S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 5 de juny de 2014

Demà m'afaitaràs!

Vistos els esdeveniments de la Cort, amb la segona transició encetada amb desfilada militar, benedicció bisbal i en Juan Carlos presidint la seva darrera “corrida”, apartaré per uns instants -segur que breus tal i com està el pati- el calze de l’observació política i us parlaré de la descoberta tardana –vergonya hauria de tenir- d’un innocent plaer, exclusivament masculí, místicament ancestral i sensorialment absolut i inabastable.

Confesso que soc un home de rutines. Tal dia i tal hora? Diari i aquest o aquell articulista. Cap de setmana? Dret a dos quarts de vuit. Quarts de nou? El gos a passeig amb temps per seure a veure les notícies a les nou. Soc rigorós amb el pas de les hores. Empenyo l’avió i arribo sempre amb temps d’equivocar-me d’horari a l’aeroport, mai no he perdut un vol que no em convingués perdre. I conseqüentment menyspreo els qui menystenen el meu temps arribant tard a una cita, un dinar, un instant previst del meu rellotge.

Sota aquestes premisses de disciplina militar, porto quasi quaranta anys afaitant-me a diari. Bé, tret d’algun període de barbut quan cobrava el PIRMI i el món em queia a sobre cada matí. Tret d’ara, que la moda permet al no afaitat bellugar-se per la vida tot dient “soc d’aquest temps”, i la barba blanca em confereix un vernís de saviesa i respectabilitat, malgrat que la senyora Savalls em digui que de fet... la barba bruteja.

Us deia doncs que soc un animal rutinari, com els elefants del Llibre de la Selva, dels de cada dia afaitada i dutxa. Per tant, i no rigueu, mai de la vida havia tingut l’oportunitat i el gust de ser afaitat per un barber.

La meva alopècia difusa –com m’agrada anomenar el desgavell capil·lar en el que s’ha convertit el meu cuir cabellut- requereix de certa cura. Si no em faig pelar al 2 un cop al mes semblo el “profesor chiflado”, literalment. Avui tocava repelar-me el crani, i aprofitant l’avinentesa d’una barbota de dues setmanes, he entrat a la petita barberia de tota la vida –si us plau, no et jubilis Franciso- tot dient: “avui al 2, i també farem la barba!”.

La parafernàlia de manicures, peelings, cremes, perfums i altres alquímies que rodegen la vida de les dones, ha estat sempre per a mi territori comantxe. Me’l mirava des de la superioritat del qui s’arreglava exactament en divuit minuts, vint-i-cinc di havia de combinar corbata i camisa, amb aquell posat d’incredulitat del mascle que no pot entendre com es pot esmerçar temps en la cura de l’aspecte exterior, si hom no és dona. Avui he descobert l’esplendor, la magnificència absoluta i viril, de permetre que un home t’afaiti a navalla.

Els ulls clucs, amb el cap descavalcat enrere, oferint la jugular al pols del barber. Primer la frescor del sabó perfumat, generosament escampat amb la suau brotxa que a tot arreu arriba. Sense veure-ho, podia notar el gruix, tou i blanc que anava desplegant-se sota el nas, prop les orelles, amunt i avall del coll fins a tocar de la gola. Un procés tranquil, sense pressa, ni minuts, amb la sensació que allò no acabaria mai, el temps aturat.

Una capa de sabó lleuger, que als meus sentits resultava d’allò més pesant em cobria totalment quan ha vingut la pausa. Tancats els ulls, esperava l’arribada de la navalla. I ja és aquí. Crec, crec, crec... la galta dreta enfilant-se cap a la patilla, crec, crec, crec. Pausa. El coll, la mandíbula, el mentó. Els dits savis aplanant la superfície. Un dit aquí, l’altre més enllà, crec, crec... Fent pinça estirant el llavi, puja la navalla fins el límit. Torna a baixar. Repassem el mentó, de barba dura i carlina. I ara la galta esquerra i quan creus que ja s’acaba torna a començar. Silenci, pausa.

I ara m’aixecaria i abraçaria els companys que m’esperen al carrer. I muntaríem i aniríem a fer el trabuc. I puc sentir l’aire fresc de la Garrotxa envoltant-me quan al trot enfilem el camí cap a Sant Joan de les Abadesses. I sento els clincs i el clancs del sabre contra la cantimplora, i noto l’escalfor, la suor i la vida del meu cavall, nerviós, fort, segur. Transportat per aquest plaer antic, descobria que no em podia ser nou. Gaudir al ser afaitat, com el pare, el Lito, o el besavi en Salvador. Una barberia, que en queden poques, no tanquis mai Francisco, que de cavalls, que de carlins, que de coses d’homes de debò ja no en queden.

I torna la brotxa, ara sense pels que destorbin el suau camí de sabó que torna a tapar-me galtes, coll i tot el que es mou al sud del nas. Pausa. Pausa. I torna la navalla més lleugera, precisa, neta, traient el sabó i descobrint-me a mi sota la capa blanca, com l’escultor que revela la forma que ja existia dins el marbre. Silenci, pausa. Ha acabat? Em pregunto. Un raig polvoritzat d’after-shave, cou, què n’és de fresc! Quina olor! I de cap al gran final, en Francisco agafa el pany de lli que tinc sobre el pit i agitant-lo amb el mestratge dels anys, provoca un lleuger corrent d’aire que multiplica la sensació de nou, de net, que està tot fet, gaudeix-ne Savalls que això s’acaba i el temps tornarà a posar-se en marxa d’aquí a poc, d’aquí a res. Glòria. Goig. Obra humana. Pausa. I el cop definitiu a l’estomac i a la memòria genètica, antiga... el meu amic, el meu barber, em cobreix la cara amb el sudari blanc i fi, el barbut és mort, la crisàlide és a punt per a la metamorfosi. Silenci. Final. M’incorporo.

-Salut, i moltes gràcies Francisco. I ell ja ho sap que tornarem a fer-ho, i tant que ho sap. Pago i marxo, i penso... el que vulguis Felip VI, ja et pots posar com vulguis, que saps què et dic? que demà m’afaitaràs!

4 comentaris:

  1. Doncs hauries de provar que t'afaitessin el cap... èxtasi!!

    ResponElimina
  2. lo + perez-revertia que ha escrit mai lo Savalls... un plaer llegir´lo... quina merda que la politica ens faci perdre un gran escriptor!... ja m'enteneu

    A per cert... mai diguis SI al Paco-Barber si et proposa "a pel i a repel?"... encara recordo el color bermell de las meves facies l'endema de la fira... any 1976 boda de lo germa gran d'en Savalls... Lol

    Esplendid post!

    ResponElimina
  3. Jo també recomano afaitada de cap. A l'hora de la feina no és tan agradable com la afaitada de la barba, però després passar la mà pel cap i la sensació de frescor i rentar-te la cara fins al clatell, no té preu.

    Pau V.

    ResponElimina
  4. Navarro... goodbye forever!

    ResponElimina