S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 24 de febrer de 2015

Poc que la tindràs pas mai la col·lecció de Ferraris


Trenco el silenci de ràdio. Porto moltes setmanes pensant si calia fer o no una entrada al bloc, on poder plorar el desori nacional on ens han abocat els partits i el seu vol gallinaci, i havia decidit que no calia. Perquè augmentar la frustració dels qui hem estat fent l’indi cada onze de setembre... ja em direu! Però l’espectacle vergonyós que ens van regalar els Pujol i els diputats al Parlament no pot quedar sense resposta.

Per una banda, uns parlamentaris que ni tant sols s’havien llegit la declaració de Pujol Ferrusola al jutge Ruz abans de preguntar-li pels seus negocis. De fet, el que els importa és fer-se els milhomes, donar-se-les de punyents i obtenir un bon titular que deixi embadalida la seva parròquia. Ep! Que per ser membre d’una comissió, en aquests caps de suro els paguem les hores com si fossin extraordinàries!

Per altre banda, el matrimoni Pujol. Que, sentint-ho molt, permeteu-me la metàfora, cada cop em recorden més el matrimoni Ceaucescu. No per la gravetat dels crims, es clar, res a veure, sinó per l’estupefacció amb qui es miren la gent quan se’ls demanen explicacions. Uns vells als qui se’ls vol fer pagar amb vergonya el poder que van tenir, la impunitat amb la que es movien, i la superioritat moral que exercien. Uns diputats que pertanyen als partits de Bárcenas i del Agag, dels GAL i de la Ciutat Morta o d’en Cañas i el seu Ulster. També de partits que van ser rescatats de la indigència per part dels governs Pujol, o que omplen els consells d’administració de les companyies de subministrament d’aigua com Agbar o Ter Llobregat d’ecologistes absorbits per la porta giratòria. Un pim-pam-pum contra la història del autonomisme que potser haguera merescut una mica més d’alçada moral, que d’intel·lectual ja no en demano hores d’ara en aquesta colla d’aficionats.

I es que la poca preparació, la inconsistència dels arguments, i tanta cita de la premsa, va acabar per fer bona la lletania del President Pujol quan els renyava a cops de “diuen, diuen, diuen”. Penós es poc, com penoses varen ser les paraules de la lloca, planyent-se que els seus fills anaven amb una mà davant i un altre al darrera! I que tot plegat era molt trist per Catalunya! Millor callo, que contestar una dona de la seva edat amb el que penso en aquests moments no fa senyor.

Per on no passo es per aquesta mena d’admiració que ha despertat la intervenció d’en Júnior, el paio més abrandat de la piscina, el “set-sense-treure-la” d’en Jordi Pujol Ferrusola.

I es que aquest matí, quan he anat a buscar el cotxe al pàrking a quarts de vuit, he constatat que no tinc una col·lecció de Ferraris i m’he preguntat què és el que he fet malament. Jo que he anat a una escola d’elit catalanista, que he tingut a l’abast d’una bona puntada de peu al pati als fills dels més il·lustres patricis del Eixample, de Sarrià i Sant Gervasi; pobre de mi, que també he jugat de taloner al rugby i que he tingut una mare i un àvia que també em deien que si jo era tant maco, i que tot ho feia bé. Com es que només tinc el Golf GTI de la meva dona?

Es cert que em vaig arruïnar als 30 i que vaig poder treure el cap de la merda als 40. Ara soc soci d’una multinacional, com a  bon català súbdit d’Espanya tinc regularment inspeccions fiscals a la companyia, donem feina directa a una vintena de persones aquí, i a més de cent a tot el món, facturem desenes de milions de dòlars, exportem a més de 40 països, tinc socis al Brasil, als USA, a Portugal, oficines a set ciutats, produïm a Catalunya, a Alemanya, la Xina i al Brasil, tenim socis estratègics a Rússia, a Holanda, Itàlia, Gran Bretanya, França, la República Txeca, Finlàndia, Dinamarca, Grècia o al Japó... on collons és la meva col·lecció de Ferraris? Serà cert que ningú no s’ha fet milionari treballant? Probablement a Catalunya fa molt temps que això ja no és possible, ho va ser, però ja no ho és.

Mireu... apunteu-vos-ho aquest cop, que la darrera vegada que us ho vaig dir no em vareu fer cas: No és el mateix fer negocis a França que al Paraguai. Ni fer-los a Finlàndia que a Mèxic, al Regne Unit o a l’Argentina. Hi ha països on abans d’endegar una operació hom cal que s’assabenti de què hi diu la Llei, i d’altres on has de garantir-te que saps d’antuvi amb qui s’ha de parlar. Ahir varem constatar que la Catalunya autonòmica queia dins de la segona categoria de països. Aquí per fer diners, per tenir una col·lecció de Ferraris s’ha d’aplicar la vella teoria que deia mon pare: “fill meu que ja ho va dir Nostro Senyor: “te ganarás el pan con el sudor del de enfrente”.

No trec mèrit a qui s’aprofita de ser al bell mig de les converses i les necessitats dels poderosos per fer d’alcavota. Tot i que ser el fill del President d’un país amb un PIB com el català deu d’ajudar a guanyar-te la vida posant en contacte els diners que cerquen inversions de “valor afegit” –que vol dir “pilotassu” en bilingüe- amb la gent amb qui s’ha de parlar a Mauritània, al Gabon, al Paraguai, a Mèxic o l’Argentina. En Júnior ens va explicar, amb dos pebrots, que durant el tripartit –d’infaust record per les arques públiques- va exportar la seva dinamització econòmica, que tant bé li havia funcionat durant els governs de son pare, a països on l’amistat i les coneixences acabessin per transformar-se en Testarroses i GTOs, en Lotus i en Porsches.

El noi es mereix un aplaudiment! I jo passar vergonya per burro. Em vaig creure al pare Pujol i em vaig empassar que el que era important per Catalunya era la innovació i l’economia productiva, mentre son fill es dedicava a “anar a risc” en operacions immobiliàries, “quan hi veia moltes possibilitats d’obtenir els permisos corresponents per endegar-les”. Ai Savalls... que n’ets de passerell... treballant? Poc que la tindràs pas mai la col·lecció de Ferraris.  

1 comentari: