S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 12 d’agost de 2012

El que arrossega els ous per terra

Enceto aquest post d’avui demanant excuses per no fer la genuflexió que correspondria parlant-vos de les excel·lències del Pacte Fiscal, espero que el President i en Duran m’ho perdonin. Dit això, anem per feina, que els diaris i els internets van plens de l’última bestiesa en format declaracions qui-no-té-feina-el-gat-pentina del Director del MNAC, el senyor Pepe Serra.

Per entendre’ns, fins fa quatre dies en aquest home no el coneixia pràcticament ningú, vull dir de entre les persones normals, i avui tothom en parla gràcies a les seves paraules a l’entorn de un hipotètic canvi de nom del Museu d’Art Nacional de Catalunya, per algun altre de més comercial que inclogués la paraula Barcelona.
Fixeu-vos que us he dit que no el coneixia pràcticament ningú, però haig de dir que si que hi havia gent que en tenia notícia, aquest home es famós entre els professionals de la cultura per haver-se colat pel davant de tota la gent preparada, brillant i amb talent que tenim al país encadenant càrrecs que li venien grossos, rebentant totes les estadístiques de l’enxufisme i la befa a la meritocràcia conegudes a Catalunya –que ja es dir, amics meus-. Havent completat la carrera d’Història de l’Art aquí al  país, als 27 anys no aconsegueix un sou de mileurista fent de porter de una galeria d’Art de segona divisió els caps de setmana (somni humit laboral de qualsevol llicenciat sense experiència), no... quatre trucades de telèfon i me’l fan responsable d’exposicions i de patrocinis del MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona). Si, si... ho heu llegit bé. D’aquí a col·laborar amb el Museu Arqueològic de Catalunya fins a rebre l’encàrrec de ser el Coordinador General de la Fundació Caixa de Catalunya, a la tendre edat de 33 anys, pel davant de tots i de tothom, per art i gràcia del President de la Caixa Catalunya, el seu oncle en Narcís Serra. I d’aquí al Museu Picasso de Barcelona! Serà que no varen trobar ningú que en sabés més que ell sobre Don Pablo –bé... de la seva promoció d’historiadors de l’art segur que ningú amb tanta experiència en gestió pública d’ens culturals, perquè la majoria havien estat fent de traductors, de negres per autors coneguts, de mestres d’institut o de aneu a saber que, per tirar endavant i guanyar-se les garrofes-. No es doncs casualitat que si bé no era conegut pel gran públic en Pepe es d’allò més conegut dins el marc dels gestors culturals, per enxufat.

Perquè aquest país funciona així. Abans de la democràcia, els senyors de Barcelona es repartien càrrecs i menjadores entre ells, si, cert... però al menys es jugaven els seus duros. Des de la sacrosanta transició varen arribar al poder una nova mena de personatges que han estat remenant les cireres del món cultural del país amb els quartos de tots. Un amic meu, probablement una autoritat de dimensions internacionals en el seu àmbit si disposes de la meitat de la meitat que tots aquests es gasten en croquetes, els anomena els RosaRegassos. Funcionen igual que funcionaven els prohoms de primers del segle XX. Van junts a escola, van als mateixos clubs, militen als mateixos partits, assisteixen als mateixos privées quan hi ha alguna patumada (algun festorro pagat amb els diners dels contribuents) on no tothom es convidat, on les llistes d’assistents es cuinen pels mateixos funcionaris que varen ser col·locats l’any 78 per aquesta gentalla. Uns convidats a participar d’aquesta enorme bossa de treball que mantenim tots plegats que només es renoven sota tres criteris: el genètic-familiar, la cooptació de fidelitat –sia política sia d’altres que ja us podeu imaginar-, o pagant –com sempre- es el grup dels paganos nouvinguts, els Sazatornil d’Escopeta Nacional que més han insistit darrerament a pagar les copes a cop de patrocini –normalment a compte dels accionistes, es clar- per tal de sortir a la foto de les planes salmó de La Vanguardia entremig de tota aquesta colla vividors.
Un cop aclarit de qui carai estem parlant, hauré d’admetre que el paio te bons assessors d’imatge: “Oi que dins el sector no et pot veure ni Déu, Pepe?, oi que el teu oncle millor que calli després de l’enfonsament de Caixa Banc?, Doncs es el moment de marcar perfil propi de cara els mitjans... apostarem per dir que amb la marca MNAC no anem enlloc, que caldria posar-hi Barcelona per fer més comercial el nom, que la polèmica vindrà sola i tornarem a enfrontar provincianisme i cosmopolitisme, que sempre funciona”. I lo fotut es que els ha funcionat, sinó aquest post no tindria raó de ser, sinó la xarxa no aniria plena de noticies amb el nom d’aquest en Pepe que ha aconseguit posar-se al mapa com alguna cosa més que el nebot del Serra.

I ara la pregunta del milió... La causa de que el MNAC no acabi de tirar creieu que es culpa del seu nom? Jo hi vaig sovint, ves per on, perquè te una col·lecció única en el món de romànic i gòtic, apart de quadres d’alguns dels meus autors emocionalment favorits com Vayreda, Fortuny, Casas o Cusachs. Us imagineu que en pensaria en Joaquim Vayreda que la seva obra pengés d’un Museu xavacà (ara en diuen cosmopolita) que portés el nom de Ca’n Fanga? No fotem! Doncs el que us deia, quan hi vaig em trobo amb peces d’art meravelloses mal col·locades, mal il·luminades, sense cap mena d’explicació, un museu que no es renova, que no millora la col·lecció, que no fa cap esforç d’intercanvi, ni de promoció... Voleu dir que el problema es el nom?
Ep! Al tanto que menteixo... que de promoció en fan! Vaig llegir un notícia a La Vanguardia, un roba-planes en plana senar, a la secció de cultura, un espai i una importància que m’agradaria veure ple de notícies culturals que realment m’importin, segons la qual Sol Picó, la ballarina de música contemporània oficial dels RosaRegassos, una personeta a la qual més d’un cop m’he vist obligat a veure fer uns penosos saltirons a la tele, -i dic obligat perquè al telenotícies sortia tot just abans de la informació meteorològica-. va signar un contracte per amenitzar sopars al MNAC. Així doncs, la subvencionadíssima musa dels adoradors dels moviments espasmòdics representaria, mitjançant la dansa, la vida de la dona medieval, el seu patiment... la seva importància com a font de fertilitat, del que es nou i misteriós a l’hora... a tant el cobert i amb l’exclusiva presència de membres de la secta dels vividors que aprofitarien per a explicar els absis romànics al públic assistent. Es veu que això no va disparar les vendes d’entrades al MNAC, jo els podria haver avisat si més no i sense haver hagut de fer el gasto.

La culpa doncs ha de ser del nom de la institució... Em pregunto quina part li fa nosa al Pepe Serra:  ”Museu” es massa antic?, “Nacional” et fa vergonyeta? “D’Art”, o es que t’agrada més el del Reina Sofia? O “de Catalunya”, que per a tu no deu de fer prou senyor? I pretens ara omplir-lo d’obra contemporània, Pepe? I de que servirà el MACBA aleshores? I quin nom li posaries per ser conegut? Per a ser popular i atraure turistes? Museu Coca Cola d’Art de Barcelona? Per satisfer als americans? O bé, Galeria Juan Antonio Samaranch de Barcelona? Que es veu que el falangista aquest es molt popular a la Xina Ídem, i així de pas li retornes un favor al fill del que li va fer el favor al teu oncle, que ell també està enxufat al COI passant pel damunt de tots i de tothom. I així tot queda a casa, entre els de sempre, com diu Vito a Genco: si tu estàs content, jo també.
Acabo amb unes disculpes públiques sobre el títol del post. Primer amb tots els Serra que han patit la brometa tooota la vida, i després amb l’audiència en general. Si jo fos un dels RosaRegassos hauria estat a temps de fer que algun becari d’en Bassat o de Claret Serrahima –segons m’hagués llevat avui de dretes o d’esquerres- em proposés una bateria de noms per l’article, a canvi de la promesa de poder assistir algun dia a alguna patumada de la secta. No ha estat així, i donat que jo no em puc pagar un estudi de naming amb diner públic per tal de satisfer algun favor passat a algú de la colla, ho sento: El nom de l’article queda com em va sortir dels tendrums quan vaig sentir en Pepe parlant a la ràdio... en Pepe?! quin Serra?!

5 comentaris:

  1. Estic força d'acord amb el teu article, però de capelletes d'aquestes ni ha de per tot, "els del Baix del PSC" que acomplexats per no ser del de Bocacció han fet de les seves, i també la capelleta propera a cert exconseller convergent de melena blanca...Certament el nom no fa la cosa,i Catalunya ha de reforçar la marca més enllà de Barcelona.

    ResponElimina
  2. La meva mentida crido i al cridar-la em fastigueixo. Però al mentir al poder m´adhereixo i al país traiexo.
    Els catalans de Franco canten el virolai...

    ResponElimina