S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 27 de maig de 2010

Visc a Burkina Fashion

L’ou de la serp

Tot va començar amb la Ley de Arrendamientos Urbanos. Als anys 80 ens varen dir que els lloguers que pagaven els nostres pares era història, que s’havia acabat això dels contractes indefinits. Jo que pagava 35.000 pessetes de lloguer em vaig trobar al cap de quatre anys pagant-ne 130.000 pel mateix pis. Resulta que comprar un pis, a la meva generació, ens sortiria pel mateix preu que estar-nos de lloguer. El govern, a més a més, va decidir aplicar desgravacions fiscals per la compra de l’habitatge, convertint-nos en propietaris del lloc on vivíem.

En aquest punt de la història les coses varen començar a anar malament. Recordo especialment una entrevista al banquer Lluís Valls i Taberner on deia que era curiós, si més no, que la gent considerés patrimoni el pis on vivia, quan en realitat era un bé de primera necessitat del qual no pots disposar lliurement. Tant se val si el pis on dorms val 1, 2 o 20 si no pots fer-ho enlloc més. El que semblava una obvietat va ser ignorat per la banca, les immobiliàries, els polítics, la premsa y la població.

Els pisos varen començar a pujar de preu, els lloguers també, i els bancs, fins fa quatre dies, donaven hipoteques per sobre el valor del pis perquè la gent pogués posar-hi mobles i de pas comprar un quatre per quatre. Al final del camí ens trobem amb una situació apocalíptica: els joves no poden marxar de casa, els adults mai podríem tornar a comprar el pis on vivim amb el preu que té al mercat i la gent gran és assetjada pel mobing dels propietaris, si són llogaters, o no poden fer front a les reformes necessàries si són els titulars de la vivenda. No contents amb això, varem fer venir un munt de treballadors per construir més pisos que ara ningú no pot comprar, i no sabem com gestionar ni els uns ni els altres.

Esclaus al segle XXI

Tenir el cul llogat de per vida amb una hipoteca sobre un bé de primera necessitat com l’habitatge ha fet que el sistema hagi de preveure que el flux de diners no s’aturi, per això el subsidi d’atur que garanteix que entre tots seguim pagant la quota als bancs quan algú cau de la cadena; per això un sistema de legislació laboral que a simple vista garanteix l’absurditat d’uns llocs de treball “en propietat” que també serveixen per garantir el retorn dels quartos cap als bancs a càrrec, aquest cop, dels empresaris; per això el sistema empeny la gent a ser dòcil i poruga, igual que els esclaus de l’imperi romà amb el preu del blat intervingut, igual que els pagesos de la gleva lligats a la terra sense futur. On hem anat a parar després de tants anys de història, de revolucions polítiques, socials i tecnològiques? A acabar bescanviant el nostre temps de vida per un sostre?

Jo no sóc conegut precisament per ser un esquerranós eixelebrat pel marxisme, però tanta cosa que socialitzem no podríem fer-ho amb l’habitatge? Soc un heretge? No sé... El que sí que us dic és que l’empresa on treballo ha generat en deu anys uns ingressos per a l’Estat, entre impostos directes i indirectes, de més de deu milions d’euros. Segur que amb aquesta pasta els deu treballadors no ens hem guanyat al dret a un piset, uns mínims de sanitat, ensenyament per als fills, un pla de pensions i la garantia de l’imperi de la llei? Un milió d’euros per barba! No n’hi ha prou?

Ara fins hi ha un saló del còmic pagat amb diner públic a qualsevol vila de l’estat on trobin un friki que cregui que sap dibuixar; al Liceu hi segueixen anant els mateixos però ara ho paguem entre tots, té collons; Institutos Cervantes amunt, subvencions a editorials avall; publicitat institucional garantida a la premsa escrita –vaja quina paradeta s’han muntat entre quatre amiguets-; molla per un Espai Memorial democràtic que obvia els fets de Palau convertint-se en Espai Memorial Selectiu democràtic al cap de dos mesos de esdevenir menjadora oficial dels comunistes; peles per al Woody Allen, en Garci, o qui sigui... Perdoneu-me però em preocupa més la pensió de la meva mare. I sobretot molta estrella Michelin i tot molt fashion, sobretot molt fashion i multyculty. Mare de Déu! no hi ha peles per als mestres i per arreglar les escoles i hi ha peles per fer el Referèndum de l’Hereu?

El sheriff de Nottingham diu que ara ho arregla

No vull caure en la demagògia barata. I al paràgraf anterior n’he fet una mica. Però és que no sé com explicar-vos que el Fons Monetari Internacional ens està dient, en bones paraules, que o bé posem solucions urgents al dèficit públic i al sistema de Caixes d’Estalvi (ja s’ensumen que estan assegudes sobre uns valors immobles irreals) o per molta Unió Europea que siguem, molt Euro i molta mandanga, ens passarem la vida treballant per pagar els interessos del deute com si fóssim Burkina Faso, Laos o el Paraguai –dit amb tots els respectes per aquests països-. La diferència amb aquestes nacions és que som sota el mantell protector de França i Alemanya, que sinó tot serien corredisses per robar jalar al Caprabo com a tot arreu quan passa un desastre com aquest! Que no ho veieu?

El poder aquí, els polítics, haurien d’agafar el toro per les banyes i fer una política social amb l’habitatge demà, no demà passat: demà. Que peten les immobiliàries i les caixes? Escolteu... fins fa quatre dies la gent que portava els seus diners a un banc ho feia per la solvència de l’entitat. Si un banc petava adéu estalvis... Les entitats financeres actuaven com a dipositaris i havien de triar les inversions en funció de la solidesa dels projectes i la capacitat de fer front als mateixos per part dels seus clients. En definitiva, treballaven segons paràmetres de mercat i no vivien aposentades sobre la seguretat de tenir tota la població d’un país treballant per a elles tota la vida per un sostre, i amb la garantía del Estado, com deien per la tele els anuncis de deute públic. On s’és vista tanta conxorxa i bon rollo entre polítics, bancs i constructores? Està clar que la Mafia italiana no vol negocis a Espanya, hauria de competir directament amb els partits polítics! Tots en són còmplices, del primer a l’últim, que ho han permès quan no ho han potenciat: ICV defensant uns sindicats i una legislació laboral anacrònics; el PSC i CiU caient en el joc de la subvenció als seus i no als dels altres i empastifats amb ciment de de dalt a baix; el PP representant els pitjors interessos de constructores, industrials del ciment i dels bancs; i ERC presoner de la carrera per fer més carrils bici i anar a més festetes del Ramadà que ningú, repartint pasta pública pel camí entre els nous –els seus- forjadors de continguts per la pàtria, enlloc de treballar per la independència de Catalunya.

Donem a la gent un pis de titularitat pública a un preu assumible. Fem un escalat de mèrits en l’adjudicació derivat de la cultura de l’esforç, els resultats escolars dels fills, l’assistència a classe, el voluntariat... el que vulgueu! Les persones tenen dret a un habitatge i no a un lloc de treball si no el mereixen. Acabem amb la conya de pagar per no treballar i donem aquests quartos a la recerca o a les pensions. Fomentant la cultura del subsidi fem a les persones esclaves. Garantim els mínims per viure que la gent no és imbècil!

I no us penseu que el subsidi d’atur és l’única cosa que ens té catatònics... La Generalitat, i això que no té un duro, reparteix mil cinc-cents milions d’euros a l’any en subvencions a empreses. Sota quin punyetero criteri un polític o un funcionari tria de manera discrecional beneir a un empresari o un altre, un sector o un altre? Que no ho veieu que és una mamella per als col•legues? Ens hem begut l’enteniment? No seria millor no massacrar a totes les petites i mitjanes empreses a impostos? La cultura feudal i esclavista de la dependència de l’administració també afecta a l’empresariat, com a la cultura, com a les classes treballadores.

Ens diuen que sobretot no ens desafeccionem, que “ells” –polítics i banquers- treballen per trobar solucions, i que si ens defensem políticament serà un apocalipsi financer. Jo em pregunto... per qui? Es com si demanessin a Robin Hood y “sus muchachos” que no fotin mullader, que el sheriff de Nottingham es pot quedar sense feina i també té una família que mantenir, que ara ens ho arregla.

Si les persones normals no ho diem i no hi posem fre, el carrer quedarà en mans dels radicals de dreta o esquerra, de qualsevol líder carismàtic salva-pàtries d’última hora... perquè ens n’estem anant a la merda, això sí... amb estil i molt de disseny... no serem mai com Laos o Paraguai, com a molt serem com Burkina Fashion.

3 comentaris:

  1. Una anàlisi exacte, colpidora, sense embuts i amb el mèrit de ser feta per una persona que, com molt bé, ni és ni ha estat mai marxista - gràcies a Déu, tot això que t'has estalviat -, però que veu el pa que s'hi dona i les diu ben clares.
    Jo crec que amb la independència tot ens aniria millor, però no perquè sigui el manà; no, seria millor perquè podriem fer foc nou, perquè fariem les lleis que necessitem, acabariem amb aquest estat que sembla més aviat "El Patio de Monipodio" que no pas una altra cosa i perquè, ho diuen els experts, les unitats económiques més petites són millors per a competir. Catalunya esdevindria l'holanda, la dinamarca del sud d'Europa.
    Tenim talent, tenim material humà, tenim moltes coses, tenim de tot, menys collons.
    A veure si ara que ja estem a les acaballes decidim que volem ser de grans: esclaus remant a la galera o el paio que tocava el timbal i els hi marcava el ritme. Servidor, s'estima més el timbal, ves.

    ResponElimina
  2. Im-pecable, en dos palabras.

    ResponElimina
  3. Bom...Bom...Bom... fins aqui tot de conya... el problema es quan el paio que comanda al del timbal diu*: Cadencia de ataque!!!... i cal fer:
    Bom.Bom.Bom.Bom.Bom.Bom...

    *Veura "Ben-Hur"

    Temo que el problema de la vivenda es molt complicat... la Consti (la d'andorra tambe) garanteix el dret de Propietat (aixo inclou terrenys, solars, apartaments i demes)... La pregunta del mil.lio es QUIN SON ELS LIMITS DEL INTERVENCIONISME DEL ESTAT???

    Des de que tenia setze ays... ja en fa mes de quaranta que penco en el sector de la construccio i encara no m'atreveixo a donar una resposta coherent. Potser soc molt ruc o tinc un exces de prudencia... pero NO CREC EN EL MIRACLE... aixo si... solets segur que ho montariem millor.

    ResponElimina