S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 12 de març de 2013

Victus? Invictus!


Catalunya és un país de bons escriptors menyspreats i lletraferits santificats. L’últim cop que ho vaig consultar, la tirada mitjana d’un llibre de poesia en català estava al voltant dels 1.000 exemplars, dels quals amb prou feina se’n ven més o menys la meitat. No passa res, que la resta la comprem entre tots per omplir les prestatgeries de les biblioteques públiques. La cosa no deixa de tenir gràcia, perquè resulta que hi ha més de mil “poetes” catalans publicats vius! Es a dir, que ni entre ells tenen el detall de comprar un exemplar del que escriuen els seus col·legues! La culpa deu ser de les retallades, o de la pujada del IVA, o bé, directament, que no tenen vergonya.

Els qui heu llegit sovint aquest bloc, ja sabeu que n’estic fart dels Esprius, les Rodoredes, els Foixos i els Porcels. Bastir un corpus literari català només amb “els tendres vols de la cadernera al mes de maig”, i similars, es com intentar tenir un teatre nacional cosit i apedaçat tant sols d’obres experimentals, -si, d’aquelles pensades perquè els tontos tinguin tema de conversa-.

Això si, quan fa cent anys del naixement d’alguna d’aquestes patums il·legibles si no vas fumat o surts de missa, entre tots ens marquem el detall de pagar-li una fortuna a alguna patumeta peticionària i propera al partit -123.000 euros al Bru de Sala per l’any Espriu en any de retallades- per tal que faci de comissari de les exèquies commemoratives de la mòmia literària corresponent.

Com a bon snob que sóc, vaig pel món dient que segueixo el consell de Josep Pla que diu que l’home que segueix llegint ficció a partir dels trenta anys deu de tenir el cap ple de pardals. Si bé és cert, també ho és que després d’anys i panys de queixar-me que els autors catalans no facin bona literatura de gènere –i no parlo de sexes, colla de politicament-correctes!- era lleig que no m’endrapés el Victus d’en Sànchez Pinyol.

Penitentia agite! Vaig caure en el parany de la polèmica de rajolí prim, de que si estava escrit en castellà, de que si quina pena en Pinyol que no honora els morts del fossar de les moreres traint la pàtria per a tenir més mercat, i tota aquesta mena d’arguments vomitats per crítics sense talent, opinadors dels de pilot automàtic i tira pel dret, i polítics desnonats del cotxe oficial que ara pretenen ser àrbitres del que és literàriament correcte. Si li havia agradat a l’Arturo Pérez Reverte no podia ser bo per Catalunya! Tones i tones de paper de fumar per tal d’agafar-nos-la per anar a pixar és el que ens mereixem tots plegats!

Victus és un senyor llibre. Una font on anar a buscar l’ànima d’aquest país, petit i contradictori. A les seves pàgines s’hi explica el perquè d’aquella tossuderia forassenyada dels catalans d’infanteria que varen declarar la “guerra a ultrança” a Espanya i França alhora, d’una tacada, amb dos pebrots. Els personatges i els fets històrics hi surten retratats amb total cruesa i justa ironia.

Permeteu-me que no us en faci cap spoiler, perquè espero que us el llegiu –que ara que surt en català ja no us sentireu com si us compréssiu un disc de la Trinca en espanyol-, però maleeixo els mesos que m’he passat fent veure que no el veia quan el pobre Victus em mirava des l’aparador de la llibreria del barri.

Per fi ha caigut. Gràcies senyor Sànchez Pinyol... la lectura de Victus és vitamina per l’autoestima dels catalans del 2013. Envoltats com estem d’estudis sobre l’espoli fiscal, bombardejats d’articles ploramiques en contra d’en Montoro i la sacrosanta Constitució, ens calia una mica d’èpica a tots plegats, collons!

I jo que ja no llegeixo ficció – ja – però que de petit i de més gran m’he embriagat amb l’Sven Hassel a Rússia, he carregat contra els protestants amb l’Alatriste a Flandes, he plorat amb en Pierre Bezukhov a Borodino, he desertat amb l’Henry Fleming davant dels confederats... mai no havia plorat els morts que queien al voltant d’aquestes històries, d’aquestes aventures, com si fossin meus, els meus ancestres, la meva família, el meu poble.

Victus fa que el nostre relat nacional sigui més entenedor. Friso per tenir a les mans les seves traduccions en bàrbar per tal de començar a repartir la bona nova amunt i avall de les meves amistats estrangeres! I a més a més, la nostra cultura esdevé més normal, més amena, i ens fa trempar! Que carai de Victus! Invictus!

2 comentaris:

  1. Doncs et recomano "Lliures o Morts", i quant surti "Jo, Vilana Perles, Marqués de Rialp" i per anar fent boca www.vilanaperles.cat

    ResponElimina
  2. Aquesta fascinació dels catalans, o més ben dit, de l'establishment, per la literatura ploramiques i tites-fredes s'ha d'anar esquerdant.

    Fa uns mesos vaig assabentar-me que el lloc de l'Estat, sense comptar les ciutats amb bases militars, on es venen més "Ospreys" ( via directa o traduïts per RBA) és... Barcelona!

    Algun dia buscaré quants d'en Tom Clancy s'han venut també...

    Una patada a la boca dels "rosaregassos!.

    Una abraçada general!

    Semper fidelis!

    ResponElimina