S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 25 d’abril de 2013

Admirada Pilar, deixa els llibreters en pau

Aquest Sant Jordi ens ha deixat dues golejades. Una la que ha provocat el despertar dels fantasmes futbolístics d’Atenes; i l’altre la de edicions La Campana amb la novel·lassa d’Albert Sànchez Pinyol, Victus, als mascles dominants del món editorial, malgrat el publireportatge i rentada de cara al Lara que l’amic Godó li feia a la Vanguardia.

Victus ha arrasat perquè pels catalans és una novel·la a l’alçada de Guerra i Pau pels russos, o de Allò que el vent s’endugué pels americans. La gent ho ha entès així quan l'ha llegida, i boca a orella, escampant la taca d’oli, intentant no revelar-ne el contingut, els lectors han fet gran Victus, perquè s’ho mereix, i paga la pena ser aquell que la recomana a la següent persona que el llegirà.

Que l’èxit de l’obra d’en Sànchez Pinyol vingui de la mà de la minúscula editorial La Campana, que de petita que és recorda el pare d’en Nemo nedant envoltat de taurons, sembla un miracle, però no ho és. Em vaig haver de sentir a dir que la majoria de les recomanacions que havia fet en aquest blog eren de l’editorial de la Isabel Martí, de La Campana. Doncs... què voleu que us digui? Considerant que només llencen mitja dotzena de títols al mercat l’any, serà que fan bé la seva feina, de la qual cosa me’n congratulo efusivament que jo també nedo en un mar ple de peixos més grossos que jo.

Dit això, anem a pel que us volia aclarir. Dins d’aquest marasme de xifres i llistes dels més venuts va sortir la veu histèrica de la Pilar Rahola dient bestieses del tipus –i cito de memòria- “una fa una novel·la, i pel sol fet de sortir a la tele queda estigmatitzada com a mediàtica per un grapat de llibreters. Qui són ells per atorgar qualificacions i fer llistes? Això de separar les coses d’aquesta manera sempre acaba malament”.

Ai Pilar... reina... Per molt que a voltes penso que exerceixes de metadona del independentisme de la classe mitjana llegida, i que potser hauríem de passar a l’acció en comptes de marejar tant la perdiu, acostumo a compartir els teus posicionaments. A admirar-ne les teves argumentacions. Destries com ningú més ho fa el gra de la palla. Gires l’objecte de discussió fins a revelar on rau veritablement el problema. Chapeau! Comparteixo temes Israel, jihadisme, violència de gènere, masclisme camuflat... fins i tot em vas encomanar, breument, el teu amour fou pel rei Artur. Però el dia del Sant Patró de les armes catalanes la vas vessar, directament.   

No tens raó. Ja sé que vaig contracorrent i que és molt millor dir que tal i Pasqual i que has escrit una novel·la i que no és un llibre mediàtic i bla bla bla. Però es que això és mentida, per molt que la casta de palmeros del micròfon t’hagi donat la raó i t’hagi rigut gracietes i exabruptes. Segurament ningú no estarà d’acord amb això que escric, i tu menys, però essent com ets una dona d’intel·ligència privilegiada, si mai no llegeixes aquest escrit, potser et faré dubtar.

No podem plorar anys i panys que Sant Jordi és una festa del llibre desnaturalitzada, que ja no compta el contingut, la qualitat, l’art en la literatura o el rigor en la no ficció, i protestar quan el gremi de llibreters intenta dir les coses pel seu nom i atribuir a cada llibre una llista en funció del seu “modus comercialitzanti”. I el que és pitjor, Pilar, això ho hauries de saber, i m’explico.

Els grans taurons de l’edició amb qui tenen el perill de nedar editorials com La Campana, A contra vent, o Quaderns Crema –per dir algunes de les independents- són una màquina de llençar novetats al mercat. Parlo de desenes de milers de títols l’any, i per Sant Jordi ja us ho podeu imaginar. Els llibres tenen unes finestres d’oportunitat petites, ínfimes, inexistents... al taulell de novetats no és que hi hagi garrotades... és la guerra dels reponedors, dels comercials que amaguen les novetats dels altres sota la taula, de les trucades per telèfon demanant que posin aquest o aquell altre llibre més o menys visible, el nostre i no el de la competència.

Ja no us parlo de les punyalades als mitjans de comunicació. Editorials entortolligades amb diaris, autors amb televisions, grups de comunicació amb grups de distribució... i al final de l’espectacle, el que és el veritable carrer de la llei de l’embut: el prescriptor totèmic, el periodista, el crític literari a sou, que sap que qui paga mana, i que haig de parlar bé d’aquest tant si com no, i ignorar aquest altre mentre pugui i la cosa no esdevingui escandalosa, que amb el pa no s’hi juga. Les coses funcionen així, d’aquí el mèrit de les editorials petites, que només disposen de la qualitat de l’obra i el seu ull clínic per triar el què editar.

I és en aquest context d’hipocresia que els llibreters donen un pas endavant i separen autors i llibres en funció de si són mediàtics o no. I tu Pilar t’enfurismes quan veus El carrer de l’embut –que jo recomano- reduïda d’obra literària a competència del llibre de la Teresa Campos. I tens raó, perquè no és el mateix. Però hauries de posar-te l’uniforme de la Rahola que tant ens agrada, i destriar també aquí el gra de la palla, i girar l’objecte de discussió fins que la cosa tingui sentit, i no ho has fet perquè t’han trepitjat l’ull de poll i els llibreters no saben amb qui se les heuen...

 Llençar una cinquantena de llibres al mercat en dues setmanes es feina feixuga fins i tot pels taurons de l’edició, els seus departaments de marketing van de cul per diferenciar una cosa d’un altre i per trobar raons que justifiquin la venda, la seva lluita per la visibilitat al taulell, els millors horaris per les millors firmes. És una punyetera industria que busca el col·lapse de la competència, de l’enemic, a cop de resmes de paper impreses i de repartiment de calers. I ho dic perquè hi he treballat en aquest circ, hi he col·laborat, penitentia agite!

Pilar, admirada Pilar, en aquest exercici de trobar discriminants de marketing que diferenciïn un llibre dels demés per la diada de Sant Jordi, sospito, em temo, n’estic pràcticament segur, que en l’argumentari de venda, la teva pròpia editorial feia més esment a la teva rellevància pública que de la qualitat de la teva novel·la. Em jugo un dinar a que es per aquí per on plora la criatura. I tu ho hauries intuït si no t’hagueres encès i la vehemència del teu justificadíssim amor pel llibre no t’hagués matat l’enteniment. El problema és que les grans editorials fa temps que han deixat d’editar per passar a intercanviar paper tacat per peles al banc, una industria de milhomes i pinxos de barri, que miren el compte de resultats i no tant la necessitat de fer un llibre o no. Saben que de venda n’hi haurà... s’acabi per llegir el llibre o no, i que si decoren el full de novetats de El carrer de l’embut amb la Rahola més televisiva tindrà més sortida. Pensa-hi Pilar, i deixa els llibreters en pau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada