dimarts, 24 de juliol del 2012

Patriotisme i Viquipèdia

Patriotisme. Com pot fer tanta por una paraula? Quan hom defineix les seves intencions públiques com les d’un patriota, normalment ha de suportar la befa o les mirades condescendents dels tertulians. En una societat amb la gent sedada pel show business i l’esport, deprimida per la crisi i espantada pel terrorisme global, les persones que aixequen el dit tot dient “hem de defensar la pàtria i penso treballar en aquest sentit” reben com a resposta el somriure cínic dels qui han claudicat de la seva responsabilitat en vers la seva gent, a tot estirar un “no t’hi emboliquis” amical pronunciat des de la por, o sovint un retret vergonyós contra l’ús del patriotisme com a valor, per tronat, antic, provincià, romàntic, irreal, o perillós.

Ho portem clavat a foc als tendrums. Ja ho deia el meu pare, “quants de morts han provocat les pàtries, les religions i les grans causes!”. Els catalans tenim dibuixat un quadre desolador en referència a les conseqüències que ens ha regalat la història cada cop que ens hem posat dempeus com a nació des que suportem Castella a la gepa. Ho portem escrit a l’ànima en forma de Decret de Nova Planta, de General Batet el 6 d’octubre, o de Formación del Espíritu Nacional a les escoles. I amaguem l’ou fent passar els dies empenyent els anys a base de jocs florals i onzes de setembre, sardanes i castells, omniums i plataformes, Barça i Obrint pas, que fan molt de servei i ens recorden qui som, mantenen la flama, però malauradament ens endormisquen i ens fan porucs a l’hora del testimoniatge. Els falsos antídots ens obnubilen però no ens asserenen.

Mireu... la viquipèdia la carrega el diable, hores d’ara ja ho sabem, però es curiós llegir-hi les entrades sobre un mateix concepte en aquells idiomes que coneixem. Fixeu-vos en les definicions de patriotisme.

Pels espanyols “es el sentimiento que tiene un ser humano por la tierra natal o adoptiva a la que se siente ligado por unos determinados valores, cultura, historia y afectos. Es el equivalente colectivo al orgullo que siente una persona por pertenecer a una familia o también a una nación”. Sentiment i valors.

A la França “Le patriotisme est un sentiment d'appartenance, d'amour et de dévouement envers un pays, la patrie, qui renforce l'alliance selon des valeurs communes”. Devoció i aliança en els valors comuns.

Els portuguesos? “Patriotismo é o espírito de solidariedade entre pessoas que tenham interesses comuns, constituindo um Estado, e que, ao viver sob mesmas leis, as respeitem com ânimo maior que o ânimo que empregam na defesa de interesses, ambições e avarezas particulares”. Respecte als interessos comuns pel damunt de les ambicions particulars.

Als anglòfons hi veuen “a devotion to one's country, excluding differences caused by the dependencies of the term's meaning upon context, geography and philosophy”. Devoció per sobre de contextos històrics. I ens recorden que “ultimately from Greek πατριώτης (patriōtēs) "countryman", from πατρίς, fatherland”. La terra dels pares.

A la viquipèdia en català l’entrada patriotisme no existeix, i la de Pàtria se la treu de sobre de manera asèptica: “La Pàtria ve determinada per la nació o unitat històrico-cultural amb la qual se senten identificats els que han nascut en una col·lectivitat o en formen part”. I ens remet tímidament al lema original dels Jocs Florals, quan encara teníem amor propi: “Els lema dels Jocs Florals era "Pàtria, fe i amor". El concepte de pàtria referma la personalitat d'un país. Sovint, els seus habitants veuen en la seva llengua el símbol més important d'identitat nacional”. De puntetes i que no se’ns noti. Es pot saber que collons ens passa a tots plegats?

Al patriotisme li correspon doncs alguns valors com la devoció, la família, la solidaritat, l’aliança en els valors. Sense aquest pal de paller moral, com voleu que hi hagi esperit de sacrifici per trobar una sortida digna per Catalunya davant l’ofensiva espanyola que patim i patirem? De fet, com podem sortir de la crisi sense ajudar-nos els uns als altres? Ens volen dividits i faran tot el possible perquè la cosa segueixi com fins ara, els uns i els altres, fins que ens enfonsem en la foscor que la història te reservada als pobles que no es varen unir per superar les dificultats.

Es cert que es difícil mantenir el cap ben alt quan ens consta que vivim en un sistema corrupte i en una democràcia de fireta. Però això es raó suficient com per que ens faci vergonya ser qui som i anar plegats a buscar el futur dels nostres fills? L’amor a la pàtria, el patriotisme, no ens hauria de fer por, ans al contrari, perquè es la solució al nostre desori. Quan veig els retrets que ens fem entre els que volem construir una Catalunya lliure, per tal que els nostres fills la puguin estimar com la terra dels seus pares, m’envaeix una fúria que no goso deslliurar en aquest bloc. Però us ho adverteixo, si els qui es consideren dignes de ser escollits per a liderar el poble cap a la llibertat segueixen posant “as suas ambições e avarezas particulares” pel davant de la Pàtria, a mi em trobaran, perquè no he llegit enlloc que un dels valors essencials del patriotisme sigui la paciència, i d’aquesta gairebé no me’n queda. Aviso.

7 comentaris:

  1. Quina paraula tan noble, i tan morta en la boca d’aquells que la pronuncien de manera borda, de manera interessada; com l’han arrossegada, com l’han fet servir per matar aquells a qui havien de defensar. Com l’han eixugat de tot el significat, convertint-la en tan sols una paraula, que qualsevol i en qualsevol moment pot emprar sense reverenciar.

    Quina paraula tan buida i en canvi tan plena en boca d’un català. De la Pàtria en diem La Terra, i per ella hem lluitat, hem mort i tornem a lluitar. Quan diem Visca la Terra, sabem molt bé que no és només una paraula, son tres coses que la fan:

    La pròpia terra per començar, els rius , les valls, les muntanyes i carenes, la neu , les platges i la mar. Aquest mar que ens acarona, de Brindisi fins el Cinca i de Salses a Guardamar. Continuant per la gent que l’habita , catalans que se saben catalans. I per acabar, allò que tot ho relliga, els nostres drets i llibertats, escrits en les Constitucions de Catalunya, unes lleis que el Príncep i el poble, tots dos junts es van donar. Aquesta és la nostra Terra, la Pàtria dels Catalans.

    Aquestes Constitucions que un mal dia un borbó ens va arrabassar, amb mentides, traïdoria, crueltats i assassinats. Va voler eixugar la terra, hisendes senceres va furtar, i després va regar-la amb la sang dels catalans.

    http://salvadorbf.wordpress.com/2012/05/08/via-fora-catalans/

    ResponElimina
  2. Passa que, afortunadament, en aquest país estem bastant més avançats en quant a qüestions que desprenen una olor rància, però rància de debó, a segle XIX i caspa. Tant patriota que ets i tant que se't trempa pensant en la bandereta i en el sacrifici per la nació, potser hauries d'haver nascut ESPANYOL que, com tu mateix veus, el tema aquest els hi va també bastant. A tot això, felicitats per tenir uns "tertulians" ben dignes i inteligents. Un patriota, un idiota!

    ResponElimina
  3. ah! la ironia...
    molt de mal ha fet allo de: ein volk... ein fuhrer... ein reich...
    independentista = nacionalista = patriota = ranci noucentista?...
    quin nivell mes baix de debat...
    veurem on vas ara Savalls... et seguirem llegint
    ADB

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que volies que li contestés? segur que es un ciutadà del món que no vol exèrcit perquè no cal i que si no milites on milita ell et faran pudor els peus...

      Millor agrair-li la seva aportació, que no es altre que donar un exemple del que explica l'article: que tots els pobles tenen el dret a ser patriotes menys els catalans que som molt moderns. Sigh...

      Elimina
  4. Salut, general. Tot just he descobert el vostre blog fa uns deus dies, i m'he dedicat a anar llegint els principals articles que heu publicat des del començament, amb el resultat que he après coses.

    De manera que és nou per mi, i ja n'anuncieu la desaparició, però veig que compensada per una iniciativa nova. Serà un dels meus favorits.

    "Patriotisme" és una paraula i un sentiment noble. Temps enrera deien que una candidatura es presentaria com a "Pàtria i Dignitat". No va sortir. Un aspecte de l'assumpte és que "pàtria" és allò dels pares, és a dir, com en aquella pel.lícula de Brian, "of our fathers, and our father's fathers, and our father's father's father's fathers".

    I aquí tenim un problema, perquè per molts conciutadans, allò dels pares o dels pares dels seus pares no era català, sinó espanyol. No vull dir la simple superfície política, el que pensaven en política, que podia ser d'un franquisme tronat i xaró, com era el meu cas, i no obstant transmetre una catalanitat antropològica, per dir-ho així, extraordinàriament viva.

    Bé, seguiu publicant general, el que hem llegit fins ara mereix una felicitació, i si ara us hi posareu "en positiu i amb il.lusió", no crec que sigui amb el tarannà flonjo de l'ex-robot que tenim de president.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'afalaga que algú digui que "ha aprés coses" tot llegint aquest bloc. Gràcies! Jo només intento de trobar respostes a les preguntes que no veig que ningú es formuli...

      Per altre banda estic patint la "revolta dels fidels tertulians" demanant que no plegui... El que em passa es que ara per ara ja hi ha moltes més veus que fa un parell d'anys que es queixen del que ens passa i no paren de preguntar-se els perquès. Potser es el moment de fer una web per a recullir propostes en positiu sobre el que hauríem de fer "el-dia-després".

      Per ara encara hi rummmmmmio...

      Com us deia, salut i gràcies per llegir el bloc!

      Elimina