S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 24 de març de 2014

No és cert que no s'hi pugui fer res

No és cert que no s’hi pugui fer res. No és cert que no s’hi pugui fer res. No és cert que no s’hi pugui fer res No és cert que no s’hi pugui fer res. No és cert que no s’hi pugui fer res. No és cert que no s’hi pugui fer res...

M’ho haig de repetir més de tretze mil cinc-centes vegades per creure-m’ho. Més o menys els dies que fa que vivim dins del Matrix aquest de succedani de democràcia, del règim autonòmic de l’Espanyeta sociovergent emparada pel mant protector de la caspa de la llotja del Bernabeu. Ja en tinc prou.

Qui té boca s’equivoca, i qui res no fa res no esguerra. I haig d’admetre que a mi m’han pres el pèl moltes vegades. Que tot i el meu escepticisme he abraçat líders, partits que deien defensar causes ben nobles per acabar frustrat i enganyat un cop, i un altre, i un altre, i... La vaig vessar creient en el pujolisme i militant a CDC, i cap a casa... La vaig tornar a cagar militant a l’ERC d’en Colom, i després donant suport al Carod, i un altre cop cap a casa... I, amb dolor, admeto que també em va decebre Reagrupament, no tant pels resultats electorals, com pel seu tacticisme a les municipals. Allò del “campi qui pugui i alliteu-vos amb qui us doni millor plaça a la llista electoral”, i cap a casa...

La història sempre és més o menys igual. Tot i que ja no porto el lliri a la mà, m’hi implico, poso temps i diners, i la cosa va tirant fins que s’arriba en aquell moment en el qual comencen a desembarcar submarins de la direcció, o del secretariat, o del vés a saber què, que no tenen altre feina que fagocitar els esforços de la militància per tal d’utilitzar la feina feta com a trampolí personal en la seva carrera cap a la menjadora, cap a la canongia.

Hi ha un moment en la militància on te’n adones que esmerces més temps a lluitar perquè la cosa no es torci en mans dels aprofitats de sempre, que en treballar per la causa que et va fer sortir de casa. I aleshores, la gent normal, la d’infanteria, la que té la vida resolta professionalment i personal claudiquem i ens anem a casa. Sempre és igual, tu marxes, però els escurçons es queden, i guanyen. I al cap d’un temps, de fora del partit o de l’associació estant, els pots veure a tots allà d’alt, manant, com si fossin Tayllerands, Roosvelts o Roses Luxemburg, quan no son més que uns pocapenes, uns llepes, i gent profondament aterrida de perdre els privilegis, l’acte de diputat, o el favor de la Vanguardia.

Aquest és el sistema que hem acabat per bastir des de la bona fe els caps de suro que ho hem permès. Un règim feudal que defensa els interessos de dues dotzenes d’alts executius i cent famílies pota negra, mitjançant uns partits covards, atrapats en la corrupció. Recordeu al President Pujol, a TV3, quan va esclatar el cas Pretòria? Jo si. Va dir allò de que “si aixequem la catifa la ferum ens esquitxarà a tots”... I no l’esperava la policia al sortir del plató. Tot allò tapat per uns mitjans de comunicació, i una societat petita on tothom és coneix, que ho saben tot i més, i no fan res per tal d’obrir els armaris i ensenyar-nos els cadàvers amagats dels uns i els altres. De debò que cap periodista pot comparar el patrimoni dels polítics amb les nòmines que els hem pagat al llarg dels darrers trenta set anys?

En aquest context, i fart de tot, em van entabanar a col·laborar amb l’ANC. Vaig dir que si i hi he estat esmerçant temps i quartos als Empresaris per la Independència, i al final tampoc me’n he sortit. Tota iniciativa de la sectorial va ser menystinguda, aplaçada, filtrada, capada... fins que la fressa que feia l’enemic de Foment i companyia va fer que la direcció decidís enviar-nos un paracaigudista a “ensenyar-nos com portar-ho que ell tenia fil directe amb tothom”. La vella història de sempre. Els militants d’infanteria munten el teatre fins que algú decideix “baixar a controlar-ho”.

En concret el paio que els “super-tacañones” de l’ANC han decidit infiltrar als Empresaris per la Independència passa per ser una persona que manifesta sense que li surtin panses a la llengua “que ell acaba de fer-se independentista arrel de la Via Catalana”, i que “ell està segur que no ens en sortirem i això acabarà en un estat federal asimètric”. Un tio que va començar la seva carrera política al Baix Llobregat sota les sigles del catalanistíssim PSC d’en Montilla a Cornellà, un personatge sinistre al qual “els negocis el van portar a treballar a Madrid durant els darrers vint anys, i a viure-hi”. Un d’aquests que va pertànyer a la cort de sociates catalans que van anar a Madrid a fer fortuna sota el paraigües del PSOE. Doncs aquest es el paio que ha triat la direcció de l’ANC per tal de teledirigir la sectorial que varem crear una dotzena d’empresaris fa dos anys. I cap a casa un altre cop, que no estic per perdre el temps amb gentalla d’aquest tipus que tinc un país que alliberar. Ja s’ho faran! Potser ens el trobarem d’alt de tot donant ordres i carnets de català indepe... però es que tant me fot, l’ANC és igual que els partits que fa tant sols tres anys pretenia “educar” en l’independentisme. Trist? Potser si. Un altre batalla perduda? Segur, però espero que sigui la darrera.

Arribats a aquestes alçades de la pel·lícula, amb la corrupció surant pels descosits de la classe política, amb les eines de mobilització controlades pels de sempre, amb en Duran Lleida treballant contra el país, amb CDC encara donant suport legal als seus benefactors imputats, amb ERC donant-li les claus d’Europa als socialistes que fa quatre dies vexaven al moviment independentista, quan no ens fotien a la presó, el que cal és un canvi de règim. Un partit de gent que vingui des de la meritocràcia, que no hagi fet carrera fent el llepa i que vulgui obrir finestres i aixecar catifes, perquè no han parat mai la mà ni tenen Millets ni similars a l’armari.

Fa temps que demano un nou partit que ens porti a la independència i a la regeneració democràtica del sistema. Tampoc cal inventar res d’espectacular, hi hauria prou en convertir el país en un lloc on per fer quelcom ens preguntem què diu la Llei en comptes de preguntar amb qui s’ha de parlar. Aquest cop no penso anar-me'n a casa.

Doncs aquesta serà la meva propera tasca: posar tot el que faci falta per construir una alternativa política als guardians de la Omertà. I no em tracteu d’il·lús. Els il·lusos son aquells que encara es creuen la pantomima que interpreten els actors del règim. Jo ja en tinc prou d’aquest color. Us apunteu?

12 comentaris:

  1. Llest, preparat i amb el cor, el cap, els peus i les mans llestes per a tot el que calgui per reconstruir una Pàtria on el criteri, el bé comú, la responsabilitat, el compromís i l'orgull siguin paraules i fets respectats, i l'objectiu sigui fer el que honestament es creu correcte i no el més convenient per reeixir en primera persona.

    ResponElimina
  2. Subscric al cent per cent el teu article.
    Jo també pateixo els cerca.cadires de l'ANC.
    Com tu jo tampoc m'he rendit, estem treballant per crear una alternativa honrada.
    Estarem en contacte.
    Adolf

    ResponElimina
  3. Post espectacular i amb el que coincideixo al 100%.Molts pensem igual,cal organitzar-nos i tombar el règim podrit, aquest cop si, sense infiltrats ni paracaigudistes.
    David Raventos

    ResponElimina
  4. Si tinguéssis bon olfacte te n'hauries adonat de l'existència honesta i ferma del PSAN, un partit indepe amb quasi 50 anys de trajectòria. Però no es pot esperar gaire d'un que critica i insulta Solidaritat, l'únic partit que ha anat al Parlament a denúnciar tota aquesta merda que esmentes tot i presentant mesures per erradicarles. Tot venint d'un individu que ha format part de CDC o ERC (sic).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si fos socialista pensaria en el PSAN. I... Oh! Si! l'Uriel Bertran representa la gran regeneració!

      Elimina
    2. Savalls, veient el post amargat d'aquest "Anònim", vol dir que vas bé.

      Elimina
  5. La cosa ja s'ensumava feia temps, també tinc un parell de coses al pap dels mesos que vaig estar en una comissió com a representant de la vostra sectorial, com bé recordareu benvolgut Savalls. Per un altre conducte em posaré en contacte a veure si podem concertar una entrevista.

    Salut,
    Robyn de Barcinoburgo (una ciutat perduda en els "Forgotten Realms"

    ResponElimina
  6. What if?

    I si les "persones" que aspiran a "ocupar" un cárrec public tinguessin una tara psicologica?

    I si confonguessin el "servei public" amb la ostentacio del JO?

    I si creguessin que mereixen els honors i les prebendes de la canongia?

    I si aquesta colla d'aprofitats i malalts mentals NO s'en adonesin?

    I si SEMPRE estessim abocats a votar el mal menor?

    I si la gent "normal" NO te vocació politica pel fastic que li fa fer-se amb segons qui i ficar-se amb uns merders repugnants?

    I si aquesta renuncia o tantsemenfotisme dels "normals" estigues ajudant a provocar el cancer i metastasi de la "vida publica"?

    continuara...

    ResponElimina
  7. Absolutament d'acord, en tot. Estem orfes d'un instrument que estigui al servei del País i no pas de les oligarquies i curies vaticanes de cada tribu política. M'apunto a la regeneració sincera i real. Alex Acero.-

    ResponElimina