S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 1 de setembre de 2012

¡Disuélvanse!

Les reunions eren prohibides. Els grups de ciutadans, sovint d’estudiants, que es formaven a les portes de les universitats, a prop de les esglésies, quan hi havia hagut algun rumor que parlava de la salut del general, o d’alguna detenció rebien l’inefable visita del Torrente de torn, panxut, caspós i amb ulleres de sol imitació de Ray-Ban: “disuélvanse”, suggeria amenaçador. Cap al final de la dictadura quasi ho feien amb delicadesa i complicitat, com dient “yo hago mi Trabajo, y ustedes mejor que se vayan a sus asuntos y no nos busquemos complicaciones entre todos”. Com si demanés butlla, cuartelillo, i que si la truita girava ell no era culpable de res. El que vulgueu... però sobretot, “¡disuélvanse!”.

Dissoldre les persones dins la multitud anònima. D’aquesta manera el poder acompanyava als qui podien ser díscols fins el mimetisme de la massa uniforme i amorfa d’aquella Barcelona, d’aquella Catalunya en blanc i negra, grisa com els uniformes de la policia. El general agonitzava i a l’ambient es podia tallar amb un ganivet d’espès que era. A les vides privades, a les cases particulars, sopant verdura tots plegats els joves, els nens, ens miràvem als adults i no sabíem que dir. Les iaies recordaven l’abans de la guerra, els pares la postguerra, però de lo del mig no se’n parlava. El general entubat, i la gent a casa. Dissolta al davant de la tele, amb la ràdio sota el coixí. Esperant que sortís el sol. I sense saber que passaria l’endemà. Por i futur barrejats com sempre, de la mà, condició humana.
Tothom barrejava pors particulars i col·lectives amb les esperances de llibertat particulars i col·lectives. Cap on ens durà el vent de la Història? I, allà, davant el plat de verdura, les famílies callaven, tot esperant no barrejar-s’hi gaire, no significar-se en excés, mentre que íntimament tots esperaven el fet biològic que els potser els permetria ser persones normals, com abans de la guerra, com els turistes, com la gent de les pelis. Unes ganes de que tot allò acabés que els feia dormir malament, amb un ull obert i l’orella enganxada al celobert i als sons de l’ascensor fora d’hores. Als uns i als altres, que quedi clar.

Al matí, o al vespre tornant de la feina, es clar que hi havia gent que al carrer, parlava amb algun saludat o conegut. Fent rotllana. Sense fer gaires escarafalls ni parlar massa fort. “M’han dit això, m’han dit allò, i aquest ha marxat una temporada a l’estranger”. S’apropava la fi de la uniformitat, la fi de la dissolució en la massa homogènia dels pares de família i les mares amatents. El gruix de la gent de la jaculatòria, fossin de misses rojes catalanistes, o de gent d’ordre, que tant li fot, preguntaven al capellà... “i que hem de fer?, i que ens passarà?”Aneu amb compte, i a veure que passa” responien els sacerdots.
Anar amb compte i dissoldre’s en l’anonimat. I vàrem regalar les nostres vides i el nostre futur al poder, per tal que aquest ens arregles el futur en forma de transició, i ja veieu quina mena de democràcia podrida tenim gràcies a ells. Perquè el dia era aleshores, i el futur ens el jugàvem al carrer. I els clatellots encara ens feien mal, i del que va passar no se’n parlava, que no saps mai amb qui te les heus i la gent no n’ha de fotre res. Tots a casa, dissolts a sentir el parte i demà ja veure’m que passa.

Hi ha moments que es veuen a venir, que s’apropen, que son importants, definitius en les nostres vides i en les vides dels nostres fills, del seu futur. Moments històrics dels de debò, i no com els que ens venen als diaris de tant en tant. I aquests dies al poble el poden convèncer de que es tanqui a casa o de que surti al carrer. I es al carrer on passen les coses grans i definitives, on no et poden dir que estàs dient una cosa que no estàs dient, o defensant una causa en la que no creus. Son pocs dies en la vida de les persones. Encara més, diria que son molts pocs dies en la vida de les nacions on la gent ha de prendre les regnes de cap a on vol tirar, no com quan va morir el règim de Franco i vàrem deixar que “ens ho arreglessin els qui en sabien d’això”, a mi no m’ho tornarà a fer això la Història, que ja en tinc prou.
El que es més trist, però, es que aquest cop, els que ens volen dissoldre son els nostres propis polítics, entre pactes fiscals i transversalitats i les seves crides del: “es igual, la qüestió es que sortiu molts al carrer que jo ja m’apuntaré jo el tanto, que ja se el que us convé”. No, no, i no. Això ja ens ho vàreu fer tots plegats l’any 1975. El tren passa ara, d’aquí a deu dies comprarem els bitllets al carrer, i el dia dotze vull veure com Catalunya sencera comença a caminar cap a la llibertat de ser un país nou d’Europa. Aquest cop els polítics i els mitjans no ens dissoldreu en les vostres interpretacions de curta volada. No ens deixarem. I sinó, ja ho veureu.

3 comentaris:

  1. Una fantàstica i calmada reflexió.
    D'aquells articlies que no pots evitar dir als teus coneguts - "mira, llegeix això".
    Insisteixo, i com moltes altes vegades, una agradable aportació de noves visions.

    LFF

    ResponElimina
  2. Perdoneu la sugerencia però... vistes las manipulacions (varies) que ja començan a apreixer als mitjans al respecte de la "CONVOCATORIA" de mani del onze...
    Potser l' "IDENTIFIQUESE" (recordat pel present post) no estaria de mes...
    M'explico: estaria be que els partidaris de la INDEPENDENCIA (sense embuts) portessin quelcom BLANC a la mani... es visualment facil de veure... i qui no te a casa un mocador blanc?... potser la imatge del adeu de la bella Lola a Calella es una mica carrinclo o nyclis... pero quan sortin las "afotos" el 12 -S potser seria mes facil de copsar tot plegat...
    ADB (fronteres enlla)

    Aquest comentari esta respectuosament dedicat als Srs Navarro i Duran Lleida per la part que els hi toca.

    ResponElimina