Que m'estic votant a sobre!

Les males llengües atribueixen l’anècdota que us explicaré a mon pare, cosa que em sembla estranya, doncs era home de dir el que pensava però extremadament respectuós. Tot i els dubtes sobre l’autoria he fet meva la seva frase, ja sabeu que jo no en tinc de segons quins problemes.

Eren els anys setanta, quan el general encara manava i els pares dels actuals ministres espanyols també manaven, a l’exèrcit i als ministeris. Uns coneguts de la família que vivien als EEUU van anar a dinar amb els meus pares, i allà a l’hora del conyac explicaren que el seu fill jugava a una cosa que se’n deia basquet i que estava molt bé. Es aquí on la llegenda atribueix a mon pare la següent  resposta: “Caram! Basket? No és allò que juguen uns fenòmens de la natura als patis de les presons?”.

Doncs això, que tampoc, que ara sembla que el gran partit d’un fenomen de la natura botifler com en Gasol ha empès a la Roja de bàsquet -que m’importa un daixonses- a guanyar un partit d’aquest esport de patibularis, està fent que hi hagi a qui li tremoli el vot a la ma. “Ai, si ens independitzem el nivell del bàsquet patri baixarà molt i molt”. Òbviament, se me’n fot. També.

No rigueu, però es que no suporto als qui reaccionen cagant-se a la primera amenaça, declaració pública, o retransmissió esportiva de ràncies connotacions tipus Naranjito o Amics per sempre.

Perquè lo del Gasol és el de menys. En dos dies, l’Obama que ell si que CAN però que nosaltres no que no CAN. Després un tal Margarito (més o menys es deia així, oi?), Gran Camarlenc de la burocràcia europea, i grec per afegir-hi més conya a la cosa, ens amenaça amb l’abisme insondable i l’espai exterior. Aplaudit, immediatament, pels espanyols d’allà i pel peix bullit de Vic, l’Espadaler, que diu que fora l’UE fa molt de fred, al qual la saviesa del tweeter li va contestar que fora del Parlament també. Ostres, tu! La Unió Europea que tant bé ens ha tractat com a país i cultura? La Unió Europea que... que... que... vaja... màxima i excelsa representació en la terra dels més nets i purs mecanismes democràtics? Que ens en quedarem fora? M’ho jureu?  

I per acabar-ho d’adobar, avui la Caixa i el Sabadell, mitjançant una mena de Federació dels Super-Tacañones que tenen muntada ens diuen que si marxem d’Espanya ells marxaran, que se’n duen la pilota i que ja no juguen més amb nosaltres al seu pati.

Això dels bancs nostrats si que m’ha arribat a l’ànima, perquè es de tots sabut i tant cert com verídic, que tant l’Oliu com en Fainé sempre m’han tractat de manera absolutament privilegiada pel fet de ser, servidor, un exemple de catalanitat genètica i biogràfica. Sempre recordaré el primer cop que hi vaig anar a demanar quartos, com pel sol fet de ser descendent en segona generació de la Molt Lleial Vila d’Olot, em posaren la catifa vermella de les grans ocasions, varen fer sonar les fanfàrries i les tenores, i em van rebre drets al bell mig de l’oficina tot dient-me amb la màxima solemnitat que “ho sentien, però ells només oferien un paraigües quan feia sol, que si plovia l’havia de tornar”. La catalanitat no dona avals, tal i com Roma no perdona traïdors.

M’esteu dient que el 27S podré enviar a dida amb un mateix gest, en un mateix acte introductori de la papereta, la Roja, la Unió Europea, i els magnífics i solidaris bancs nostrats? Sabeu què oi? M’haig d’esperar encara fins diumenge vinent? Mare de Déu Senyor! Que tinc una edat i no puc més! Afanyeu-vos a fer que passin els dies de pressa, que m’estic votant a sobre!