S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 19 de març de 2013

Cuideu-vos dels Idus de Març!


Els ocellets que expliquen coses m’ho van xiuxiuejar a cau d’orella fa uns mesos: compte amb els idus de març, ara aniran al coll del President Mas.

I ja hi som. Llegiu els destí en els articles dels tebis, com si esbudelléssiu una gallina i en llegíssiu els signes. Quin fetge més brut, quants excrements als budells! Escolteu el que us porten les ràdios pels vents, com si fóssiu xamans... “diàleg... millora fiscal... temps de pressupostos... el govern espanyol suavitza posicions... entesa...”

Estan intentant dinamitar el procés d’alliberament nacional, movent els seus peons, i ens diuen que si ens deixen d’escanyar ens desmobilitzaríem i ja no caldria una consulta, perquè ens dirien que la perdríem i els independentistes de cap de setmana no voldrien fer el ridícul perdent un referèndum.

El Mundo diu que el peix ja està tot venut: Pacte fiscal i a fotre’ns la independència on ens càpiga. Escolto els sicaris del Godó (del pare), tots aquests opinadors, i tertulians, que ocupen els micros del país i tenen un missatge únic: “racionalitat”, “la gent amb un gest per part del govern espanyol en tindrà prou”, “la societat està exhausta“, “s’ha deixat podrir la relació amb Espanya i calen ponts de diàleg”.

Volen que aparquem la nostra dignitat a canvi d’uns mimitos. Que callem a canvi de pagar-nos la factura dels medicaments, amb els nostres diners!. Que oblidem el robatori sistemàtic, la permanent transferència de rendes catalanes als jardins de vots del PP i del PSOE. I ja hi ha a Catalunya qui frisa per sortir a la foto, per quedar com el desllorigador d’aquesta millora del finançament i de la relaxació de les tensions amb Madrid.

I a qui volen sacrificar a l’altar de la concòrdia a l’espanyola? Al President Mas. Van a per ell, des de fora, i des de dins. Quan el poble li havia d’haver fet costat, -nosaltres oh pecadors!- varem triar la puresa dels guardians de les essències de la Roma Republicana. Qui serà el Gai Treboni que impedirà que Marc Antoni –Oriol Junqueras- defensi al President, retenint-lo a l’entrada del Senat? Calgueren seixanta homes, i vint-i-tres punyalades, per abatre Cèsar. Qui serà el Cimbre que l’agafi per la túnica? Qui li clavarà la daga al coll com va fer Casca? “Ista quidem vis est?” –què significa aquesta violència?-.

I el poble? Lluitant mil guerres particulars, totes justes i urgents, en comptes de mostrar-se inequívocament al costat del President. La gent surant com pot, reivindicant la nòmina de funcionari, plorant l’IVA cultural, protestant pel tancament de la seva empresa –si, aquella que havíem mantingut oberta amb diner públic i fent la vista grossa a la merda que llançava al riu-, La gent al carrer o a les xarxes, mobilitzada pel pa o pel circ, en comptes de fer-ho per la salvació de la República. El poble és i serà el gran sacrificat en tot aquest moviment senatorial, com va passar a Roma, quan els patricis de tota la vida varen matar Cèsar en nom de la llibertat, i en nom dels ciutadans.

Fent-li el llit al President Mas ens l’estan fent a tots, Que no ho veieu? Venuts pels polítics i per l’establishment, un altre cop, i un altre, i van... Com voleu que la Generalitat suporti la pressió masoquista que provocaran les engrunes madrilenyes en forma de euros? Els calerons que acabaran amb tots aquests tràngols individuals, de les farmàcies, dels pagesos, o del PIRMI venen carregats de males intencions, de renúncies, de indignitat.

Tot aquest munt de drames que vivim dia a dia conformen un d’enorme, aquell que no volen entendre ni els sindicats, ni els col·lectius socials, ni la gent d’infanteria. El centre de tot, el veritable i únic problema és la constatació que de Sant Jaume estant, no hi ha res a fer perquè no som sobirans. I al pas que anem, si la traïció triomfa, ja podem anar preparant cadenes humanes que les qualificaran d’algarabías, mentre renoven les nostres de cadenes per a 300 anys més –com si aquest país ho pogués aguantar un altre cop-. I a més a més, l’hereu de Cèsar, aquell del qual ara no se’n parla, ni se’n sap el nom, Octavi, els riurà la gràcia.
 
Cuideu-vos doncs, dels Idus de Març.

 

2 comentaris:

  1. El més lamentable és que si el Barça guanya la lliga i elimina al Madrid a la Champions ja ens sentirem contents. No ho dic amb ironia ni sarcasme, ho dic amb tristesa

    ResponElimina