S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 5 de juny de 2012

La teoria dels sentiments morals (Anem a la font II)

Els creients de bona fe –mai més ben dit- ja ho diuen que el missatge de Crist no es compatible amb l’actitud, les maneres i els negocis de l’església. En el procés de supervivència del culte durant vint segles, la humanitat ha generat un monstre ple de litúrgies i normatives, ancorada en preceptes casposos i antics, i cada cop més lluny dels millors fidels al Nou Testament, que veuen com el missatge i els manaments de la Bíblia es dilueixen en posicions antediluvianes i de difícil defensa racional. La praxi del poder terrenal ha pervertit el sentit de les lliçons de vida de Jesús. I si no, aneu a la font a beure, a la paraula de Déu, i veureu que com si tornés entraria per una punta del Vaticà i sortiria per l’altre havent-los foragitat a tots de la Casa de Déu. 

L’esquerra de sempre, els que encara creuen viure en un món de burgesos porucs, treballadors descamisats i banquers amb puro i barret de copa, porten trenta anys buscant explicacions a la caiguda del mur, intentant separar el gra de la palla del socialisme real i dient-nos que “no era això companys, no era això”. Qui més qui menys ja ho sap que el marxisme no era allò de Bèria, Stalin i Sibèria, però un cop més la condició humana i el “vos doneu-me una ideologia que jo l’aplicaré com em surti dels pebrots”, portà a l’Europa de l’Est a viure un malson de mig segle. I si no, aneu a la font a beure, a la doctrina de Marx, i veureu que com si tornés entraria per una punta del teló d’acer i sortiria per la península de Kamchatka –gràcies Risk!- havent foragitat a tots els qui varen fer el trilero amb la felicitat dels pàries de la terra.

Que l’home es un element perillós per a qualsevol ecosistema ja ho saben els elefants i les marmotes, però si va armat de una ideologia benintencionada es converteix en un arma de destrucció massiva. Es interessant anar a buscar les arrels de les idees que varen somoure el món, si més no per arribar a la trista conclusió –ai... treure conclusions es el nostre esport nacional- que no hi ha millor disfressa per a cometre un crim que la genialitat d’un visionari de bona fe, es digui Karl o Jesús. Espero que hagi quedat clara la poca confiança que em desperten tant els il·luminats líders de masses en particular, com l’estupidesa generalitzada de la espècie humana en general. Dic això, al voltant de les idees que giren ara amunt i avall intentant trobar sortida a la crisi aquesta que ens ofega i que tothom intueix que té elements que van més enllà del que es merament el sistema econòmic.

Jo no me’n amago. Soc i seré un liberal convençut. Puc asseure’m amb qualsevol antisistema, comunista, socialdemòcrata, feixista, democratacristià... debatre vuit hores, passar-ho bé, i fins i tot fer-lo dubtar dels seus plantejaments si no els té ben païts. Fixeu-vos, però, que no he inclòs entre els meus contertulians cap anarquista. La raó de fons es que un anarquista es un liberal que de manera optimista i irreal atribueix a la humanitat la condició de “bona gent” i que “ja ho trobarem”, només ens separa la relació escèptica que del ser humà en tenim els uns i els altres, Hobbes o Rousseau, com sempre. Crec que el liberalisme es el menys dolent dels sistemes econòmics i de valors, el que millor respecta les llibertats individuals i que més té cura de la justícia i de la fraternitat entre els homes. I ara m’explico, no patiu i que no se m’esvaloti el galliner.

Adam Smith, el pare de tot això, no va ser només un teòric de l’economia. Smith es un moralista, un ètic, una persona que intenta trencar les cadenes, les herències dels estaments medievals donant l’oportunitat a l’individu de progressar, de fer-se el seu propi destí més enllà d’un món farcit de castes indestructibles, on el teu naixement determinava fins on podies arribar. Amic o conegut de Voltaire, de Hume, Holbach, Diderot i Rousseau, Smith construeix les bases del capitalisme amb la ferma voluntat de deixar que el talent, l’esforç, la capacitat d’innovació i la justícia en la retribució d’aquestes coses, afavoreixin l’ascens dins la societat. De fet, es ell tot solet, al cap i a la fi, que dona les bases morals i científiques perquè els americans enviïn a dida al Rei d’Anglaterra i comenci la bola de neu d’idees que portarà occident a la Revolució Francesa i a l’edat contemporània –també a Marx, val a dir-ho-.

Us deia que soc un liberal. I us dic que amb qui més em barallo es amb els neoliberals. Tota aquesta caterva d’indocumentats sortits de ESADE i de IESE que de la seva educació elitista només en varen treure una agenda farcida de contactes, el secret arcà de com anar amb camisa i corbata de manera natural i la confirmació per part dels mestres que no s’ha de beure alcohol abans d’haver firmat un negoci. Gent que a la tendre edat de divuit anys ja es consideraven a sí mateixos prou bons –pel cognom- i prou ambiciosos –enlluernats pels quatre per quatres, el golf i les pelis sobre Wall Street- com per voler pertànyer a la casta dominant que remena les cireres. Parles amb ells, i darrera del seu discurs en contra del intervencionisme de l’estat i a favor del lliure mercat, no hi ha res. Buidor. Dogma. Igual que parlant amb un capellà del nacionalcatolicisme... de Jesús res; igual que parlant amb un sindicalista alliberat... prejudicis, veritats a mitges i una capacitat d’anàlisi de la realitat digne d’una ameba. Els neoliberals li han fet a Adam Smith el mateix que la inquisició a la Paraula de Déu o Pol Pot al pobre Marx: destruir les seves bones intencions a cop de real-politik.

Portem cinc anys de crisi, un lustre. I mireu que hem llegit sobre l’anàlisi de la situació, i fixeu-vos que tots sentim el run-run que la crisi es de valors, i no ho sabem aclarir ni treure’n l’entrellat. I resulta que anant a la font i bevent d’Adam Smith trobaríem part de la solució. Només una vegada, una! He trobat algú que en cinc anys cités l’obra d’Smith La teoria dels sentiments morals (1759) com un llibre indestriable de La riquesa de les nacions (1776). Es just que esmenti que va ser una tal Eulàlia Solé, sociòloga apart de persona culte i llegida, en un article a La Vanguardia titulat Grans sous i Adam Smith. Mireu si som xulos per aquestes contrades deixades de la mà de Déu, que traiem pit fardant d’escoles de negocis i els seus alumnes desconeixen l’existència del llibre que va fer famós i ric Adam Smith. No hi ha traducció al català, ni se l’espera, i la traducció a la llengua del PP i del PSOE es de mitjans dels anys 90... del segle XX!

Que hi diu el senyor Adam en aquest llibre? Doncs coses que a Sala Martín i companyia traurien de pollaguera. L’autor inventa un super-jo, molt abans que Freud. Diu que hom ha d’actuar sempre en les seves relacions com si estigués sent observat per un home just, que ha de tractar la gent amb rectitud, que les persones han de rebre el que es just per la seva feina, que la mà invisible que regeix els preus del mercat prové del fet que la gent vol sentir-se segura en un món hostil i que tractant als demés -sobretot a qui hom té més a la vora- amb moralitat i respecte es d’esperar un tracte igualment equitatiu. Smith odia la cobdícia i troba estimulant la frugalitat. Considera que la humanitat té un sentiment de fraternitat per pura simpatia amb els qui ens envolten, que del pagament de un just salari l’amo pot esperar que els treballadors també estiguin disposats a ser justos amb les seves mullers i amb els seus fills, creant una societat més feliç i saludable. Assegura que la rectitud moral es imprescindible, que només l’autoexigència personal pot crear una societat suportable i que pagar impostos no es una xacra sinó una medalla que hem de portar ben visible, car els nostres diners s’han d’utilitzar pels representants electes per apaivagar les desigualtats i millorar les condicions dels més desafavorits. Em podeu dir on es que Smith beneeix l’espoli de les classes mitges i treballadores per part de les elits político-financeres? On deixà escrit que els bancs han de ser rescatats? En quin capítol estableix els interessos sistèmics a preservar i les retallades socials a aplicar? Algú pot citar on considera als treballadors com una càrrega, com un passiu, als qui pagar malament? On glorifica l’especulació i els monopolis?

Smith i la gent del segle divuit que varen proporcionar les bases del progrés d’occident eren de ferro colat, i no s’estaven de punyetes. Un exemple coetani del pa que s’hi donava a l’Europa d’aleshores: el 20 de maig de 1756, l’almirall John Byng de l’armada britànica va fugir davant la flota francesa a la batalla per Menorca, abandonant a la seva sort la guarnició de l’illa; va ser processat per una cort marcial per covardia i afusellat a la coberta del HMS Monarch el 14 de març de l’any següent –molta globalització i molt ordinador però a la justícia britànica del XVIII en Millet li hagués durat dues setmanes-. El món era dels valents, i l’honor era quelcom més que 100.000 watts de potència a l’hora posar un himne nacional. Amb això vull dir que potser Jesús ploraria en veure l’estat de l’església, Marx es faria monjo en saber de Tian’anmen, però Adam Smith faria penjar del pal més alt del vaixell més potent de la Home Fleet a tot aquesta patuleia de neoliberals indocumentats, analfabets i paràsits que ens envolten. I si no us ho creieu, aneu a la font, beveu d’Smith sense intermediaris i gaudiu davant el cim de la racionalitat i la bonhomia, abans que ningú us expliqui un sopar de duro i converteixi el seu missatge en usura, individualisme i comportaments poc honorables. Els valors els coneixem, només caldria aplicar-los, i el qui els transgredís... del pal més alt, i que passi el següent.   

5 comentaris:

  1. Mal que te pese... te ha salido
    Perez-Revertiano hasta la medula!!!
    de los mas buenos hasta la fecha.
    ADB

    ResponElimina
  2. Per qui vulgui llegir "La teoria dels sentiments morals" aqui teniu l'enllaç a google books
    http://books.google.es/books?id=hpX3duNnrFIC&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q&f=false

    ResponElimina
  3. A més de pauparistic i il.luminat, que ets, per mala sort?

    ResponElimina