S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 17 de setembre de 2012

Alea jacta est!


El seny em deia que aquest post havia d’esperar a fer-lo quan el President Mas tornés de la seva reunió amb el President del govern espanyol el proper dia 20 de setembre. No pot ser. Les posicions ja s’han aclarit prou al meu entendre com per fer una reflexió a fons de quines son els eixos de partida dels uns i dels altres.

El dia onze Catalunya, en un exercici de dignitat i autoestima sense precedents recents, va enviar un missatge clar i diàfan als seus partits i a la seva classe política: “No tenim futur dins Espanya i la única esperança es construir un estat nostre, volem la independència”. No hi poden haver-hi segones lectures, va quedar clar, famílies senceres, tots els idiomes que es parlen al país, totes les classes socials, gent amb feina i sense, el poble de Catalunya va protagonitzar una de les mobilitzacions proporcionalment més grans de la història d’Europa. I el seu missatge va arribar a tot el món. Ens hem de felicitar i sentir-nos orgullosos d’aquest primer pas. Perquè només hem donat el primer pas i els altres ja estan defensant-se a peu i a cavall.

La gent varem tornar a casa i no traguérem l’estelada del balcó. I l’endemà el President Mas recollia el mandat, de manera críptica i amb divisió d’opinions entre els qui ens havíem manifestat. Però al dia següent, de manera inequívoca, va anar a Madrid i va deixar clar que hi ha un abans i un després de l’onze de setembre i que el poble de Catalunya vol ser un subjecte polític propi, per molt que no utilitzés la paraula que resumeix l’esperança catalana: la independència.

De tant acostumats que estem a que els polítics no facin cas a la voluntat popular, aquesta defensa pública, en territori hostil, del mandat del carrer ha fet que per primera vegada els independentistes –des d’ERC a SI, passant per Reagrupament- acceptem el lideratge del President Mas en la nostra negociació amb la història i el nostre alliberament nacional. Això no te precedents, i aquesta es la primera cosa positiva que ens passa com a poble en molts anys, molts. Per tant, caldria que el President no interpretés la generositat política dels qui han treballat en positiu per la independència com un txec en blanc, i confondre els catalans sota la pretensió que l’onze de setembre es un èxit del CiU, quan tothom sap que ho va ser malgrat la seva coalició.

Mai ho hem tingut tant a prop. Espanya ho sap, i ha posat en marxa els seus mitjans i els seus partits –el PP i el PSOE, per vergonya dels catalans que encara els donen suport- posant en marxa la seva màquina de fer por. Ja no la fa amb tancs i canons, ho fa llençant mentides en forma de veritats ontològiques. Ho fa seguint les següents argumentacions.


“Sortir d’Espanya representa sortir d’Europa i de l’Euro, i per tant la marginalitat econòmica”. Jo em pregunto, d’entrada, on es escrit això? Tant una afirmació, com l’altre. En un procés de secessió d’una part d’un estat que ja es membre de  ple dret de la Unió Europea, i que per tant ja té la legislació adequada a la normativa continental i que ja compleix tots els criteris d’adhesió, perquè no deixar-lo dins d’Europa? Només per la venjança histèrica de l’estat que perd una part del territori? Això es un criteri econòmic i polític suficient? Que dirà Escòcia? Alemanya està disposada a treure d’Europa un àrea productiva i contributiva a l’esforç fiscal, només per satisfer l’ego d’una Espanya que ja els ha donat prous mals de cap a cop d’AVE i d’aeroports fantasmes? Aquest apriorisme segons el qual perdre la nacionalitat espanyola comporta necessàriament la pèrdua de la nostra condició de membres de la UE caldrà discutir-lo. I afortunadament a Bruseles i a Berlin, no a Madrid. Es tracta, a més a més, d’una situació nova que es pot repetir en el futur amb Flandes o Escòcia, per tant requereix d’una solució política a nivell europeu.


“En un món globalitzat i una Europa que busca una unió política més forta els catalans volem posar fronteres i aranzels”. Doncs mireu, no. Els catalans no volem posar fronteres ni duanes, al menys en principi. Catalunya, si no decidim el contrari nosaltres, pretén seguir dins la Unió Europea, i per tant dins de Schengen i de Maastrich. Es Espanya qui vol imposar la nostra expulsió dels mercats europeus i de l’Euro, no els qui volem ser independents. Però imaginem-nos que si, fem ciència ficció i posem-nos en el cas si, que Espanya guanya una batalla política a Europa i ens foten fora de la UE i exerceix el seu dret a de no deixar-nos tornar a entrar. Dos preguntes:

La República Catalana, expulsada de casa del Pare i de l’Euro, acceptaria fer-se càrrec del deute de l’administració espanyola que proporcionalment li correspondria? Per quins set sous? Les obligacions i la titularitat del deute nostre es en tant en quant som espanyols, igual que el fet de pertànyer a la Unió Europea. Una cosa va amb l’altre, o no? Aquesta hauria de ser la posició catalana per tal d’endegar negociacions amb Europa.

I ara, la segona pregunta, en cas d’estar fora la Unió Europea, fora del Euro i sense deute, qui diu que no fora una oportunitat d’or per créixer econòmicament? Disposar d’una moneda pròpia i escapolir-nos de les restriccions legals europees no podria significar una oportunitat de negoci per a molta gent? Pel país? Algú creu que Alemanya permetria que un pool de coneixement, un país amb la situació geoestratègica, un territori amb la capacitat productiva i d’investigació universitària com Catalunya quedés fora de la Unió Europea com Noruega? I si les coses ens anessin bé fora? Al menys en relació a Portugal, o Grècia, que son el destí final de l’economia espanyola? L’endemà Holanda i Finlàndia demanarien el compte i deixarien als alemanys i els francesos sols en la seva persecució de l’ideal  de l’Imperi Europeu Francoalemany, que hauria de seguir donant de menjar una Espanya en fallida per secula seculorum. Ja us dic jo que això no permetran que passi.


“Cataluña es España y la Constitución lo prohibe”. Es clar. I que? La Constitució es un text polític, nascut en temps de pors al soroll de sabres, i no el Talmud. Cap nació ha assolit la seva independència mitjançant les lleis del país que l’ocupa. I, per altre banda, perdoneu espanyols... però... no us sona a un argument de dictadura musulmana? De sàtrapa sirià? I la democràcia? I la voluntat popular? Si la Generalitat de Catalunya impulsa un referèndum per la independència després d’unes eleccions constituents on tothom porti al seu programa una posició clara sobre la independència, que fareu? Prohibir-ho com si fóssiu una dictadura del segle XX? No veieu que el món us mira? No jugueu amb això perquè al final als qui fotran fora de tot arreu es a vosaltres per poc democràtics! I jo no vull el vostre mal, només que ens deixeu en pau.


“El món empresarial català està en contra de la independència”. Aquest es l’axioma que més sentireu tots repetidament, i es el més difícil de contrarestar, perquè els empresaris catalans no tenim un micròfon a l’abast per dir que es mentida. Els qui tenen accés als mitjans, els qui poden fer-li el buit al President Mas no assistint a la seva conferència a Madrid, no son els empresaris catalans. Son els directius i principals accionistes de la Santa Aliança. La Caixa, el Grup Godó, Gas Natural, Planeta o Vueling. Els membres del selecte club d’El Puente Aéreo, i els dirigents de les patronals catalanes. Gent triada a dit, mitjançant processos d’elecció interna marcats per la cooptació, que només representen els interessos de les grans empreses que s’alliten amb el poder polític de Madrid, i que no han fet res durant trenta anys per aturar l’espoli que afecta directament els interessos dels empresaris catalans. O es que la manca d’inversió en infraestructures a Catalunya fa que les nostres empreses siguin més competitives? O es que resulta que la marca Espanya no ens perjudica a l'hora de trobar finançament?

L’empresa catalana competeix globalment en uns mercats ferotges amb una ma lligada a l’esquena, i les nostres patronals no han estat capaces de defensar-los. De quin boicot parla Espanya i els sicaris de La Caixa en forma de Foment i companyia? Algú es pensa que els espanyols compraran peces per les seves indústries pitjors o més cares per boicotejar una empresa catalana? No sabeu que els boicots només es produeixen amb el producte finalista –que compra el consumidor final- i només contra les marques que son clarament “de l’enemic”? Que no son conscients que els boicots son d’anada i tornada? Que farà Telefònica quan es demani el boicot al cava, esperar perdre el 30% del seu mercat peninsular en conseqüència? Que s’han tornat boixos tots plegats? I pel que fa als empresaris catalans, els normals dic, els d’infanteria, si en un entorn globalitzat i sent membres de la Unió Europea, encara treballeu amb producte finalista sota llicència –no d’obediència pròpia- i Espanya representa el 70% de les vendes... no teniu un problema polític, el teniu a nivell d’estratègia empresarial, no fotem!

Espanya hauria de posar seny i no crear una situació d’enfrontament amb un dels països amb els quals es veurà forçada a mantenir bones relacions en el futur, de tot tipus, des d’econòmiques a culturals, passant per qualsevol altre cosa que podeu imaginar. I pel que fa a totes aquestes companyies catalanes, de caire financer, o de caire de servei energètic monopolístic, poso per cas, el que han de fer es justament el contrari del que estan planejant: en comptes de lluitar en contra de la voluntat del poble de Catalunya el que haurien de fer és convèncer als seus socis de Madrid de que la secessió ha de fer-se amb guant de seda i cal que Catalunya es quedi dins la Unió Europea i en bones relacions amb Espanya. Perquè sinó els primers en patir les conseqüències negatives de l’enfrontament seran ells -no de la independència sinó de l’enfrontament, que quedi clar- els membres del club aquest del Puente Aèreo.  
 

Bé. Les coses estan ara per ara més o menys així. No ens espantem pas!. Estiguem amatents als moviments dels nostres polítics i sobretot no tinguem por. Perquè aquesta serà la tàctica de l’adversari, fer-nos por a base de mitges veritats i reaccions histèriques. Aguantar! Serà dur. Però l’onze de setembre els catalans varem fer Història amb majúscula, creuàrem el Rubicó, igual que Cèsar quan va tornar de la Gàlia, repetim doncs com va dir ell: Alea jacta est! I posem-nos a treballar tots per construir aquest país nou que tanta falta ens fa i que tant desitgem, sense por! 

4 comentaris:

  1. Estic completament d'acord i et congratulo pel 'post' però un apunt: Cèsar va creuar el Rubicó per envair... Roma! no la Gàl·lia, que ja l'havia conquerit ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó... anava cap avall a explicar un grapat de coses als seus amiguets de Roma. Ho canvio!

      Elimina
  2. Ah, recordo el batxillerat i com Cèsar va quedar com un rei en les seves guerres perquè ell mateix en va escriure la crònica.

    Si Mas m'enganya, em deixo enganyar aquesta vegada, penso que realment ha travessat el Rubicó, ha cremat les naus i ara aniran contra ell amb els canons més llargs i gruixuts, ho veurem molt aviat, tot indica que l'adversari i la "quinta columna" s'ho creuen i van contra ell.

    Ara, és el nostre President, el dels independentistes, endavant amb les legions amb què havíem combatut els helvecis i els gals, s'ha acabat la moda gal.lo-romana o hispano-catalana, que els déus dels avantpassats ens siguin propicis.

    ResponElimina