S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 29 d’agost de 2012

Vergonya


Es ben bé per esquinçar-se les vestidures, sinó fos que no ens queda roba per esparracar. En un procés de relacions financeres injustes, i que son de difícil explicar a qui no entén de lleis i tresoreries, l’estat espanyol a Catalunya -la Generalitat- ha de demanar un crèdit a l’estat espanyol central -el govern de Madrid- per tal de fer front els seus deutes. Perquè això es el que va passar ahir.

Sento vergonya davant els meus col·legues i amics d’arreu del món. Perquè per molts circumloquis que s’inventin tots plegats només cal llegir la premsa estrangera per constatar que el missatge pervers ha arribat: El deute de Catalunya enfonsa encara més a Espanya. Som l’epítom de la deixadesa financera espanyola. Els primers de la fila. Així ho han volgut vendre els deslleials, els mesquins, polítics i mitjans de comunicació espanyols, i així es com ho llegiran a casa seva fent un cafè els meus amics americans, britànics i europeus. Heu intentat explicar a un paio de Sao Paulo –per exemple- la història de Catalunya i la nostra relació amb Espanya? No resulta fàcil, oi? I jo que porto quaranta anys –des que em vaig aprendre de memòria el disc “Història de Catalunya en cançons”- bramant que soc català a tots els meus amics i coneguts de la guirilàndia global, no se quina cara posaré quan em mirin sospitosos amb cara de commiseració i condescendència. I ja veurem com afecta la llufa que ara per ara portem els catalans a l’esquena als negocis que tinguem amb estrangers, la fama de espanyols malversadors serà la nostra tarja de visita, amb els toros, la siesta, i la manca de seriositat. Com sempre. I encara queda algun empresari seriós a Catalunya que no vulgui engegar a mar la marca “España” que porta tatuada al clatell?

Sento vergonya de nosaltres perquè hem permès que els polítics i partits catalans al llarg dels darrers trenta anys hagin construït un perversa relació amb Espanya que ens ha portat fins aquí. Deixant-nos sodomitzar fiscalment mentre ells, magnànimament, ens permetien deixar-nos gastar uns quants duros en fer veure que érem alguna cosa més que una punyetera regió espanyola. I ara aniran a per les quatre canyes que ens hem pagat per demostrar-nos el nostre fet diferencial, la nostra identitat. Els espanyols ja han començat, doneu-vos una volta per les seves teles i ràdios, llegiu les piulades al twitter dels espanyols d’infanteria, hi trobareu tota la mala bava i l’odi que respiraven els pamflets franquistes en contra dels catalans durant la postguerra, i durant la guerra civil, i durant la dictadura de Primo de Ribera, i durant la Primera Guerra Mundial, i després de la pèrdua de Cuba, i... Perquè la barreja d’enveja i testosterona casernària, d’incomprensió cultural i complex d’inferioritat, de misèria i Imperio, les carrega el diable. I això els catalans ho sabem, però ens varem creure que amb pedagogia ho arreglarien els convergents, o que amb genuflexions al PSOE i un parell de ministres d’aquí ho solucionarien els del PSC, i no. I ho hem permès nosaltres, els catalans, per deixadesa, per no defensar-nos prou, per callar, per anar tirant, per covardies generals i egoismes particulars. No ens volen com som: o renunciem a nosaltres mateixos i som com ells, o bé renunciem a nosaltres mateixos i som com ells. Aquest es el pacte que ens ofereix Espanya per accedir a uns diners que son nostres i tenen ells: deixar de voler ser diferents, ser com qualsevol altre comunidad autónoma en dificultades rescatada con el dinero de los españoles, como las lentejas, o las tomas o las dejas. I encara queda algun català que mantingui vincles emocionals amb “España” més enllà dels estrictament privats?

Sento vergonya del que diuen els nostres representants electes. De tots. No se’n escapa ni un. Prenent posicions de cara a la propera cursa electoral, com si les nostres vergonyes no els fessin efecte. Penso amb la gent normal que s’ha trencat la cara pel país al llarg dels anys, i miro aquesta patuleia d’homenets, xixarel·los, cagamandúrries i manillars de bicicleta, de polítics de pa sucat amb oli i no trobo cap que ens pugui portar a la llibertat, i a la regeneració personal i col·lectiva que suposaria la construcció de un país nou. Ho sento. Uns partits farcits d’incapaços, sense experiència en el món real, arrapats a un poder polític minso, petit, esquifit, ridícul. Ganàpies que han escalat posicions dins el règim de lleialtats feudals que conformen les promocions internes de uns partits a sou d’una oligarquia empresarial i financera, que ells acaben contractant i pagant amb els nostres impostos, indultant-los quan cal obtenir una quita del deute històric del partit o permetent-los fer la seva sense inspeccions fiscals perquè cal assegurar-se el futur en els seus consells d’administració, perquè posats a perseguir i a fiscalitzar ja tenen als autònoms i els aturats de llarga durada, no fos cas. I això estem deixant que passi ara, avui, i passa a tots els partits i nosaltres no hem fet res més que escandalitzar-nos i donar-ho per sabut. I encara queda algun ciutadà que no vegi que cal estar a l’alçada del país i fotre’ls fora a tots?

Avui, perdó, sento vergonya. Molta vergonya. I la faig meva i m’agafo la part que em toca, vergonya de mi, de vosaltres, de nosaltres, del país. Per burros. Espero que el dia 12 de setembre la vergonya es converteixi en acció política i ciutadana. Perquè Catalunya no es mereix el que va passar ahir, ni la vergonya que sentim.

13 comentaris:

  1. Vergonya si, i ràbia molta ràbia que espero que es converteixi en còlera. Potser així trobem l'orgull necessari, tots i cada un de nosaltres per deixar d'arrossegar-nos per aquest fangar demanant clemència i conformant-nos amb moure una bandereta de tan en tan. Orgull de saber qui som i que volem, i coratge per agafar-ho. Tots els catalans tenim un cuc dintre que ens diu que som lliures des que ens van parir, escoltem-lo, volem una Pàtria nostra, volem una Pàtria Lliure. Peró no ve sola, ningú no ens la porta, tan sols ens porten més fang. Aixequem-nos i lluitem o enfonsem el cap al fang per ofegar-nos-hi ja d'una vegada. I a mi no m'agrada el fang.

    ResponElimina
  2. M'has deixat de pedra!! clavada l'has!!
    La raó t'ha alimentat la rauixa i a l'inrevés. Amb poques paraules has resumit en quin punt estem i la força d'aquestes m'han alimentat més a esmolar les eines per dir PROU!!
    Si m'ho permets en penso fer difussió del teu escrit, una expressió clara, amb indignació i dolor, que és el mateix que sentim molts i moltes de nosaltres, però que de vegades no sabem com expressar per fer-nos entendre.
    Gràcies!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si us plau, fes-ho. Si escric es per intentar que les persones reaccionin. Gràcies per llegir-me

      Elimina
  3. Portem molts anys de ràbia de derrota i d'humiliació. El que va passar ahir és molt gros. Els nostres manillars de bicicleta haurien de pensar que tanta derrota normalment no es transforma en una ràbia alliberadora, sinó en un derrotisme fatal.

    Necessitem petites victòries que ens diguin al poble ras que cal continuar perquè hi ha una estratègia i un timoner (ara timador) que ens portarà a bon port.

    Quan els soldats saben que no poden guanyar i que el seu comandant és un cagamandurries l'únic que volen fer és fugir per salvar la pell.

    No li hagés costat gaire al Gran Timador anar a la manifestació o fer un discurs per la televisió. Espero que el dia 12 demani eleccions anticipades i acabem d'una puta vegada amb aquesta història. Espanyols mai més.

    ResponElimina
  4. Desitjo que aquest dia 11 surti al carrer qualsevol persona que tingui una petita espurna de catalanitat a la seva sang. Per desgràcia cada cop som menys els que estem educats segons la tradició catalana i desitjo de tot cor que, si hem estat sempre víctimes de l'opressió, tinguem prou força per poder canviar d'una vegada i per sempre l'actual posició front l'avasallament espanyol i podem cridar amb força. Visca la nostra terra, Catalunya!!!!

    ResponElimina
  5. Si, però encara som aquí, ... i ens tornarem a aixecar ... i tornarem a perdre ... però ens tornarem a aixecar i si no guanyen, seran els nostres fills qui es tornin a aixecar ...
    I si, certa vergonya sento del meu país, dels meus conciutadans i de mi mateix, però com deia el savi: no es mes fort qui menys vegades cau sino qui mes vegades s'aixeca"
    I si, el nostre enemic ens ho posa difícil i constantment ens venç i humilia però és qui també ens demostra clarament que l'únic camí es l'independènica. A mi no em van fer independentista els meus pares, ho han fet "ells".
    Com deia en T.Bases a l'Ara, Espanya està collint el que ha sembrat a Europa, al mon i a Catalunya també recollirà el que hi ha sembrat. Espero veure-ho el proper 11.

    LFF

    ResponElimina
  6. Jo també en faré difusió, del teu escrit. Ja n'hi ha prou de pagar els deutes a qui ens xucla tot el nostre honor i tarannà.
    Felicitats i VISCA CATALUNYA LLIURE!!

    ResponElimina
  7. Si senyor. ·30 anys d´enganyifes!! De totes maneres amic Savalls he de recordar-vos que NO TOS ELS POLITICS I PARTITS del Parlament es comporten igual. Parlo de Solidaritat Catalana per la Independència que es fa pesada demanant la independència dia i nit. Clar que, tots els mitjants diuen que estan bojos.....i per tant, què podem esperar d´una bojos, oi?
    Tampoc podem oblidar els atacs independentistes (pocs) de la meva estimada ERC.
    Visca Solidaritat
    frank@dube.cat

    ResponElimina
  8. vergonya dels nostres polítics, sempre enfeinats en treballar pel seu partit oblidant Catalunya i oblidant-se de nosaltres. I dient sempre amén al govern de Madrid, recolzant qualsevol cosa i pactant amb l'enemic, cosa que només fa més forts als d'allà i els permet trepitjar-nos amb més força.
    i l'11 de setembre cal sortir al carrer i donar una altra oportunitat al Govern de la Generalitat d'utilitzar la força del poble.
    Esperem que aquesta vegada no sigui com aquell 10 de juliol. Algú va sentir aquell dia que calia anar a demanar no sé què a Madrid? els nostres polítics si. Jo només vaig sentir INDEPENDÊNCIA.
    Algun polític ja està dient que anirà a la manifestació pel pacte fiscal. Senyors, no recorden les promeses electorals de qui va guanyar? CONCERT ECONÒMIC. No ens conformem amb menys!

    ResponElimina
  9. Totalment d'acord, cal dir prou i una data és l'11 de setembre proper. Que s'adonin els polítics que el poble ha obert els ulls, que si no es posen davant del poble ells, en trobarem altres que ho faran i ho faran de veres, no per guardar estatus ni cadira, no per continuar jugant a fer de polítics, sinó fent la política que el poble demana: treballar per aconseguir la llibertat de ser qui som, la llibertat de prosperar amb el nostre treball i esforç com un digne poble d'Europa, pel futur de la nostra nació i de totes les persones que hi viuen . Dient les coses pel seu nom, sense por ni sense rancúnies, perquè volem ser un poble lliure i en pau difinitivament amb la nostra masacrada història. Quina persona democràtica del segle XXI no pot entendre el nostre clam? Demano als altres pobles d'Espanya que obrin la ment i ens entenguin d'una vegada. Només volem una cosa : LA LLIBERTAT de tenir UN ESTAT PROPI!
    I això no treu que ens puguem continuar relacionant des de tots els punts de vista: cultural, econòmic...com fem amb la resta de nacions democràtiques d'Europa.
    Cal que l'11 de setembre proper siguem molts per fer-nos sentir des de la nostra identitat recuperada i explicar a Europa que el deute que tenim amb Espanya només és el resultat de tants anys d'espoli. Si no fos així seríem un dels pobles més pròspers d'Europa.
    Eulàlia

    ResponElimina
  10. General, no h'hi ha prou amb tenir raó. Llavors, cal que t'ho reconeguin. I com que això no passa mai, o bé la raó és relativa -cadascú té la raó des del seu punt de vista, en el sentit que defensa els seus interessos-, és per això que els homes ben matxotes ho resolem fent polsos com l'Stallone, i les nacions, ho resolen com ho resolen o s'asseuen a plorar "mode" Boabdil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les guerres (o els conflictes) no es dirimeixen per aclarir qui te raó, només per saber qui queda dempeus i qui no. Això està clar.

      Elimina