Tot queda perdonat (Aquí també)

Serà que em faig vell, i tot i la meva rebregada al “contigo no me ajunto” de l’Oriol Junqueras a la seva conferència marcadora de perfil, he estat callat durant aquest dos mesos d’arqueologia generalitzada del retret i de tomawahks acusadors al tweeter, al facebook o als diaris. Al final es veu que la he encertat, hi ha acord i eleccions.

Han estat exactament seixanta-dos dies de fotre’s la cavalleria per sobre els uns patriotes als altres patriotes, una baralla retransmesa amb alegria i diligència pels mitjans del status quo, i bramats a megàfon batent pel botiflerisme nostrat. Espero que ens haguem quedat a gust tots plegats.

Què són 2 mesos comparats amb els 3.600 mesos de l’ocupació forastera que ha patit el país? M’ho podeu dir? Doncs, a tot estirar, un 0,05 % del temps. I si ens ho mirem des de la garrotada del Estatut, no més d’un 3,6% de les setmanes viscudes en aquest viatge col·lectiu cap a Itaca. Més o menys, com els minuts de l’escombraria d’un Barça – Gratallops de Copa del Generalísimo.

Tothom n'ha sortit perjudicat, a tothom li han recordat això o allò que fa lleig pels amants de la puresa i pels serafins d’aquest futur nacional somniat. Que de tant somniat que l’hem somniat, volem seguir-lo somniant immune a corrupcions i a incompetències. Afortunadament, els catalans no ens diferenciem tant com ens pensem de la resta de societats del primer món. Gent moralment d’esquerres absolutament consumista, defensors de l’ecologia que només recicla si el vigilen els seus fills, jugadors de futbol de sofà, i proclamadors de la puresa en la gestió del diner públic mentre provem d’estafar a hisenda si es presenta l’ocasió.

Es que Núria, Carme, Salvador, Toni, Joan, Àlex, Pau, Benet, Marc, Assumpció, Maria Antònia, Josep Lluís, i demés amics virtuals i presencials, no us adoneu de tot el que hem avançat plegats? Ara que som cada cop més a tocar del cim, es clar que fot vertigen mirar avall i veure fins on hem tingut pebrots d’enfilar-nos! I es clar que encara podem trencar-nos la crisma cardant-nos daltabaix, però que no sigui perquè ens fem la punyeta l’un a l’altre que total queden pocs metres i és la part més difícil i perillosa. Per això espero i desitjo que mirem amunt i ens deixem de barallar, i que tot quedi perdonat.

Ahir, bé o malament, es va arribar a l’acord de convocar les punyeteres eleccions que ens poden deslliurar dels Tomàs Roncero i de les campanades a la Puerta del Sol. Tothom va haver de cedir, tant Tiris com Troians, per tal de salvar la voluntat i l’esperança de tot un poble. I això ara ens sembla poc, però de la mateixa manera que en Woody Allen diu que Humor és la suma de Tragèdia i Temps, ja us avanço que l’Èpica històrica es deriva sovint d’un acord mal girbat entre gent que renuncia a tenir raó, venut als llibres d’Història com una gran decisió conjunta, intel·ligent, i –va.... diguem-ho!- d’audaços estadistes.

La veritat es que tornem a tenir la iniciativa que varem començar a perdre el 10 de novembre i varem acabar per extraviar –semblava que definitivament- la punyetera setmaneta de les conferències dels uns i dels altres. Els espanyols tornen a estar nerviosos amb la “algarabia” que albiren el mes de setembre, i els unionistes estan que no... bé... deixem-ho córrer que se m’abraona l’escatologia al teclat.

Mireu, la democràcia no deixa de ser la confirmació institucional d’un raonament tant contradictori com sòlid: “we agree to disagree”, estem d’acord en que no estem d’acord. Quan els agents polítics d’una societat, son capaços d’acceptar fil per randa aquesta premissa, de fet estan construint les bases de l’origen, dibuixant l’acte fundacional, d’una societat nova. Un país nou producte de l’acord. Un pas endavant cap a una mentalitat d’estat, nacional, on tothom claudica pel bé de tothom, i ahir els catalans varem ser testimonis d’un dia que amb l’esforç de tots, d’aquí al dia de les eleccions podem fer que sigui històric.

Nota: La contradicció aquesta del d’acord en no estar d’acord, profundament britànica –malgré la revolution- és també el fonament del sentit del humor entès com el bàlsam que cura discrepàncies reduint-les i dessacralitzant-les amb esperit crític i bonhomia. Es per això que a una setmana de la carnisseria de París, he volgut titular aquest post “Tot queda perdonat” com a necrològica satírica als humoristes assassinats per la ignorància. Per molt que jo discrepés de la línia editorial de Charlie Hebdo, sense sentit del humor ni hi ha democràcia, ni hi ha futur, ni hi ha res. Tots som Charlie, malgrat tot i gràcies a Déu.