S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 28 d’abril de 2013

Som pobres de solemnitat


Amics i amigues, millor un cop sec: som pobres. Estem arruïnats i ho estarem durant molts anys.
No hi ha un duro, els bancs no n’hi posen perquè entre els que tenen i els que els hem regalat quasi no els donen per tapar el forat que han provocat entre els partits dinàstics i els seus brillants executius.

No us ho diran pas. Ni els polítics actuals, ni els mitjans de comunicació, ni els agents socials. Però som pobres i haurem de refer tots els pactes socials de soca-rel. L’estat del benestar que creiem haver construït no ens el podem pagar. I tant important com conèixer els perquès, buscar responsabilitats, castigar-ne els culpables, legislar per tal que no torni a passar... ho és asseure’ns a discutir on prioritzem, on haurem de fer un esforç, i de quines coses ens podem acomiadar durant vint-i-cinc anys com a mínim. I ho hem de fer els ciutadans, perquè si ho deixem en mans dels partits actuals ja sabem qui ho pagarà –nosaltres- i el que no retallaran. No són males persones en la seva vida privada, fins i tot els emparen ideals justos sobre el paper, però qui té el cul llogat no seu quan vol.
La realitat es que el govern espanyol menteix quan diu que... bé, ras i curt el govern espanyol menteix amb tot el que tingui a veure amb la crisi. No contents amb això ens collen a impostos. Per si no fos prou ara retallaran les pensions. No us ho creieu? Doneu-los 6 mesos. Insisteixen a dir que cada cop hi ha menys acomiadaments... però quina barra! Les empreses que han sobreviscut la clatellada 2008-2013 és varen aprimar fins a la inanició per a sobreviure en un entorn de caiguda general del consum i tancament del crèdit. Les que varen poder acomiadar –en molts casos a la petita i mitjana empresa amb el dolor personal d’haver de fotre fora amics o familiars- sense endeutar-se més per fer-ho han reduït la seva activitat sota l’estratègia del qui dia passa any empeny i a veure si venem a nous mercats. Però contractar més gent? Com voleu que ho facin? Salaris congelats, empresaris i treballadors agafats de la maneta, i un ciri a Sant Pancraç.

El nou atur és producte de tancaments de negocis, deslocalitzacions i eres de grans companyies. Les empreses de la gent normal, si els sobrava greix, o podien seguir obertes amb menys gent ja han fet tots els acomiadaments que podien. Ras i curt: no és possible acomiadar més sense fer mal al negoci, per això hi ha menys gent enviada al desori de l’atur. Coi de ministres!
 

Els governs, el d’aquí i el de Mordor, esperen sortir de la crisi escurant les butxaques dels ciutadans per pagar el deute que han generat ells i els seus amics als consells d’administració. Això és una veritat de caire absolut, ho sento. Pretenen maquillar les dades macroeconòmiques prou com per entabanar inversors estrangers que muntin qualsevol negoci que els faci reduir les xifres d’atur i passar per pròcers de la Pàtria i mestres de l’economia mundial. I per tal de fer-ho ens vendran que renunciem als drets laborals o socials que es varen currar els nostres pares i avis –sento dir-ho, no els sindicalistes que el dia 1 de maig seran al darrera els megàfons-. I això NO passarà.
Esteu asseguts? Bé... apunteu-vos-ho: les grans companyies multinacionals mai més, mai més de la vida, tornaran a generar grans centres de producció de baix cost i plantilla llarga al primer món. Mai més. Es a dir que en Rajoy ja pot anar esperant. Petits centres de desenvolupament de negoci d’alta qualificació i molt valor afegit? I tant! Per això cal formar als nostres estudiants que és una de les coses que han deixat de fer els partits aquests amb tal de salvar-li el cul al seu modus operandi, el seu sistema. Ni una, ni una... es què per Déu! Ni una punyetera acció en favor de la reactivació del mercat de treball!!! I la reforma laboral no qualifica en aquest aspecte, sembla... oi?

La recuperació passa per entendre que hem de ser capaços de formar-nos en l’autoocupació, en feines de alt valor afegit, col·laborant d’empresa a empresa de manera líquida, oberta i honesta, buscant sinèrgies. La millor notícia pel PIB finès va ser la fallida de Nokia, els finesos varen deixar de sospirar per un despatx al a multinacional dels mòbils i varen endegar el camí de la petita i mitjana empresa, diversificant el risc i creant una economia més sòlida. I això es fa només recordant-se de la petita i mitjana empresa a l’hora de fer inspeccions fiscals? Cosint-les a impostos... que van a parar als bancs que els neguen el crèdit? Però que no hi ha ningú més que vegi aquesta actitud estúpida per part dels governs? Això si que és fer-se un Florian!
Si a aquesta emboscada que li fa l’estat al teixit productiu de titularitat catalana li afegim la confusió de funcionaris i sindicats a l’hora de buscar solucions... millor pleguem.
Que no companys... que no, que no, i que no! Que ja podeu cridar contra les retallades, que ja podeu demanar el que vulgueu. Els treballadors que sortireu al carrer l’1 de maig, o canvieu de manual per entendre la realitat i us poseu a treballar al costat dels empresaris –no de les patronals existents, però em temo que tampoc amb els sindicats que teniu- o la misèria durarà dècades. Som pobres! Tots! S’ho han gastat, polit, Kapput, Fo-ma-re, finita la historia, que no us heu assabentat encara?

Si a la gepa se’ns hi munten a més a més els corruptes, els defraudadors i la societat espanyola incapaç de modernitzar les seves estructures productives amb tota la pasta que els hem regalat a cop d’espoli... ja em direu! La primera de les primeres decisions que hem de dur a terme és l’emancipació d’aquesta sangonera dita Espanya. Molt bé... i després?
Doncs tard o d’hora, els catalans haurem d’asseure’ns i fer números. Possiblement haurem d’acabar amb l’escola concertada, qui vulgui triar els amics del nano que s’ho pagui. Probablement haurà d’haver una línia de tall entre la sanitat que es pot permetre la pública i la que no, si volem que la que si ens podem permetre segueixi essent universal i gratuïta. Segurament si els mossos no arriben a tot caldrà reactivar el sometent. No ho sé nois i noies. Parlem-ne, però caldrà fer-ho sense apriorismes i assumint que som el que som, pobres de solemnitat.

2 comentaris:

  1. Exacte, cal deixar de demanar i exigir a un model d'estat que s'ha demostrat incapaç. Bé incapaç no, ha funcionat perfectament per fer el que estava dissenyat per fer: enriquir una oligarquia rapinyaire que conforma aquesta caterva que anomenem estat espanyol. Cal que constituïm un estat amb uns nous paradigmes ( o potser és la vella manera catalana de fer la que cal?, adaptada, això si). TOTS som aquest estat que cerquem. Assumim la responsabilitat i no exigim, construïm.

    ResponElimina
  2. Sento haver-ho de dir un altre vegada, però ho faré tant com calgui.
    El model “estatalista” espanyol ha demostrat ésser un fiasco absolut..., per a l’únic que ha servit ha estat per a generar unes classes mitjanes incapaces de fer res fora del paraigües de l’Estat i arruïnar la demografia..., el país.
    L’Estat no pot generar unes classes mitjanes fora del seu capteniment feudatari..., l’única manera de generar el creixement de les classes mitjanes és deixar que retinguin bona part de la renda que generen, no hi ha altre manera, ho sento per tots aquells que ensomnieu una “justícia” platònica universal..., que a Catalunya sou legió...

    ResponElimina