El disputat vot del cavaller Savalls, amb il·lusió!

Trenco el silenci de ràdio, que la cosa paga la pena!

No us enganyo, perquè no puc, he fet campanya anti-Colau, he votat Trias i he perdut les eleccions a Barcelona. Però estic més content que un gínjol.

Ho estic per moltes, moltes, moltes raons. Aniré a pams.

Colau guanya a Barcelona, però no pot governar d’esquenes al resultat extraordinari del sobiranisme. Sense CUP i ERC no és possible tirar endavant res. Ciutadans hereta cinc dels sis regidors del PP; el federalista PSC passa de onze a quatre –patapam!-, la CUP entra amb força i ERC només queda pel darrera de Ciutadans gracies a la bestiesa de CIU de demanar a Reagrupament que es presentés per a debilitar Bosch –aquests quasi 6000 vots haguessin fet ERC tercera força política-.

Cal que deixin governar la kaleshi, i que es trobi davant dels morros un fet indiscutible: que les males praxis i les corrupteles, més que dels polítics interins al Ajuntament, neixen de un funcionariat enganxat com una paparra a la impunitat del “yo sigo”, particularment de la Guàrdia Urbana. Si Colau fot neteja de guripes xulos i de multes i hòsties de les de “porque lo digo yo”, ja haurem avançat molt. Jo penso ser lleial a l’alcaldessa, si ella ho és amb Catalunya. Quedi dit.

El cas de Colau, i dels Podemos, i de tota l’esquerra de carrer que ha fotut enlaire Lampedusa arreu de l’estat, significa que la gent es deixa prendre el pel, però fins a un punt. El rescat de la Banca, els desnonaments, i la befa a la intel·ligència que ha perpetrat el PP els ha esclatat als nassos. Ostres, tu! Que els hem fotut fora dels Països Catalans!

Si el Banc Central europeu segueix donant diner barat –i afavorint les inversions-, el dòlar segueix baix –afavorint les exportacions-, el petroli segueix baix –relaxant el dèficit comercial-, i Europa segueix comprant deute espanyol, els quatre eixos de la recuperació macroeconòmica que deia Rajoy que era gracies al seu lideratge, l’esquerra del 15-M es posarà la medalla de l’èxit econòmic. I jo em partiré el cul de riure.

A Catalunya els partits per la independència passen de un milió de vots a un milió quatre-cents, i els unionistes de un milió dos-cents a nou-cents mil. Digui el que digui La Vanguàrdia, el Cuní o el Garcia Albiol. I els vots indignats? Amb qui s’alinearan? Son tres-cents cinquanta mil, ni que votessin en clau espanyola se’n sortirien.

Es cert que hi ha l’amenaça de la ulsterització, aquests ajuntaments del PSC primer i Ciutadans segons, però l’ascens de CUP i ERC a l’àrea metropolitana és innegable i obro una ampolla de xampany ara mateix per saludar-lo! La única cosa que ens ha caigut al damunt es que la independència no depèn tant de Convergència com de tots (i totes, hahaha), i això, permeteu que us digui que no és dolent, en Duran a qui carai podrà fer xantatge ara? Pujol ha fet molt de mal, però mantenir alcaldes xoriços al Parlament fins que els ve a buscar la poli a casa, o mantenir Felips Puig i altres toies a govern no ajuda. Convergència és irrellevant al cinturó, i la cosa demana urgentment un canvi i una neteja a fons del partit, d’una punyetera vegada. Mas no badis.

Però quan tinc un atac de priapisme absolut és quan miro els resultat al País Valencià i a les Illes. Visca! Visca! Visca la terra! En Bauzà, la Rita, els Fabra i la mare que els va parir reculen vers l’horitzó. A veure si obren l’espai d’emissió a TV3 –amb tota la reciprocitat que es vulgui-, i garantim que no tornin a guanyar els enemics de la pàtria. Cony! Que el PP s’ha fotut una galeta que des de la UCD no havíem vist. I us deixo que avui, per esmorzar, haig d’anar a comprar una ensaïmada, orxata, fartons i Trankimazin per acabar d’entomar això de Barcelona. Això si, amb il·lusió.