Pàtria és això

Ara us explicaré una cosa que fa temps que rumio. Aquesta cosa de la pàtria que posa tant nerviosos als ciutadans del món, que diuen que no ens cal tenir-ne, que la pàtria som els treballadors i les treballadores sense fronteres i tot aquella mena de discurs marxista, m’explico, oi?

Miro la definició i pàtria ve del patris grec, concepte adoptat pels romans, que defineix el clan, la terra dels pares, allò que es passa de pares a fills, cap avall en forma de fidelitats, lleialtats i identitat com a grup. La història, les emocions, la cultura o la llengua.

Em pregunto a mi mateix si això ho he passat bé als meus fills. Juro que ho provo. I és difícil amb la tonteria generalitzada que ens envolta, mercès a la correcció política, el mestissatge i la xacra hipòcrita i falsa del bilingüisme transversal.

Quan va néixer el meu fill biològic, única prova genètica del meu pas per aquest món de Déu, calia posar-li un nom. Podria haver fet com demanava en Joan Capri “tant se val, posa-li un número”, però hom no pot amagar-se de les seves responsabilitats.

Aquest pobre fill meu va venir a petar a Catalunya essent la síntesi d’uns avis de la Lliga i Acció Catalana –d’aquells que varen fugir o amagar-se l’estiu del 36 per sospitosos de ves a saber què, a fi i efecte d’evitar ser afusellats pels rojos-, i uns altres avis d’aquells d’ERC i del PSUC que van pagar la seva lleialtat a la voluntat popular, la Generalitat i la República, deixant-se matar o mutilar salvatgement al front, per a major glòria dels novel·listes d’esquerres.

Amb aquesta tradició familiar de síntesi política, entendreu que em mirés al meu nano i decidíssim amb sa mare fugir dels Jordis materns i dels Joaquims paterns per tal de trobar-li aixopluc dins del santoral. Érem l’any 91, l’any de la glorificació de l’Espanya olímpica a Barcelona, l’any que en Garzón i el govern de la Generalitat convergent netejaven els carrers de perillosos independentistes violentíssims per tal de tenir en pau la festa que ens havia preparat el feixista del Samaranch.

Indepes de nosaltres, joves i inexperts, varem tirar pel dret, i de la bateria de noms disponibles que poguessin mostrar en el DNI espanyol del nostre hereu la dignitat dels seus 30 de 32 cognoms catalans –pobret- en triarem un de ben medieval i ben germànic: Bernat: “A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat”. Primera acció patriòtica cap avall: “Fill meu, aquest nom tant bonic i –encara- poc comú, representa el lligam místic amb aquells cavallers del bon Rei en Jaume que portaren la glòria als Comtes de Barcelona”. I així, amb aquesta matrícula Bernat Dorca Casals Bis Ayguadé i un munt de cognoms i llinatges catalufos l’abandonàrem a la dissort de l’escola pública, farcida de Kevins, i Jéssicas, a que es fes un home de profit, cosa que ja no podria fer a la mili com son pare.

En Bernat esdevingué, com un servidor, presoner de la seva catalanitat originària. Un d’aquests que el que diu es posa sempre en dubte pel sol fet mitològic de ser membre d’aquesta casta explotadora, amant dels diners, incapaç de governar-se i que només sap fer la guerra per barallar-se entre ells i perdre-la que som els catalans de soca-rel. Marcat per la mística dels qui parlem català per molestar i sotmès a la vergonya de suportar els comentaris dels votants de Ciudadanos sense perdre el seny, les maneres, i l’esperit democràtic del mossegar-se la llengua.

Jo no se el que ha votat el meu fill Bernat les darreres eleccions. Potser Junts pel Si fruit del seu caràcter assenyat i madur, potser la CUP per raons generacionals i de classe, o bé al PACMA per la seva adscripció moral a l’animalisme més pur i benintencionat. Tant me fa, haurà fet ben fet en tots els casos. El que si tinc clar és una cosa que em diu el seu nom, i que crec que ve al cas d’això de la pàtria i el que intentem passar, com bonament podem, els pares als fills.

L’any 91 no hi havia Internet, i això de googlejar noms no es feia. Però heus aquí que ja es pot fer, i que buscant i remenant per la xarxa vaig donar-me de morros amb un cavaller mort l’any 1225 i enterrat a l’església de Sant Martí de Peralada. Pensem que Jaume Primer va néixer l’any 1208, que la batalla de Muret va ser el 12 de setembre del 2013 –els catalans hauríem d’anar evitant-ho això de fer la guerra els mesos de setembre-, i que per tant aquest cavaller és possible que visqués de prop aquests esdeveniments. Aquest cavaller pecador, o no, aquest home que probablement es va creuar, va veure, o va parlar amb Pere el Catòlic, o amb Jaume I, doncs era home de qualitat, sabeu com es deia? Si, ho heu encertat: Bernat Dorca. Doncs això companys, pàtria és això.