Ser de dretes

Atenta la tropa! Catalunya, per tal d’esdevenir diferent un altre cop, és un país sense partits ni electors de dretes! Busco i regiro diaris, programes electorals i declaracions solemnes dels nostres representants polítics, dels nostres pensadors i líders intel·lectuals –ehem- i òstipa tu! Tothom es defineix d’esquerres, o de centre-esquerra, o cristiano-social, o qualsevol cosa menys de dretes.

No hi ha ni un, ni una, que agafi un micro i digui: “Senyors, senyores, heus me aquí per tal de dir-vos que servidor, o servidora, sóc de dretes, sóc normal, sóc demòcrata, però estic convençut que els gossos no es lliguen amb llonganisses, que l’autoritat cal respectar-la, i que no es pot tenir dret a tot per voluntat divina, de naixença o perquè ho digui un grapat de peluts publicats a finals del XIX”. Que hi ha algú que ho digui això? No. Que hi ha algú que ho pensi això? Doncs pel broc gros ha d’haver-hi un bon grapat de catalans que pensin així. I es pensen que son d’esquerres.

En aquest context de manca de gent de dretes, tots els meus amics son –oh miracle!- d’esquerres o de centre. I tot i ser amics meus, me’ls estimo tal com ragen. Tots volen salvar el món, pateixen per l’escalfament global, volen pensions altes, sanitat pública i escola pública i de qualitat, que els rics paguin més imposts i que tothom trobi feina i pugui estudiar una carrera becat, tant si com no, que hi hagi llibertat individual i que es pugui fer la bèstia pel carrer tot i respectant la llibertat dels demés, lluiten per foragitar la guerra i els exèrcits, ploren perquè els tomàquets ja no fan olor de tomàquet, adoren conceptes com sostenible i reciclatge, que no hi hagi diferències, que salvem els qui s’ofeguen a la Mediterrània fugint de la misèria i sobretot, sobretot, sobretot, que Palestina assoleixi la llibertat. Per ells, pensar això és ser d’esquerres i ciutadà del món des de la catalanitat, o no, que per a molts això darrer és del tot balder i poc modern.

Aquests amics meus son els mateixos que no militen enlloc per tal de canviar el món, van en cotxe fins i tot a cagar, tenen pla de pensions i mútua, per molt que quan tenen un putu càncer se’n van a la Seguretat Social, es queixen dels imposts que paguen, maleeixen als sindicats quan els toca passar un ERE –que ells han anat al carrer i l’enllaç s’hi ha quedat ell i la que es deixa tocar el cul-, els que envien als fills a la concertada, que a la pública els fills dels panchitos -paraules seves- pegaven al seu fill a l'hora del pati, que porten els nanos a fer màsters i a aprendre anglès aquí i allà, que truquen a la urbana si els veïns follen amb el volum massa alt, tiren de beta de calefacció i aire condicionat sense adonar-se’n que és gracies als chicanos, els negres, i els red-necks que els imperialistes americans envien a morir i a robar petroli al Orient Mitjà per tal que el nen de sa mare pugui anar a esquiar, que insisteixen a menjar fruita fora de temporada perquè els ho ha dit el dietista que això d’anar bé de ventre es fa menjant kiwis tot l’any, reciclen a casa i carden les escombraries al contenidor que els cau més a prop, mentre segueixen sense saber què collons és el Singerlin i tafanegen els seus adminicles tecnològics desenvolupats a Tel Aviv.

No comenceu a tirar-me tomàquets ecològics pel damunt, si us plau. Primer de tot perquè aquesta hipocresia vital te una explicació. I segona perque encara no he acabat.

Ser de dretes, a Catalunya, s’identifica amb els guanyadors de la guerra del gallec. Del vociflauta de El Ferrol. Del Francu! Collons! Que se us ha d’explicar tot! Segons aquests visió mitològica de llibreria de vell, emparada pel franquisme sociològic que ens arriba via La Razón, Telesinco, la FAES, i el plasma d’en Rajoy, ser de dretes vol dir ser un antiavortista convençut, un negar el fet que Franco fos un grandiós fill de sa mare, anar a missa, vestir de corbata fins i tot quan no cal i substituir-la per un polo, bermudes i Sebagos conforme ens atansem a la Cerdanya. Viure a Pedralbes i acomiadar gent per caprici, tenir la minyona il·legal lligada a la planxa i posar Borja i Almudena a les criatures. Clixés comparables al esquerranós pelut i poc dutxat, amb sabates de dits, i samarreta de color de gos com fuig.

N’estic fart. A la meva edat he tingut la sort de conèixer gent normal de dretes que havien derrotat al nazisme. Al camp de batalla, ep! No fotent-se una copa de Delapierre el 20-N del 75, i sense fer soroll fos pas cas que ens sentíssin els veïns. Es clar que aquests amics del meu pare eren jueus o britànics, però el fet de derrotar a hòsties la dreta més absoluta que ha conegut el segle XX els donava butlla per a ser de dretes, bones persones, tenir cura dels desafavorits, i més a més haver estat uns herois a la seva joventut. Mireu, no se com dir-vos-ho, prefereixo ser com ells que fer el ploramiques clamant per la justícia social des del Golf Cabrio.

Ser de dretes o esquerres, si es que encara hi ha el debat -que per molt que ara parlem de d’alt i a baix jo diria que si que existeix la discussió- no te tant a veure amb com ens agradaria que fos el món, si no amb les lliçons que hem pogut extraure del que hem vist, llegit i patit en aquesta vall de llàgrimes de l’existència. És rellevant discernir si esteu amb mi i amb Hobbes, i ja no teniu esperança en la bonhomia natural de l’espècie humana, o seguiu entestats amb les excuses de mal pagador d’en Rousseau, segons les quals l’home és un bon jan pervertit per la maleïda societat –en resum, que es pixa al llit i diu que sua doncs qui la ha creat aquesta societat és la pròpia humanitat-. Es rellevant saber si quan veieu un policia perseguint un lladre aneu amb un o amb l’altre, amb independència si el perseguit és un immigrant o el tresorer d’un partit polític. Si Kant o Hegel. Si Smith o Keynes. Si Stuart Mill o Marx. Si Ford o Einsenstein.

Es pot ser de dretes i voler la prosperitat per a tothom. Es pot ser de dretes i ateu. Es pot ser de dretes i defensar l’avortament lliure. Es pot ser de dretes i voler la igualtat de sexes, d’oportunitats escolars i la recerca de la equitat personal i social. Ser de dretes no vol dir ser mala persona, que d’això n’hi ha arreu del espectre polític. Ser de dretes és pensar diferent del que ens han dit que és ser d’esquerres. Si, això és allò que us passa a molts i que no acabeu de saber què carai us passa: Benvinguts al club de la dreta civilitzada, m’hi trobareu escombrant, que hi acabo de fer cap, i resulta que les enormes instal·lacions son buides per manca d’autoestima i per l’insuportable pes de la història d’aquest país hipòcrita, poc llegit i covard. Us hi espero.