S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 2 de juliol de 2015

Missatge a la militància de l'ANC: Un darrer esforç!

Tot just després de la diada de l’any passat,  us deia que la por havia canviat de bàndol. I era tant cert com verídic. Després de quatre anys de mobilització, la cosa nacional havia agafat una força que desbordava les defenses espanyoles per la dreta, per l’esquerra, per tot arreu.

A cops i rodolons vàrem arribar al 9-N, l’èxtasi, el poder, la glòria... i la gran destrempada. Perquè amagar-ho? Després del 9-N hagués pogut alliberar militarment Catalunya jo sol, armat amb una navalla suïssa i acompanyat dels meus Jack Russell. El pànic havia posat la bèstia panxa enlaire, només calia rematar-la amb una misericòrdia, i en Sarobe ja sap de l’estri que parlo.

Com diria en Basil Fawlty, “no en parlarem de la guerra”. Em nego a repassar els fets, els errors, les baralles, les declaracions d’uns i altres, els retrets, les amenaces i tota la tonteria. Tot queda perdonat, però no oblidat: jo que vaig passar en quatre anys de “típic familiar indepe amb el cap ple de pardals”, que vaig conèixer la glòria del “i ara què passarà, estem tots amb tu i amb el país”, vaig tornar a esser assenyalat pels més propers, mentre xiuxiuejaven “suflé, sufléeee”.

Sia pels nostres polítics, sia pel maquiavel·lisme de Durans, Icetes, monges i podemites, la veritat es que l’anticlímax nacional a crits de “si se puede, però no es pot” ens va fer veure com la por tornava a canviar de bàndol. I ja la teníem instal·lada un altre cop entre nosaltres.

Sense atribuir honors ni culpes, entre l’Artur, l’Oriol i en David, entre articles i conferències, entre declaracions i filtracions, ara resulta que la pilota torna a estar al terrat de l’ANC. Aquest cap de setmana, de fet ja es pot, els qui encara estem associats –que la cosa pintava ruïna fa un mes- i al dia de pagament, podem votar si volem un darrer esforç per una llista única i sense polítics que ens porti a la DUI. Ep, Núria i demés cupaires! Toni i convergentets! Escolta Oriol i ex-sociates! Monràs, tiu! Des-reagrupats en general i Àlex en particular! És ara o mai! Cal que mobilitzem les bases i fem que votem clara i definitivament a favor de la llista que graciosament ens permeten els partits. Sinó, això tornarà a ser el desastre que era fa tant sols 24 hores.

Que no heu vist en Duran traient foc pels queixals? On s’és vist això que la gent normal pugui presentar-se a unes eleccions... i que pugui guanyar!? La por... la por ha tornat a canviar de bàndol!
Caldria que fóssim molts associats a votar. No puc més que pensar en dir-li a la monja que ella només va ser beneïda per 350 anti-vacunes; vull dir-li al calb que ell va guanyar la mega-pregunta d’Unió per un centenar de pagesos de Lleida extorsionats; al Iceta que ell ni primàries ni hòsties, que no te quòrum ni per omplir un cotxe per anar de cap de setmana; i al Pablo que molta cueta, però a Badalona no va reunir ni mil podemites pel seu concert de Pimpinela. Vull dir-los que nosaltres en som molts, moltes, que som legió, i que fan bé d'estar acollonits perquè el 27S pensem guanyar.

Només ens cal un últim esforç, com li mancava a l'Enric V davant les muralles de Harfleur:

(...)




Som-hi doncs! A votar, i a votar que SI.

1 comentari:

  1. Lamentablement el 27 S no es el dia de San Crispin... endevineu quin sant es?... SAnt ADOLF!!!!... coi quina traça trian l'ajuda dels sants!!!

    ResponElimina