S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 15 de febrer de 2014

Ja no queden senyors Monràs, President


El President Mas va demanar ahir que els empresaris s’impliquin en el procés polític que viu Catalunya. Ho va fer a la presentació del llibre Capitans d’Indústria, que recull la història d’algunes de les nissagues catalanes que varen construir la Catalunya moderna.  
Tot plegat és divertit, o no, perquè com ja sabem: “res no és innocent”. La presentació va tenir lloc a la sala d’actes del Banc de Sabadell, una entitat que té un President de nom Josep i cognom Oliu que vint-i-quatre hores abans havia manifestat que “les possibilitats que Catalunya sigui independent son molt petites”. Si això no és implicar-se en política... que baixi el Senyor Monràs de cel i ens ho expliqui.

Em direu que qui és el Senyor Monràs. I jo us diré que era un amic del meu avi, també banquer com ell, un home d’Acció Catalana que de ben jove es va posar el Banc de Sabadell a l’esquena enmig la crisi del 29, el va fer passar el Via Crucis de la guerra esquivant una condemna a mort per ser banquer i ser de missa, en va conformar el seu esperit comercial, de banc proper a l’empresa catalana i que va contractar com encarregat del negoci al pare del Josep Oliu.
Les empreses, les catalanes també, son entitats vives i amb els anys el fill de l’encarregat va esdevenir President del Banc Sabadell mentre que la família Monràs es venia les accions davant del desembarcament al consell d’aquesta mena de nous empresaris i parvenus –els qui en Mas espera que s’impliquin en el procés- com en Lara, en Nin, o l’Isak Andic. Jo em pregunto... President Mas... si tota aquesta de colla de botiflers no ho estan prou ja d’implicats amb el procés? Ho estan per tal de fer-lo detonar.

Els empresaris catalans, majoritàriament estan a favor del procés. I tant! El problema es que és impossible visualitzar-ho a la premsa per tres raons.
La primera és que el gruix de l’economia catalana, més del 95% dels llocs de treball i prop del 80% del PIB està en mans de petites i mitjanes empreses, els quals propietaris son gent absolutament anònima. Desconeguts pel gran públic i irrellevants pels mitjans de comunicació i pels polítics. I els pocs que son una mica coneguts, ho son per estar al front de marques comercials que poden quedar marcades per boicots i mala astruga, i per tant, sàviament, mantenen els seus desitjos nacionals en la més estricta privacitat.

La segona raó es que les estructures patronals catalanes –i espanyoles- estan en mans de gent que ve del món de l’empresa i que van deixar de ser empresaris fa molt de temps. Gent com Gay de Montellà o Joan Rosell... que fa eons que no donen un pal a l’aigua –que diuen els castellans- i que només fan de polítics, d’encarregats dels Oliu, Antic, Lara o Fainé.
La tercera es el gran complex d’inferioritat del moviment d’alliberament nacional que confon empresari important amb brillantina i camisa de “ralladillu”. Que es pensa que els empresaris son els directius de la Caixa, i que molts cops, des del seu esquerranisme de xiruca, considera que això dels empresaris és l’enemic i que millor no parlar-ne, seran importants a la República Catalana... però la construirem a la seva esquena.

Catalunya està beneïda d’un teixit industrial i comercial, de moltes famílies emprenedores de tota la vida, que competeixen i donen feina des de l’anonimat de la petita i mitjana empresa. El provincialisme estúpid dels mitjans i dels polítics –fins i tot els independentistes- menysprea aquest tipus de teixit econòmic quan és molt similar a l’alemany. Que ens falten grans marques? Cert. Que ens falta capitalitzar millor les empreses? També. Ara... que si hi ha una garantia absoluta de que això no millori es mantenint l’estatus quo dels Oliu, Fainé, Lara i la resta de d'integrants de  la Santa Aliança, que ara es volen fer la foto com els “nous homenots constructors del país” quan no deixen de ser els fills dels encarregats.
El President Mas te mala peça al teler si pretén que els empresaris del paper couché donin la cara pel país. Els avis, els fundadors, de les nissagues que varen fer Catalunya jeuen als cementiris modernistes. Aquella gent que van començar les seves carreres empresarials amb una mà davant i un altre al darrera i que retornaven a la societat els seus guanys en forma de mecenatge cultural i social varen morir políticament el juliol del 36 –empesos per la història a suportar una Espanya casernària- quan no varen morir del tot aquell agost a la carretera de l’arrabassada. Ja no queden senyors Monràs... ara us heu d’entendre amb Olius i companyia.

President, els empresaris que volen la independència del país i en defensen la seva dignitat i posen quartos al procés, vostè no els coneix. Perquè no estan dins el cercle dels lobbys ni del poder, ni dels mitjans... perquè prou feina tenen a trobar finançament, exportar, salvar llocs de treball, pagar impostos i tirar l’empresa endavant com per a sobre moure’s pels passadissos i els despatxos que cuinen el poder. Potser que canviï d’amistats i se’n durà una sorpresa de quanta implicació tenen els empresaris catalans amb el país i el seu futur.

3 comentaris:

  1. Senyor Savalls, sempre tan fi!

    Pinto

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sóc el fill petit d'aquest Monràs que va treballar 57 anys en el Banco de Sabadell, S.A. i que va morir sent-ne conseller i un dels seus principals accionistes. Jo només hi vaig treballar 37 anys en aquest banc català i estic d'acord amb aquest escrit pel que fa a la voluntat del vertader empresariat català que sap que vol dir arriscar per tirar endavant la seva propia empresa amb seny i per assolir alhora un país lliure. Marc

      Elimina