S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 7 de març de 2014

Morir als 50 anys

Morir als 50 anys és una putada de les grosses. Fer-ho de sobte, sense avisar, als vius ens obra la porta als més baixos instints de supervivència, el desig de no patir, perquè encara que en el fons som tots morts des que naixem, no ens fa tanta por morir com patir mentre ets conscient que estàs morint. Però això es irrellevant quan veus que un dels teus ens deixa abans d’hora, massa d’hora.

Quan érem petits sempre ens estoraven les famílies dels amics que creixien sense un pare. “Es que el seu pare és mort”. Era un drama que flotava en l’ambient. En Javi no ha deixat fills per acompanyar, cert, fora pitjor, però deixa amics i amigues –i desconec si deixa xicota-. Deixa però als germans al Santi i a la Paulina, i uns pares que a ben segur no se’n deuen avenir. A El Senyor dels Anells, ja ho diu Theoden: “cap pare hauria d’haver d’enterrar al seu fill”. Es quelcom que va contra la naturalesa de les coses, un fantasma que em va perseguir molt de temps quan el meu fill Bernat, jove i indefens, es recuperava d’un ensurt que podia haver esdevingut fatal.

No voldria atiar les pors que ens venen de l’estadística de la parca, que ja va posar els seus ulls sobre el grup B del Thau, la classe, fa molts anys en forma de SIDA, i en fa uns pocs en forma de càncer en la Dervila, aquella noieta irlandesa de la que es va enamorar com un boig el Cesc i que era un sol de dona. El cert es que les bales cada cop passaran més a tocar dels Isards i que l’últim que quedi dempeus dirà amb tristor –com li vaig sentir dir al meu oncle als 90 anys- “jo ja vull marxar, son tots morts, no conec a ningú... que difícil és això de morir-se”.

“S’ha mort el Javi”. M’ho va dir l’Eugeni per telèfon. No és la primera ni la darrera vegada que em deixa de sobte algun dels meus i segueixo admirant-me de com els vius mantenim en vida als qui marxen a cops de records que no esborrarem mai, ni nosaltres ni el senyor Alzeimer, perquè si hi ha alguna cosa a la qual no podem renunciar és al que érem quan érem petits, ni a aquelles amistats viscerals, animals, de grup de salvatges innocents de pati d’escola  que no per no ser exercitades deixaven de ser reals tot i la distància, tot i ser conscients de no aprofitar-les prou, l’amistat incontestable, la “fides als kinsmen” ens resulta emocionalment indestructible.

El Javi era un bon jan. No puc recordar haver tingut mai un mal pensament del qual en fos l’epicentre. I no us penseu que no soc un paranoic patològic i un escèptic descastat, que ja sabeu que no soc fàcil. Per mi en Javi era Premià de Dalt –com molava un amic que visqués tot l’any a un poble d’estiueig, oi?-, era el jugar a futbol fins a no veure la pilota perquè era fosc, era el defensa en qui confiaves la virginitat del marcador en contra –no exagerem, el Javi es movia molt bé, quasi com els defenses de l’Ajax, amb elegància, però no era en Migueli que diguem-.

Sempre que me’l trobava per Barcelona el veia impecablement vestit, dins el seu món de gent poderosa i que “sempre sabien alguna cosa que tu no”, atent, simpàtic de collons de bon humor, i sempre, sempre, sempre acabàvem amb allò del: “ens hauríem de veure”, o “a ver si nos vemos”, perquè curiosament el castellà mai no va acabar d’abandonar les converses entre dos nacionalistes catalans, que el genocidi cultural ens va passar ben a prop.

Adéu Javi, sento allò que tu saps... però ja et vaig explicar que era impossible. Cada cop que pensi en la meva infantesa, i ho faig sovint, ara hi haurà una mica més de melancolia, tu entrena a fer de defensa, collons! Que d’aquí un temps serem tots junts allà jugant a futbol i els hem de passar per sobre als del A.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada