Ara em matareu

Ara faré allò tant meu de fotrem on no em demanen. Ho sento, però crec que es vital que s’hi reflexioni sincerament, que siguem madurs tots plegats.

El país ha viscut una revolució civil de cinc anys. El dia de la manifestació contra la sentència de l’Estatut varem sortir al carrer, veiérem que érem legió, i ens conjuràrem perquè aquesta vegada no ens ho tornessin a fer allò del truco del almendruco y ¿dónde está la pelotita?.

Vingueren unes eleccions, CIU va governar dos anys amb el PP retallant i va arribar la gran manifestació del 2012, el NO al concert del PP, i la caiguda del cavall sincera d’Artur Mas i de la burgesia catalana. La gent es va sentir alliberada, i per stupor mundi entre tots varem construir un moviment transversal que ens ha portat a tornar a tenir majoria per la independència al Parlament de Catalunya. Cosa que no passava, cal recordar-ho, des de la Junta de Braços de 1640. Fins aquí tot molt bé.

Avui, el gran tema que ens desafina l’orquestra, deriva de la conveniència o no de fer Artur Mas President de la Generalitat. L’argument de la CUP és sòlid: “No podem endegar un procés constituent amb gent que personalitzi la corrupció i les retallades”. Sembla un bon argument, però jo el desafio des d’aquestes ratlles, i ara em matareu.

Estic absolutament d’acord en que idealment hauríem de fer foc nou, de fet estic convençut que d’aquí a cinc anys els actors polítics catalans no seran els que tenim actualment. Però associar Mas amb corrupció, així a l’engròs, només serveix per fer una mena d’exorcisme infantil més propi de la transició espanyola del 78 que dels temps que vivim. Entenc que la gent es mogui dansant al voltant de tòtems als que oferir sacrificis, son els signes dels temps, però és tant cert com verídic que si bé el sistema de finançament dels partits ha estat sistèmicament tèrbol, la culpa ni és de Convergència ni del President de la Generalitat en funcions. No els excuso, però quina vergonya més voleu que pateixi el pujolisme, la dreta de rajolí prim, que veure en Duran relegat a tonto útil del socialisme i a la família Pujol foragitada del procés?

La dreta d’obediència catalana ha acceptat pop com animal domèstic. Ha oblidat les pors de la guerra civil, ha admès Companys com un dels seus, ha renegat del mercat espanyol per les seves empreses, s’ha avergonyit públicament dels Pujol –desterrant-los per in eternum-, i ha posat quartos i esforç en ajudar a bastir l’ANC i el procés. Perquè encara que molts no ho saben, molts dels qui han estat a les manifestacions, reunions, comitès, presentacions de plans estratègics per a pagar el cost de la transició nacional i –fins i tot- en un acte de vergonya torera posen en crisi la Unió Europea per poc democràtica. I he dit “encara que molts no ho saben”, son la dreta d’aquí, que en tenim, afortunadament, que els països no es construeixen sota una ideologia única sinó des de l’afany nacional comú i transversal, malgrat les diferències.

Deia que la CUP diu que no vol algú que representi corrupció i retallades. Tant se li en fot que l’aiguabarreig d’Artur Mas amb la corrupció sigui conseqüència de campanyes del búnker mediàtic i la brigada Aranzadi, i tant se’ls en fot que les retallades fossin justes i necessàries. Ja us deia que em mataríeu, però la Catalunya autonòmica del 2010 no podia seguir endeutant els meus fills i als fills dels meus fills, per molt que ens agradi subvencionar les operacions de galindons. No era possible. Altre cosa es que essent independents ho podem fer o no, i sobre això ja ens barallarem.

Pel que fa a les esquerres, així en general, us diré que n’estic fart de la vostra superioritat moral. Ser d’esquerres no dona dret a dir bestieses, a encadenar desastres, i a fotre en perill el país cada cop que la dreta nostrada acumula prou cabreig com per enviar el seny a dida i plantar-li cara a Espanya. Els purs de l’esquerra us vareu carregar el reformisme de Prim amb la jamància, la Solidaritat Catalana amb la Solidaritat Obrera, el 6 d’Octubre des de la CNT, la germanor republicana l’estiu del 36 apostant per la revolució en comptes de per la guerra, i ara us podeu carregar l’esforç de la dreta en la lluita nacional fent-los pagar un preu que no poden assumir, crucificant per alegria dels hereus de falange al paio que ha donat seguretat a les tietes conforme amb la independència ningú no prendrà mal. Si tingués cervells a mà us en repartiria uns quants.

No us poseu catxondos als amants de l’Artur que jo odio a tothom per igual. Un cop estovats els purs i solidaris de l’esquerra, entro amb els convergents.

Voleu fer el favor de no anar pel món donant lliçons? Voleu fer el favor de reconèixer que marxem d’un estat fastigós que heu permès i ajudat a construir? Voleu que us faci memòria? No, no... no parlo de la reforma constitucional que el vostre lobista calb –en Duran per qui no ho pilli- va ajudar aritmèticament i innecessari a aprovar amb nocturnitat. Parlo de que vareu ser vosaltres qui als 80 ajudareu a aprovar la Llei Corcuera, la del cop de peu a la porta sense mandat judicial, els qui li muntàreu al Felipe el Preparao les sessions de genuflexió a la Fundació Príncep de Girona, els qui heu fotut a la presó al Otegui recolzant una Llei de Partits que consagra el delicte d’opinió a Espanya.

Els convergents, com a convergents heu estat la vergonya de la dreta democràtica catalana, perquè el peix el cove que ens portàveu no només us el donaven malgrat el 3%; us el donaven perquè estàveu beneint un estat sense divisió de poders, amb tribunals especials i una monarquia hereva d’una dictadura. Vosaltres, els hereus del liberalisme d’inspiració anglòfila i democràtic tant nostrat, heu ajudat a construir la tifa de democràcia espanyola que hem hagut de patir els darrers 40 anys. Així que feu el favor de reconstruir-vos de debò i trobar persones netes sense peatges que pagar, envieu a casa a Felips Puigs i Bois Ruiz i deixeu de plorar pel Mas, que ja el defensarem la resta de catalans, si ens ve de gust.

Ja callo. Només dues claus, o idees que crec que hauríem de tenir presents. La primera es que l’alliberament nacional l’hem de fer entre tots, ningú en te l’exclusiva ni la superioritat ideològica. La segona que si bé la dreta hauria d’anar fent neteja d’autonomisme tronat, l’esquerra hauria d’entendre que de purs el cementiri n’és ple.