S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 10 de juny de 2013

The Segòvia Big Band (el relat de la transició i els sopars de duro)


Haig de dir que a casa sortim poc a la carretera. Vull dir que malgrat ens agrada anar a passeig, fem poc allò de la carretera i manta. Així doncs, un cop aclarit que ni Abertis ni Repsol poden considerar als Savalls uns bons clients, el passat dissabte varem trencar la norma que l’ocasió s’ho valia.

Ni el vent, ni la pluja, ni totes les inclemències de la meteorologia que es produïren dissabte al matí, ens podien aturar. Anàvem a l’estrena en petit comitè de “The Segovia Big Band”, un documental fet per la Gemma Serrahima i en Joan Rossell a l’entorn de la famosa fuga de 29 presoners del penal de Segòvia l’abril del 76. Un treball que proporciona llum, a cop de testimoni coral, sobre uns fets que han quedat enterrats pel relat oficial sobre la transició.

Si us pareu un moment a pensar, potser només els qui tingueu més de cinquanta anys i un mínim d’interès per la història recordareu l’esdeveniment. Franco havia mort al llit el vint de novembre del 75, i aquí no havia canviat res. Encara s’afusellava i el President del Govern seguia sent en Carlos Arias Navarro, conegut pels demòcrates com el carnicerito de Màlaga a resultes de la seva brutal repressió durant la postguerra en aquella ciutat andalusa.

Els protagonistes de la fuga posen veu i record a la figura de l’Oriol Solé Sugranyes, el militant català del MIL que va resultar mort a trets per la Guàrdia Civil a tocar de la frontera amb França l’endemà de l’escapada. Rodat gairebé sense mitjans, aquest colpidor documental obre la caixa de Pandora dels records amagat per l’intencionat oblit dels qui han escrit la història com els ha convingut. La realitat es que des de l’any 73, quan una flebitis va allunyar definitivament Franco de la presa de decisions, fins el cop d’estat de Tejero el febrer del 81, es va forjar una realitat política que ens han venut com si es tractés d’un sopar de duro. La desinformació, el temps i la propaganda han fet la resta, però la veritat es que sense la fuga de Segòvia no hagués hagut amnistia.

La presentació de l’acte la va fer el historiador Antoni Segura. I han estat les seves paraules les que han provocat aquest post: el que és important es el relat que en queda dels esdeveniments. En aquest país la gent que varem néixer els anys 50, 60 o 70, ens varem haver de fer una composició de la història de la guerra civil a base de retalls, de testimoniatges d’uns i d’altres, extrets amb cullera i a contra cor dels qui la varen viure perquè a l’escola sempre s’acabava el curs abans d’explicar-la, no es així? El professor Segura va alertar d’aquest intent de construir un relat únic i oficial, quelcom que dona peu a la tergiversació dels fets, a la manipulació de les intencions, a la mentida descarada, al revisionisme... La realitat es que la memòria històrica se la fa cadascú en base a la memòria familiar, a la de classe, o a la nacional. Sumant bocins d’aquí i d’allà fins construir un puzzle que s’adapti a allò que suposem va ser la realitat, encara que de vegades acabem per destriar les peces que hi acabem posant i les que descartem, ai las!

En Joan i la Gemma començaren el documental des de la innocència dels que només han viscut el relat oficial de món de Yupi que és la sacrosanta transició. Què voleu? Es un relat on han triomfat els qui han amagat que gracies a ETA i la mort de Carrero Blanco l’arribada de la democràcia a Espanya es va accelerar com a mínim deu anys; un sopar de duro que estalvia explicar que la Constitució és en sí mateixa una llei de punt final que ha permès que els repressors de la dictadura, els delators, els torturadors, morissin al llit; un cuentu que oblida que ERC no es va poder presentar com a tal a les eleccions del 77, les constituents, i que la legitimitat de la Generalitat –que defineix Catalunya com a subjecte polític, carai!- es anterior a la Constitució en més d’un any.
 
En el procés de construcció del relat sobre la fi de la ETA, els redactors de la realitat volen fer el mateix que van fer amb la guerra civil i amb la transició. Un sòl discurs, una única veritat de bons i dolents, una victòria unívoca i incontestable del que anomenen forces democràtiques en contra de una banda de malfactors. No seré jo qui defensi ETA que n’estic molt vacunat d’aquest fenomen. Entre altres coses perquè aquesta obstinada i anacrònica activitat terrorista ha permès al PP i al PSOE, al Madrid de la democràcia de fireta, justificar l’odi a l’enemic intern, acusar els moviments d’alliberament nacional de tot menys de guapos, i parir una llei de partits que hauria d’estudiar-se a totes les universitats del món per vergonyosa –amb el vot favorable de CiU, quedi dit-.

Els qui heu seguit aquest blog, sabeu que tinc una obsessió malaltissa a parlar de la guerra civil –també de la transició-, però es que és absolutament necessari superar els efectes de la memòria feta a bocins. Els franquistes varen guanyar la guerra al camp de batalla i a les ambaixades europees, però la República va guanyar la de les llibreries, les novel·les i la superioritat moral. I és sobre aquests fonaments de l’odi, la por i la revenja que hem viscut i hem crescut. Incapaços de superar el tràngol de les memòries personals revelades a cau d’orella, i sense que haguem pogut arribar a un acord sobre el que ens va passar com a poble, com a catalans del 36 al 39.

La meva opinió ja la sabeu: la República, i la societat catalana amb ella, va perdre la guerra el 21 de juliol del 36, quan l’esquerra radical va començar a cremar convents i a matar “gent d’ordre”, va empènyer a la dreta catalana cap a l’abraçada de l’ós del feixisme, i de retruc a les cancelleries de les democràcies europees també. El dia que entre nosaltres acordem aquesta premissa superarem la guerra definitivament, podrem mirar-nos les vergonyes de la transició amb calma, i haurem fet un pas definitiu per a ser un poble lliure.

La veritat es que “The Segòvia Big Band” rebla el clau d’allò que sabem i hem deixat oblidat. En Joan i la Gemma ens han posat un documental sobre la taula que espero que faci recordar a més d’un, on érem i on hem anat a parar després de tants anys, de tanta renúncia i de tant sopar de duro venut com si fos memòria col·lectiva. Gràcies xavals, us en devem una.

4 comentaris:

  1. Només un detall cronològic, la flebitis d'en Franco va ser al 74 -juliol- i va cedir, oficialment, durant unes setmanes les funcions de Cap d'Estat a en Joan Carles, a la pràctica com molt bé dius ja no va tornar a manar efectivament. Molt bon article!

    ResponElimina
  2. Gràcies per la correcció. La esmena, vaja... :)
    M'he liat amb l'any. Recordo que era l'estiu, però el fet que passessin el sarao del Sahara al Borbó m'hauria d'haver alertat que no li passessin a en Carrero Blanco (que ja era mort del decembre del 73). Els problemes d'escriure de memòria!
    Merci un altre cop.

    ResponElimina
  3. Et felicito per l'article, així com a en Joan i la Gemma pel seu treball profund i colpidor; una manera molt diferent de veure la Fuga de Segovia de com l'haviem vist fins ara.
    realment cal reconèixer l'esforç i el treball obtingut amb tant pocs mitjans.

    Gràcies a tots.
    Ermengol Sole i Sugranyes

    ResponElimina