S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 23 de desembre de 2010

De pijos, sentències i préssecs

A casa, com a moltes altres famílies de la burgesia que havia guanyat la guerra, més ben dit que l’havia sobreviscut, els pares varen decidir parlar-nos en castellà i portar els fills a una escola catalanista. Per una banda pretenien que no “quedéssim malament, com si fóssim de poble” amagant l’accent al parlar castellà, però per l'altre ens socialitzaven tot el que podien en l’àmbit de l’amor a Catalunya i a les tradicions. Us sona oi? Uns protoconvergents.

Era l’any 1970 i jo tenia vuit anys. Passava alguns caps de setmana convidat a Llafranc a casa de uns amics de la família, de origen holandes i mexicà. El pare era president de una multinacional, vivien al carrer Ferran Agulló en un pis de cágate lorito i parlaven castellà. Un dia, a l’hora de les postres, em varen preguntar “hay fruta, ¿qué quieres?”. La intendència gastronòmica a casa, passava per l’àvia Florentina una senyora de Barcelona de tota la vida, nascuda al carrer Princesa l’any 1899 que parlava un català puríssim, un castellà “a la catalana” i un francès d’estar per casa molt efectiu. Per tant, la meva resposta sorgida del lligam místic nacional més profund, va ser “quiero un préssec”, que per l'àvia la fruita tenia noms catalans. La família del Turó Park es va fotre a riure “¿querrás decir un melocotón?”. Va ser com una bufetada, aquella patuleia de desarrelats feien befa de l’avia? Els hi vaig posar un gomet, i la mala llet encara belluga dins els meus budells. Vaig despertar a la consciencia de catalanoparlant menystingut el mateix dia que hagués pogut avergonyir-me de la meva llengua i iniciar un camí sense retorn cap el vot a Ciutadans. Gràcies àvia.

Els catalans nascuts durant el franquisme som supervivents de un intent quasi assolit de genocidi cultural. Aquest va comptar amb l’ajut de no poques persones de bona fe, com els pares, i sobretot de l’agressió de l’administració, les lleis i els usos i costums de l’estat espanyol. Ningú encara ens ha demanat disculpes, tot sia dit. He hagut de aprendre a escriure en català –amb moltes faltes i castellanismes- fa quatre dies. Segueixo parlant en castellà amb molta gent que estimo perquè ens varem conèixer sota el jou de la llengua de TVE i això no ho canvia ja ni Déu. Tenia la sensació que ens haviem salvat pels pèls, però Espanya no afluixa i els pijos ara volen fer servir la democràcia, que no volien ni en pintura –els meus amics de Llafranc varen votar que NO a la sacrosanta Constitució, que jo me’n recordo- per denigrar el català a llengua de segona i fer valer la seva maleïda lengua común a les nostres escoles.
La sentència del Suprem només es la punta de llança del que ens ve a sobre, malgrat que els partits dinàstics vulguin amagar l’ou. La realitat es que el Constitucional ho va canviar tot i que la manifestació del 10 de juliol no va canviar res, al menys al Parlament. Que voldran ara els partits polítics? Que tornem a sortir al carrer? A mi aquest cop no m’hi trobaran, ho sento. Els toca als nostres representants polítics treure’ns d’aquest pou d’ignomínia, que per això els paguem. I no val fer veure que no passa res.

Els catalans que ens estimem el país només tenim dues opcions. La primera seria aprofundir la fractura que ens demana Espanya: Segregar els nanos en instituts catalanoparlants i castellanoparlants; com a consumidors sortir dels comerços, bars o taxis on siguem rebuts en castellà; com a empresaris no donar feina a qui no parli català i treure de l’atur a quans més catalanoparlants millor; com a pares desheretar fills i filles que s’enamorin de castellanoparlants... i portar el país al desastre, la divisió i el conflicte civil. La segona opció es més senzilla: el proper cop que visquem el Dia del Domund de la democràcia que son les eleccions, votar independència de forma clara i rotunda, deixar-nos de pactismes i possibilismes i fotre el camp de una vegada. La meva àvia de ben segur que ens agrairia que deixéssim de fer el préssec.

dijous, 16 de desembre de 2010

Encara que després no ens votin

Bon dia catalans,

M'agradaria compartir amb vosaltres unes poques reflexions sobre el resultat electoral que hem obtingut, i dir-vos també quina es la meva decisió personal sobre el que faré a partir d'ara en relació al moviment per la independència de Catalunya.

Pel que fa a les eleccions, queda clar que el professionalisme ha derrotat l'amateurisme. Els que deien que en la trista democràcia que patim els quartos valen més que les idees tenien raó. L'estat, els partits dinàstics, els mitjans subvencionats i la gent que a mida que s'acostava el triomf de CiU anava convergentitzan-se han fet una bona feina defensant els seus interessos i ha deixat amb un pam de nas als reagrupats, que amb el lliri a la mà anàvem a fer anar els gegants en un dia de vent. Catalunya ha cregut oportú confiar en el partit que va bastir la transició i l'autonomia, en l'esperança que la crisi desapareixerà i els bons temps del president Pujol tornaran pel sol fet de foragitar el tripartit. A casa nostra hi ha aquesta manera de votar com qui fa quinieles, la gent no vota només l'ideari, la honestedat, o el programa, es vota com qui va a fer una aposta al Bet&Win, tractant d'encertar amb el vot el partit que guanyarà. Trist? Si, però cert. Estic convençut que els catalans ens hem equivocat, però tenir raó mai ha volgut dir que les persones et facin cas, i els votants han considerat que nosaltres no som la solució.

Ens hem equivocat. Els reagrupats vull dir. No hem fet bé moltes coses. No cal dir-ho. Però us diré una cosa, hem perdut però no som morts. Reagrupament? Potser si que ha de morir. En tot cas no es una decisió que em pertoqui. Però les tres mil persones que un a un hem arreplegat vora cinquanta mil vots som vives, i les nostres idees també. Potser ens han segrestat l'esforç i les propostes, el catalitzador que varem ser tot just fa dos anys ha cristal•litzat en vots per CiU i SC? potser si, però es un fet que cau en l'àmbit del que es circumstancial. El que es important es que hem ajudat a milers de persones a donar el pas i ser lliures, hem acompanyat a milers de catalans en aquest procés cap a la negació de la seva condició d'espanyols. Ens hem de sentir orgullosos.

Mireu. Molta gent vol passar-me factura dient-me que ells ja ho deien i que em vaig equivocar apostant per Reagrupament (ho veieu com s'ho prenen com si les eleccions fos un macro-joc?). La meva resposta es que si, que no vaig saber influir prou dins Reagrupament per canviar el missatge, les tàctiques, les aliances... però els qui s'han equivocat en el vot son ells i no pas jo. No vull que els meus fills quedin atrapats en un deute públic que decideix la oligarquia espanyola, però tampoc vull viure en un país que no faci res per acabar amb la corrupció de polítics i institucions. El meu vot va ser Reagrupament i em sento orgullós perquè estic convençut que era el millor per el país. Vaig votar en positiu, amb la força de la raó i la il•lusió del qui creu en la democràcia. No vaig votar contra el tripartit, ni contra la dreta, ni contra Laporta, ni tant sols contra Espanya, ho vaig fer en positiu, per construir una Catalunya millor de la que tenim, lliure i neta. I sento dins meu que el meu vot mai no em farà passar vergonya.

Què faré a partir d’ara? Doncs el set de març, un cop exhaurits els cent dies de cortesia amb el nou govern... seguiré pensant i escrivint sobre el que veig, intentant portar més catalans a la banda que jo considero correcte del pensament nacional. I Reagrupament? Crec que tant si com no, desaparegui o no el partit, la xarxa, els contactes, les persones que ens hem trobat en aquest viatge seguirem fent pinya i continuarem canalitzant les idees i arguments dels companys, dels amics, per tal de sumar més gent a les files de la raó i de la dignitat. Encara que després no ens votin.