S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 3 de juny de 2014

"¡Una tierra, un Rey!"


Diumenge passat, malgrat la clarividència del vot de càstig abstencionista, les urnes van fer caure el règim de la transició. Els partits dinàstics son quatre, PP, PSOE, CIU i PNB. CIU va abandonar el vaixell empès pels catalans d’infanteria –Duran, et dec un post però fins i tu en la teva magnificència entendràs que hi ha coses més importants-, el PNB s’ha tirat un sortilegi d’invisibilitat i ni hi és ni contesta, i els dos baluards de la bicoca lampedusiana dels poderosos, aquesta catàstrofe de país conegut per Regne d’Espanya van ser incapaços de treure el 50% dels vots. Algú de Berlín, de Brussel·les o de la oligarquia financera que ens governa, va agafar el telèfon i va trucar a tres paios de Madrid, Rajoy, Rubalcaba i Juan Carlos: “Què penseu fer per salvar els mobles?”

Diuen que el Rei els va dir de seguida que abdicaria immediatament, només la renuncia a la secretaria general del PSOE per part de Rubalcaba ha retardat el fet dinàstic una setmana. L’idea de la segona transició, la quimera –te la devia Juanito- de tornar a fer de la monarquia una institució d’esperança que revifés la simbiosi mentidera Rei – Poble, que dibuixen des de “Cuéntame” els ideòlegs de TVE, prenia forma definitivament. “El órdago nacionalista” espanyol –gràcies pel concepte Pedro Jota- es resumeix en el crit legitimista “Una terra, un Rei!”, regirant-nos la memòria literària per justificar la pervivència de les elits filles bastardes del franquisme i la Constitució tutelada per l’exèrcit i la Falange.

El mite del Rei Artur no és un invent de la Rahola, ho sento. L’artúrica, la justificació teocràtica de l’ordre feudal, esventada pels romàntics al segle dinou ens diu que quan el Rei és bo i cuida dels seus súbdits, les vaques pareixen sempre tres vedells de cop, les abelles son grosses com pardals, inofensives, i omplen a vessar de mel els ruscs, la gent és feliç els hiverns suaus i les collites esplendoroses. Però també ens adverteix que quan els escurçons ataquen la Cort i omplen de dubtes el cap de sa majestat, quan Morgana xiuxiueja mentides, Mordred conspira o a Ginebra li tremolen les cames quan mira en Lancelot, el Rei deixa de regnar amb saviesa i els camps s’omplen de rates, els arbres donen fruits amargants i els boscos s’omplen de monstres perillosos que ataquen als infants i les donzelles.

Els ideòlegs del sistema, des del control de la premsa escrita, les teles i les ràdios, han endegat la darrera aposta política del règim fill de la dictadura: Una terra, un Rei!, bramen, i treuen del “baúl de los recuerdos” a les mòmies protagonistes d’aquells temps heroics de quan la democràcia ens pensàvem que aniria de veres –ahir en Narcís Serra i en Miquel Roca, fent de pin i pon a TV3- per anunciar-nos la bona nova:

“Mentre el Rei Juan Carlos va ser un home familiar, un garant de la democràcia, l’heroi de la voluntat popular davant de les forces franquistes que volien la involució –ha ha ha-, el millor ambaixador arreu del món i el gran esportista inspirador de les gestes olímpiques espanyoles, Espanya anava bé. El Regne era pròsper i la marca Espanya respectada arreu del món com a símbol de democràcia i seny. Però el Rei va ensopegar –ha ha ha- i va allunyar-se de la seva esposa que tant l’estima, i davant de la baixesa moral d’alguns familiars va caure en la temptació de portar una vida dissoluta i es va dedicar a matar pobres elefants, oblidant el seu paper secular de defensor de la naturalesa! I el Regne es va corrompre, i ja no hi havia separació de poders, i a la gent la fotien fora de casa, i els bancs feien el que podien... però la crisi ens va tocar de manera cruel mentre els catalans volien trair als seus germans de manera insolidària perquè son tots un grapat d’egoistes. Una terra, un Rei! És el moment que abdiqui la Corona perquè el príncep blau, -que es va casar per amor amb la neta d’un taxista!-, jove, modern, preparat i que parla una mena de català inintel·ligible ens salvarà a tots”. Oh i tant! sobretot a ells.

Em direu que la gent no és idiota. Potser no, però en època de crisi la població te necessitat d’empassar-s’ho tot, mireu si no els alemanys als anys trenta, o els espanyols el 24 de febrer del 1981. Amb uns milers de republicans al carrer ahir al vespre, la gran amenaça per la legitimitat de la monarquia, avui en dia i em dol reconèixer-ho, és en Jaime Peñafiel, que insisteix en que tota aquesta parafernàlia no funciona tenint de Reina una periodista divorciada. Els mites ja ho tenen això, que a la gent ja els està bé, i si els va funcionar l’any 78, no veig per quins set sous no els funcionarà ara.

I si en teniu algun dubte i voleu parlar de mites, els catalans ahir varem haver de suportar com a nostrada l’exhibició de la nefasta bandera espanyola tricolor a les nostres places i ajuntaments. I fent de germà Dupont us diré que jo “encara diria més” sota el mantell protector i solidari d’ERC, que va sortir a fer anar els gegants en un dia de vent en un atac de misticisme de coincidències històriques que potser s’hauria d’haver estalviat. El mite que una Espanya republicana seria comprensiva amb el fet nacional català és encara més innocent, indocumentat i babau que esperar que el Rei Felip admeti la pluri-nacionalitat de l’estat, que em consta que hi ha globus sonda. Que a dia d’avui no sabem si Felip és un Battenberg –un Mountbatten, com la mama- o un Borbó dels de tota la vida –com son pare-.

El republicanisme espanyol és ple d’Ibarras, Alfonsos Guerra, Rosas Díaz i de Josemaris Aznar, voleu fer el favor tots plegats de deixar de fer el ridícul demanant repúbliques sense tenir lligada la sobirania nacional? Perquè aquesta és l’única qüestió important. Ara s’obra un procés tumultuós a Madrid, de Llei de successió dinàstica –per a mi aquests arreplegats descendents d’Isabel II no tenen cap legitimitat, que soc Carlí-, de reforma constitucional, de legitimació de la monarquia més enllà dels Principios Fundamentales del Movimiento que van entronitzar a Juan Carlos. Als catalans se’ns obra una petita finestra d’oportunitat de legitimació de la sobirania arrabassada militarment el 1714, el dret de devolució de les Constitucions, i per tant la legalitat de la secessió. Voleu dir que hem de fer escarafalls si aquesta porta l’obrís un Borbó? Us heu cregut tant al “Cuéntame” de les novel·les de la guerra civil que espereu algun tipus de solidaritat per part dels espanyols republicans? Els catalans hem de fer-nos grans i entendre que no tenim amics ni aliats, només els nostres interessos, i ara els nostres pactistes han d’esdevenir homes d’estat.

Quan ells criden: “¡Una tierra, un Rey!”, la nostra resposta ha de ser: “doncs mireu... ara que en parleu d’això... els catalans no en tenim de Rei!”, i seure a jugar les nostres cartes, que en tenim de bones, i recuperar la sobirania nacional. Al preu que calgui. És el moment, no ho dubteu.

5 comentaris:

  1. De la misma manera que Cataluña no es la misma que la de hace 10 años, es probable que españa tampoco lo sea.
    El texto de savalls duele, y no por "si amarga es la verdad" si no por injusto. La reivindicación de los españoles por la Republica ha de entenderse como un proceso de autodeterminación de un pueblo. Es muy fácil y justo entenderlo de esa manera. Que España sea consciente de que tal camino es democrático y legitimo no puede si no ser beneficioso para Cataluña. La III Republica no será la segunda. Habra quien juegue el discurso del miedo, quien diga que no es viable, que saldra del euro y todas esas canciones del miedo. habra quien diga que hasta bombardeara Barcelona.
    Puede ocurrir que el territorio mitico, la virginalidad de la republica atraiga a los españoles y tal cosa juegue en su ventaja, pero en eso se diferencia poco de Cataluña no creo que debáis tenerla miedo.
    A veces pienso que dentro de las estrategias políticas y en función del resultado final hay quien prefiere un rival tan tosco, autoritario y rancio como la España de hoy en día, en lugar de una España consciente de lo que es y de como se ha construido.
    Se antoja que tal postura desmiente el viejo adagio "lo más parecido a un español de derechas es un español de izquierdas".
    Ayer Bildu hablaba de que el estado vecino a euskalherria se descomponía, y en el fondo creo que es más saludable verlo así. No se refuerza frente a la amenaza catalana, simplemente pide a gritos el derecho a decidir su propio futuro.

    Un saludo de un idiota terriblemente ingenuo (y lo digo sin coña alguna)

    ResponElimina
  2. Estaré encantado de que los espanyoles se organicen políticamente como els venga en gana. Pero que conmigo no cuenten. ¿Donde estaban cuando el TC se folló el Estatut? Lo digo porque es donde yo pienso estar cuando no les dejen votar por la República. A no ser que sea independiente... entonces mostraré solidaridad de forma libre.

    ResponElimina
  3. Més que Savalls, sembles Cabrera, un carlí que acabà al Regne Unit, un país molt pragmàtic (tenir els propis interessos per sobre de les aliances), però no tant com els nordamericans. Pragmatisme anglosaxó i seny català, és el que cal ara. En una setmana la bandera tricolor hispànica, que jo esperava un dia com de la Confederació de Repúbliques Ibèriques, com volia Macià, m'ha caigut del pal, perquè seria esgrimida pels neofalangistes per donar més corda a la pianola. Molt bon text, i molt oportú. A les seves ordres, general!

    ResponElimina
  4. Cabrera? Un crack! Es va casar amb una vídua anglesa de bona família i no en va voler saber mai més res del que passava per aquestes contrades.
    Un home recte que va dir "prou" :)

    ResponElimina
  5. 18 de juny?... aniversari de Waterloo... varies posibles lectures!... lol

    ResponElimina