S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 17 de maig de 2010

"Això no toca!" Segur President?

La setmana passada va acabar amb noticies fortes. Per una banda la borsa espanyola s’enfonsava un 6’5% i per un altre en Garzón perdia davant del Tribunal Suprem i la extrema dreta s’apuntava un tanto. En definitiva, la setmana posava de manifest fins on arriba la pèrdua de sobirania dels estats a la Unió Europea i que el deute públic espanyol s’enfonsava als mercats.

El dissabte doncs, agafo el Potus –el meu gos que ja coneixeu- i me’n vaig a passeig. M’aturo a comprar la premsa i patapam... veig la l’ABC i La Razón. Ostres! “El Senado gastará 6.500 euros en plena crisis para traducir a Montilla”. Tindria gràcia aquest “editorial conjunt” –ells si que en saben- si no fos per la mala llet que intrínsicament tenien les seves portades. La dreta espanyola ja ha triat el boc expiatori de la crisi: l’estat de les autonomies amb els catalans al davant.

Vaig mirar-me en Potus i vaig decidir comprar l’ABC per llegir com s’ho fan per justificar aquesta mena de propaganda anticatalana mentre feia el cafè. El meu Jack Russell i els efectes del pinso i de la passejadeta ja produirien el material necessari per fer que el diari servis per alguna cosa positiva, com per exemple no emmerdar-li més la ciutat a l'embustero de l’Hereu.

Em direu que llegir la premsa de Madrid ja ho té això. Que es com mirar l’Intereconomía, escoltar la COPE o llegir el Marca. Però es que jo ja vaig viure enganyat molts anys, veient TV3, llegint l’Avui o La Vanguardia i sentint Catalunya Radio. No hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure-hi. Em creia que vivia en un país, amb dificultats per trobar el seu lloc sota el sol, però més o menys normal. Catalunya anava combatent les reticències de Madrit, poc a poc i peix al cove, i anava assolint més nivell d’autogovern. Semblava que cada cop aconseguíem recuperar una miqueta més de poder polític. El gran mestre de cerimònia d’aquesta gran mentida va ser el President Pujol, español del año al 1986 segons aquest diari madrileny que al Potus tant li agrada i que ens vol arrabassar tot allò que hem trigat 30 anys a assolir.

No pretenc atacar la figura de Pujol per que si. El respecto molt. Sense ell no ens haguéssim cregut mai tot això de la Generalitat. La seva combinatòria magnífica de senyor Esteve, Joan Capri, banquer patriota i ex-presoner polític va fer que governés l’autonomia com si de debò tingués pes polític de alguna mena. Fals. Alguna cosa no es va acabar de fer bé perquè ara ens tornem a trobar amb que se’ns pugui negar el pa i la sal.

Parlo d’en Pujol, perquè l’endemà de l’ABC em trobo amb una entrevista a l’Avui on l’ex-president ens diu, en resum, que això de la independència és molt maco però que ara no toca. Entenc que el pare de Convergència tingui interès en aprofundir aquest aspecte dual del seu partit davant les properes eleccions, aquesta mena de posicionament farisaic del “soc independentista però hi ha coses més importants”. De fet, miro al meu voltant i només veig antics càrrecs i entxufats de CiU esmolant les Visas. També entenc que algú que ha estat President de Catalunya vint-i-tres anys, defensant l’autonomisme i la viabilitat de una relació directa amb l’estat, no pot desdir-se’n del que va fer tot aquell temps. Però en Pujol hauria de ser conscient que si encapçalés una candidatura unitària per la independència per Nadal tindríem un estat propi. Enlloc de donar-nos missatges ambigus, obligant-nos a esbudellar gallines per endevinar què vol dir amb aquest “si però no”, potser hauria de dir que es va equivocar confiant en Espanya i que l’autonomisme es mort. Però no toca.

L’any 1986 potser ens hauria de haver despertat les sospites que aquest ABC que dissabte seguia escandalitzan-se per l'ús del català a les institucions públiques tries el nostre President com a “español del año”. Jo ho recordo, i feia patxoca fins i tot. Pensavem: “que fotuda ha de estar Espanya per que hagin de triar en Pujol com exemple de espanyolitat, quan en realitat es un patriota català”. Doncs no. Tenien més raó que un Sant escollint-lo. I no perquè l’ex-president no sigui un patriota, que ho és. Si no que, com deia Josep Plà “Catalunya es un país d’encarregats”, i Jordi Pujol va triar ser el més català dels catalans adoptant aquest paper, el de encarregat, l’home que de bona fe treballa pel benestar i la prosperitat del negoci, malgrat aquest sigui dels altres i tingui amo. Potser seria hora que es jubilés definitivament i deixés que la generació que varem créixer tenint-lo a ell com a respectat -o criticat, tant se val- referent polític fem el que ens toca, perquè ens hem fet grans senyor President, i ara la independència Sí que toca.

3 comentaris:

  1. L¡intocable Sr.Pujol... sempre per sobre del be i del mal... permeteu-me que digui que no solsament no he llegit las seves Memories (o desmemories) sino que no ho penso fer... per la senzilla rao que l'unica part que la meva familia coneix de primerissima ma es mostra desenfocada, esbiaxada quan no inexacta o incomplerta...
    Vaja quin personatge!... ja ho deian a l'epoca d'en Napoleon (per aquell sempre tocava o era el moment)... "menteix com un Bulleti".
    No hem busqueu entre la massa anonima i "meapilas" el dia del seu enterrament... aixo si molta senyera, cant dels ocells, botafumeiro, palio, monjos de Montserrat, creu de Sant Jordi i l'Hostia Consagrada...
    Al meu pare no li acavaba de fer el pes... i a mi tampoc.
    Tot i que si guanya Convergencia i Unio tindre una alegria des de l'estranger... quins paios aquests del PSC (de la resta del tripartit prefereixo ni parlar-ne)... lo Hereu tallant caps dels seus fidels per salvar lo cotxe oficial la Visa Platino i el Movil!!!... quin farum de cadavers politics...
    Gracies DIAGONAL!!!

    ResponElimina
  2. S'ha demostrat que amb la política secular del seny i de la rauxa, sempre dient que el seny és molt millor, no hem arribat enlloc. On som ara? Pitjor que mai. Naturalment, desprès del Tripartit no és podía esperar menys. Però les arrels hi són, com molt bé diu el Quim, en aquesta fe cega en que les coses van fent el seu camí i que per algún miracle, que ningú sap com serà, Catalunya arribarà a la llibertat més plena. I no. Som on som per manca de rauxa, de ganes, de collons, amb perdó. Ens hem instal.lat en el cofoïsme i ens hem barallat els uns contra els altres mentre Madrid (Espanya) feia el seu negoci. Això, per a no parlar de la quinta columna que hi tenim dins de nosaltres. Ho sé, perquè jo n'he format part molt de temps. Jo he estat socialista. Jo sé que s'hi cou dins del socialisme català que és, no ho dubti ningú, el socialisme espanyol.
    Amb tot això. o deixem el seny al calaix i ens omplim de rauxa - de raons no cal, perquè les tenim totes - i fem una apretada de valent o anem a morir com a poble. Sense aquest muscle polític, sense aquesta voluntat, continuarem aguantant que se ens pixin a sobre i encara direm que plou.

    ResponElimina
  3. Com deia aquell... esperem que el socialisme español a Catalunya deixi de votar per els seus pares i passi a fer-ho pels seus fills.

    Savalls

    ResponElimina