats per resoldre'l.
    De l'exèrcit suis hi han mes coses a apendre que eno quedar-nos amb l'anecdota de l'arma,
    quna la gent d'un país s'etima el seu exèrcit com els suisso o els israelians vol dir que segur que fan bé la seva tasca.
    Tampoc dic com ha de ser l'exèrcit només he proposat dos petits miralls i un de gran, la nostra propia legislació ara suplantada pels borbons,
    de vegades copiar no és pas dolent, sobretot si és copia bé,
    per la doctrina, on cal signar?
    Eliseu

    ResponElimina
  8. No crec que sigui necessari enmirallar-se en cap altre model. A l'Edat Mitjana, Catalunya ja era un pais de referència en aquests temes.

    Vam ser el primer pais a on tot ciutadà tenia dret a tenir un arma. Això era així perquè en qualsevol moment el rei podia formar un exèrcit entre la població civil per tal de defensar el pais. I és per això que tothom podia/debia estar armat i disposat a defensar el pais.

    Però d'altra banda vam ser el primer pais que (per llei) va negar-li el dret al seu rei a crear un exèrcit d'invasió amb població civil forçada. És a dir, que el rei podia muntar-se les campanyes militars que li vingués en gust, però s'havia de pagar el seu exèrcit (professional i voluntari) o pagar mercenaris. Però cap català estava obligat a anar a cap guerra fora de territori català.

    No és un mal referent, i no cal anar a Suissa ni a Israel.

    ResponElimina
  9. A la Edat Mitjana?
    Queda un pel lluny aixo!!!
    Viam qui fa una entrada parlant d'en Prim i la batalla de Tetuan!... lol
    ADB

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan vegis com queda l'estat del benestar a Espanya després de totes les retallades, potser t'adones que l'Edat Mitjana no queda pas tan lluny...

      Elimina
  10. Draven si llegeixes bé la meva opinió, ja dic que el nostre gran referent ha de ser la nostra legislació ara suplantada pels borbons, i en l'escrit anterior ja dic que avui en dia encara poden ser perfectament vigents.
    Si parlo de mirar a suisos i israelians, és per la sencilla rao de que mai no està de més veure com ho fan altres, si a més aquests altres ho fan bé i en teoria son semblant a nosaltres
    Eliseu

    ResponElimina
  11. Grandíssim post. Per cert, és possible trobar alguna còpia per escrit de la conferència d'en Pol Molas? Em va ser impossible anar-hi per un tema de distància i feina.

    ResponElimina
  12. I ja des d'un punt de vista pràctic, a partir de quin col.lectiu es podria bastir aquest exèrcit? Mossos d'esquadra + policia municipal? Voluntariat?
    Tampoc queda clar el full de ruta. Els esdeveniments actualment succeeixen a un ritme vertiginós.Una declaració unilateral d'independènciapot trigar, a molt tardar, un parell d'anys. És impossible que en aquest espai de temps la cosa estigui enllestida. Crec que els comandaments dels Mossos i departament d'interior haurien d'iniciar converses amb OTAN amb l'excusa de la creixent inestabilitat social derivada de la crisi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Particularment penso que un policia no te res a veure amb un militar.

      Elimina
  13. aixo es actual¡¡¡¡¡

    ResponElimina
  14. M'agrada la idea de l'exèrcit polivalent... Defensa tradicional + bombers+ protecció civil i del medi + manteniment + agent rura + rescat...

    Els militars són qui més han de conèixer el territori

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que crec que és interessant es que, a més a més, entronca amb la doctrina militar catalana de estar totalment en contacte amb el territori.

      Elimina