S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 25 d’agost de 2012

L'Onze de Setembre de l'any Dotze (Part II Els independentistes)


Ho anava a fer, però no ho faré. Fa uns dies ironitzava sobre la posició del govern i de CiU a l’entorn de la manifestació d’aquest any l’onze de setembre, avui tenia la idea de repartir una mica de ja-ja-jas tot fent referència a les diverses postures dels independentistes, dels seus líders i els seus partits en vers la mani, ja us dic que no ho faré. Bàsicament, perquè els catalans i el país no s'ho mereixen.
Hi ha un no se què, que volta pels sopars d’estiu a l’hora del cafè. Una conversa que s’inicia amb una pregunta  repetida amunt i avall de la geografia catalana, que es fa present a les llars, als restaurants, a les platges o a l’hora d’anar a passejar el gos: hi aniràs l’onze de setembre?

Es clar que no es una pregunta unànimement pronunciada arreu, però es va obrint pas a cada cop més entorns independentment dels orígens de les persones, fora de consideracions de vot i de simpaties polítiques. He sentit la pregunta en boca de qui no va mai a les manifestacions, adreçada a gent que li consta que no es independentista. Però, qui no ho es o qui no s’ho planteja hores d’ara? Aquesta es la qüestió.
Fer un post sobre els independentistes i l’onze de setembre? Si. Però... quins indepes? Fa uns anys era fàcil, ens coneixíem tots, i a les nostres cases, envoltats d’amics i familiars érem reconeguts com els del “morro fort”, els “eixelebrats” fins i tot com “els radicals”. Però ara? La centralitat que ha adquirit el debat, malauradament sobretot gràcies a l’actitud dels espanyols, ha esborrat fronteres ideològiques, d’adscripció familiar a una identitat cultural, fins i tot de llegua vehicular habitual. De debò que per a algú que va començar essent un separatista romàntic, suposo que principalment per tocar la pera, i que va anar convencent-se poc a poc de les virtuts racionals de la República Catalana en un procés llarguíssim, topar-se ara de sobte amb l’empenta que desprèn la fe dels conversos –vinguin de l’emotivitat reactiva al nacionalisme espanyol o procedeixin de l’escanyament de l’espoli instituït, de la solidaritat forçosa-. Convergents regionalistes, socialistes catalanistes, obreristes desenganyats, capellans latinos, psicòlegs argentins vinguts els anys 70, cambrers nascuts a Almeria o taxistes gallecs casats amb catalanes, a tots els he sentit parlar de la mani i discutir si hi aniran o no. Perfils nous, sang nova, gent farta, que han esdevingut independentistes malgré eux, ni tocava, ni s’ho havien plantejat mai... com voleu que faci un post que faci befa dels qui lluiten per la independència del país ara que se’ls afegeix persones de tot tipus i condició? Crec que no toca.

Si deixem de banda per unes setmanes aquest afany homèric per arrancar-li els ulls al partit del costat que ha fet de l’independentisme català un fenomen arquetípic que tindria caràcter internacional si ens escoltessin més a fora, només comparable als partits d’alliberament jueu de “La vida de Brian” –cosa que acceptem amb un somriure... quan el que té la cosa es delicte! Hahaha- trobarem que hi ha molt i molt bon rollo entre gent de totes les procedències ideològiques, de llinatge i vot. El poble, la ciutadania, ja ho veu que la cosa no pot seguir així. Potser no te clar si la independència ens curarà de tots els mals, que no ho farà, però es conscient amb el cor i amb el cap que no es pot continuar per aquest camí amb Espanya. Això els passa a la gent normal, perquè a l’autoanomenada societat civil –que son aquells membres destacats de la teranyina de patronals, sindicats, círcols, cambres i demés que tenen accés il·limitat als mitjans de comunicació- ja els està bé el pacte fiscal i ho repeteixen com un mantra, com si a força de repetir-ho poguessin fer callar la resposta espanyola que no es altre que NO, ena o.
El ciutadà d’infanteria que s’ha adonat que ja no li queda pel perquè li segueixin prenent es mira el pacte fiscal com un altre quimera imprescindible, però no acaba d’entendre com es possible que el govern català es pensi que trobarà un acord amb Madrid. En canvi, les patumetes de la societat civil hi veuen possibilitats, no es d’estranyar que les hi vegin... també troben que els seus processos d’elecció interns de les seves institucions son absolutament democràtics, uns cracks.

El que us deia, es respira esperança, es respira llibertat, hi ha ganes... Ens trobem amb una manifestació catalana que expressa una intenció, una voluntat, una reafirmació col·lectiva independentment del que li diguin uns i altres. Aquest cop la gent no sortirà al carrer a causa de la darrera tocada de pebrots per part de l’altiplà castellà, ho farà per a dir que ells tenen la solució, i que no es altre que fotre el camp d’Espanya. Benvinguts doncs tots i totes els nous i noves independentistes, fins i tot els qui encara no sabeu que ho sou!
L’ANC l’ha encertat –i aprofito per dir que em vaig equivocar jutjant-la precipitadament-, fins i tot he començat a col·laborar amb ells a fons. I sabeu perquè? Perquè amb la gent que he estat en contacte m’hi he entès, hi he pogut parlar, malgrat les profundes diferències ideològiques que ens separen. Només hi ha un objectiu i aquesta es la única cosa important: la llibertat nacional. Com l’onze de setembre: Cal afirmar al carrer que els catalans ens els volem arreglar nosaltres els problemes, que som prou madurs –al tanto senyor President- per decidir i hi tenim dret i ens l’agafarem. Per això cal que hi vagi tothom a la manifestació, porteu-hi els nanos, la iaia, el lloro, el moro, el mico, el senyor de Puerto Rico, i benvinguts passeu, passeu que de tristors en farem fum, que la manifa es cosa nostra, si es que hi ha país de tots.

Tant li fot si ve aquell o aquell altre, si el lema es aquest o aquell, la farem grossa i –si TV3 i el Comte de Godó ens deixen- ens veurà tot el món. Benvinguts doncs tots i totes els nous i noves independentistes, fins i tot els qui encara no saben que ho son!, fins i tot els partits i partidets que tant es barallen entre ells i que sembla que aquest cop estan portant-se prou bé i no es diuen el nom del porc, per ara... Potser deveu haver aprés una lliçó dels independentistes de a peu, que ja en tenim prou de retrets i volem que l’onze de setembre de l’any dotze tot vagi bé, que la mani sigui espectacular i que l’esperança de futur acabi per despertar a tothom cap a l’independentisme novell i generós que li cal a aquest país, per deixar-se de mandangues i, per fi, construir un país nou.

1 comentari:

  1. Molt bo ! (com quasi sempre)
    I amés, amb "estimulaciò positiva".
    LFF

    ResponElimina