S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 11 de juliol de 2014

Fa quatre anys i aquest cop no ens tornaran a fotre


En Pep Guardiola convertia el Barça en el millor equip de la història del futbol, els estadis de africans vibraven al so de la wuwuzela, i la Roja s’acostava a la final d’un Mundial per honor i glòria del toro, l’estanquera i la botifleria irredent. Sonava el Waka Waka a tot hora, i Ràdio Macuto ens anunciava que aquells malucs colombians de la Shakira havien passat a ser territori català de la mà del dret de cuixa reclamat com a conquesta per en Piquenbauer.

Fa quatre anys d’aquell estiu del 2010 que ho va canviar tot. Els catalans havíem passat quatre anys immersos a la bassa dels insults, els menyspreus, i les campanyes ridiculitzadores del PP i del PSOE a resultes de la darrera gran maragallada, el patracol definitiu del federalisme asimètric conegut com l’Estatut. Una andròmina de pacte final entre Catalunya i Espanya que va començar parlant d’allò que reivindicàvem als anys 80 de que “Som una nació”, i que va acabar reduït per CiU, raspallat pel PSOE i enviat al Tribunal de la Santa Constitució pel PP.

Aquell paper d’estrassa que havíem aprovat a contracor els catalans, en aquell referèndum de vots crítics i d’interpretacions estrafolàries. Aquelles paperetes de “Sis” que deien “quin remei”, “Nos” que reclamaven “però això què carai és?” i abstencions filles del “jo me’n vaig de finde” i del “no amb el meu vot”, conformaven una voluntat popular sobirana que una mena de Tribunal Especial de paladins de l’essència de la transició i del franquisme sociològic estava disposat a avortar –que l’Opus si que permet l’avortament quan és metàfora i l’objectiu és esclafar la dignitat catalana-. Que n’és de lluny aquella Catalunya, oi?

Era un dia de sol de juliol, i la gent no havíem pogut anar de vacances, que la crisi ho estava fotent tot enlaire i la cosa feia una por de que t’hi cagues. Els darrers mesos, potser els darrers dos anys, els motivats de sempre havien organitzat referèndums populars per la independència. Ara aquí, ara allà. Poc a poc i de baix a dalt. Iniciatives emocionants carregades de bon rollo i de poti-poti de sensibilitats polítiques barrejades. Heroïcitats organitzatives que eren sistemàticament silenciades pels mitjans de comunicació, tant els de la caverna de la dreta catalana com els afins en aquella mena de monstre de Frankestein conegut com a tripartit.

Feia mesos que esperàvem emprenyats l’escenificació, en forma de sentència, de la puntada de peu als pebrots amb la qual Espanya volia correspondre constitucionalment la infantil proposta plurinacional dels partits catalans, que no dels ciutadans. Si ens ho mirem amb perspectiva hem d’admetre que els partidets que ens van arrossegar en aquell espantós ridícul nacional es mereixien aquell correctiu. Aquella estirada d’orelles que els deia “aquí no se mueve ni Dios de la letra del 78” i que l’amic Zapatero va saludar amb un “misión cumplida”, que la cosa te collons...

Doncs així estavem, espantats per la crisi, sense poder animar en Xavi al Mundial –per vergonya torera- i emprenyats com a micos amb Espanya, i sobretot amb nosaltres mateixos: per burros, per babaus, per haver tornat a confiar en els veïns del altiplà –mea culpa- pel miratge de la pedagogia democràtica –mea culpa- i per haver comprat aquell tufillo paternalista del “apoyaré el Estatut”mea grandíssima culpa-.

Qui més qui menys, segons l’edat i condició, havia corregut davant dels grisos, reclamat l’estatut, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. Els uns, els molts, van sortir al carrer contra la guerra d’Irak, els altres, els pocs, havien mantingut la flama encesa els onzes de setembre a cop de roc contra el McDonalds. I no em pregunteu ara per les obscures conclusions i raons que motiven la catalanitat a la seva acció reivindicativa al carrer, que ja en som de rars i esquizofrènics i quan volem A i reivindiquem B perquè la gent entengui C i voti conseqüentment D. Enyoro en Joan Capri, que si fos viu es faria d’or descrivint com de perduts ens em hagut de veure per acabar tornant al carrer al cap de més de trenta anys de haver pensat que ja no caldria tornar-ho a fer.

I vés per on i qui ho havia de dir. Era un dissabte aquell 10 de juliol del 2010, i varem sortir al carrer, un altre cop. A fer un volt, a veure si ens quedava dignitat com a poble, que volíem deixar clar que “Som una Nació i Nosaltres Decidim”. Mireu que n’és de fàcil. A cinquanta metres de casa la primera parella de iaios amb la senyera a coll, la de tota la vida, la que va rebre en Tarradellas, que anaven avall cap a Lesseps. I un cop a la plaça grupets de jovenalla amb estelades esperant a boca de metro que arribessin els amics. Príncep d’Astúries avall –ostipa! El carrer del Preparao!, ara hi caic- un no parar de colles d’amics, de famílies, de nanos que saltaven i senyors de Barcelona. Tots avall, cap avall, cap a la Plaça del Llapis –dedicada per a més INRI al Campechano, tu!- i d’allà quasi no ens varem poder moure.

Que dieu que què? Que si nosaltres decidim? Sabeu què us diem? Duran fot el camp! Montilla fes-te fotre! Colla de caps de suro! Ni nosaltres decidim ni mandangues! In-inde-independen-ci-a! Que encara no hi havia ni ANC, ni Consells de Transició Nacional, ni cogombrets a la vinagreta, ni tertulians apuntats a la Causa a última hora. Només érem allà tots –i totes... va... d’acord-, un a un i una a una, fins als pebrots i fins a les mamelles, amb la dignitat recollida com un drap de cuina de terra i convertida en estelada de les esperances més amagades i més oblidades –si, que tot sia dit-.

I d’aquell dia cap aquí han passat quatre anys. Per alguns son molts -per altres com el doctor Broggi o el senyor Barrera tristament han resultat massa anys- per la Història amb majúscules tampoc son tants, per nosaltres els catalans... doncs què voleu que us digui? Quatre anys de lluita desigual comparats amb tres-cents d’ignomínia colonial ens haurien de semblar poca cosa. 

Fa quatre anys que sortírem al carrer, i encara hi som, i no ens pensem tornar cap a casa sense guanyar. Aquest cop no. Fa quatre anys i aquest cop no ens tornaran a fotre.

3 comentaris:

  1. Si senyor, ni un pas enrere!! Recordem els Segadors... Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba... Ara és hora catalans!!

    ResponElimina
  2. Savalls... quin gran articulista!!!... llàstima de llibre d'articles NO PUBLICAT... que fan las editorials catalanes?

    ResponElimina
  3. Sois unos fascistas. Ni más ni menos.

    ResponElimina