S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 31 de maig de 2010

Super-cívico a la Braun Citromàtic

Feia dies que pensava que últimament només utilitzava el blog per queixar-me de les misèries polítiques que ens envolten. Volia trobar algun tema una mica més agradable, o bé més optimista, si més no. La cosa està fotuda, i per negar-se a parlar del Pretoria o del cas Palau, de les mesures d’en zetapé i la vergonya de CiU cal tenir una capacitat de dribling digne d’anar al Mundial de Futbol. I l’atzar m’ha donat un regal que no penso desaprofitar.

Som al mes de juny, si fa o no fa. Això vol dir moltes coses però sobretot en vol dir una: es el mes de l’IRPF. Aquests dies, la ciutadania es mou per tal de saber quanta pastarrufa li tornarà l’estat o bé quans calerons haurà de pagar per tal que no li caigui una inspecció i una multa d’aquí a quatre dies.

Fa temps que espero el famós esborrany de declaració, que tan amablement em preparen els d’hisenda per tal de passar el tràmit. He provat de descarregar-me’l d’Internet, i no me’n he sortit. Abans de que se’m passi l’arròs, m’he dit, aniré aquí al carrer d’Enric Granats a veure quin pa s’hi dona, i aprofitaré per fer un treball de camp sociològic veient amb qui faré cua.

L’edifici de la delegació d’hisenda sempre he pensat que es molt impersonal. Vull dir que, al meu parer, quan tornin les vaques grosses l’estat hauria de fer un edifici singular, al bell mig de la plaça Catalunya, de color blanc, de quatre o cinc plantes, amb una cúpula central hemicitroforme que ens recordés una Braun Citromàtic. Aquesta imatge fa molt de temps que em persegueix en somnis i aprofito per compartir-la amb tots vosaltres a veure si us atabala tant com a mi.

Bé... M’han donat el número D-373 i encara estaven al D-225. Amb dues hores pel davant he tingut doncs temps de fixar-me en la gent. He posat a donar voltes en cercle al voltant de les cinquanta cadires, vint-i-cinc per banda, que a mena de llonganissa dividia la sala en dues parts simètriques. Ningú semblava de bon humor, i el que es diu riure, només reien dues senyores xineses que no parlaven ni català ni castellà, al menys entre elles. En què parlava la resta del personal? Mig mig. Què llegia la gent? Un paio llegia Un mundo sin fin d’en Follet, dues vanguardies, tres o quatre 20 minutos i un còmic dels X-men. I com anaven vestits? La calor ha fet treure de les caixes les xancletes, una cosa que a mi a ciutat em treu de polleguera, i per tant la meva vista ha estat obsequiada amb tot un reguitzell de dits dels peus o massa curts o massa llargs, ungles ben pintades i cuidades o ungles format visera de base-ball, en un afany de reafirmació de la pròpia herència genètica digne de una peli d’en Tarantino. Senyors amb americana? Mitja dotzena. Frikis? Uns quants. Magrebins? Cinc o sis, cap dona. Xinesos? Mínim una dotzena, tants com llatinoamericans. Els autòctons? Uns quants tios amb pinta de autònom, vídues soles o en parella –xerra que xerraràs-, i tres o quatre parelles d’avis, dels de tota la vida, de bracet i amb cara de que no els hi prenguessin la documentació.

He pensat que ja tenia post pel Savalls, “bé, ja ho tens, parlaràs de com aquestes persones venen aquí, resignats, a seguir alimentant a la bèstia, aliens a la corrupció, perquè no els hi queda més pebrots que contribuir”. Les societats, en definitiva, s’organitzen en un estat, via contracte social, i els ciutadans paguen a canvi de rebre serveis. Alguns immigrants se’ls veia -com ho diria?- orgullosos; vull dir que a la cua estant demostraven que eren legals i amb papers, que pagaven els seus impostos i que es mereixen ser tractats com a ciutadans de primera. Els autòctons tenien cara de pomes agres. Alguna senyora gran no deixava de comprovar el seu número i de mirar el panell per tal de no perdre tanda, i jo em sentia en el meu paper de supercívico al rescate controlant com podia que no els hi passes.

Vaig començar a pensar: “Ostres tu, tant de temps treballant aquesta gent i venen sols? I tot allò de la llei de la dependència? On son els voluntaris i les ONG –millor callo-? Si no paguen o defrauden quatre duros... els inspectors d’hisenda se’ls tiraran al damunt a tots aquests iaios? Tanta poca vergonya queda? I parlant dels inspectors d’Hisenda... que no investiguen als polítics? Vull dir que no era del domini públic que molt pretorià feia “cosetes” amb la pasta de tots? Feia temps que s’ensumava això, no? No en veig cap de polític per aquí... com fan la declaració? Els hi porten els papers a un gestor? Un advocat? Tots van al mateix? En Roca es especialista en això? Recordo que a la facultat de periodisme em varen dir –històric- que a Espanya es podia parlar de tot i tothom amb l’excepció del Rei i d’en Samaranch... els Inspectors d’Hisenda reben un tipus de adoctrinament similar?...” Amb aquests elements anava prenent cos aquest post fins que l’atzar ha centrat i jo només he hagut de rematar de cap.

Allà, dret, amb vestit gris. Un senyor gran, de cap blanc i aspecte provecte. Intentava controlar el panell, però prop seu no hi havia seients lliures i el personal no estava per la feina d’aixecar-se i cedir-li la cadira –devien de tenir la sensació de haver omplert el seu got de la solidaritat a aquestes alçades del dia-. El super-cívico que tots portem dins nostre –sobretot quan un porta dues hores mirant-li els peus a la gent- m’ha dit: “ajuda’l!”. I, oh! quan es gira, sorpresa! El senyor gran es un polític de primera magnitut, malgrat ningú el reconegui o el deixi seure. Un home, història viva de Catalunya, que no tant sols paga els seus impostos, si no que malgrat els anys i les dificultats hi va personalment, com qualsevol ciutadà. Aquest es de pedra picada.

Noranta-dos anys de patriota l’un sobre l’altre. Doctorat en físiques, enginyer químic, matemàtic, catedràtic a Montpeller, la Sorbonne i a l’UAB. Ex-President del Parlament de Catalunya, de ERC i de l’Ateneu. El Molt Honorable Heribert Barrera paga els seus impostos, com els altres ciutadans de infanteria, personalment i s’encarrega del tràmit. Hi va sol. I com tota la gent de certa edat amablement ha agraït l’ajut de un super-cívico amb ínfules de blogger, que sap que mai no li arribarà a la sola de la sabata. Gràcies per seguir existint senyor Barrera, i gràcies per seguir exercint de ciutadà i de font de inspiració, tant pel blog com per la vida.

2 comentaris:

  1. en epoques de foscor, sempre hi han persones que ens donen llum i aquesta ho es.

    http://vimeo.com/channels/reagrupament#8206937

    ResponElimina
  2. Hi ha molt poques persones que mereixin el "calificatiu" SENYOR... aquesta es una de les escases en el mon politic Catala.

    ResponElimina