S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 8 de setembre de 2012

11-S; Sentit i sensibilitats


Dimarts es el dia, dimarts es l’onze de setembre del dotze. M’agradaria fer tot el possible per ajudar a que la sortida al carrer del poble de Catalunya fos un èxit. I ja no se si es millor encendre’ns més o apaivagar la bromera, no fos cas que el dia dotze agafem una depressió col·lectiva. Crec que no haig de fer ni una cosa ni l’altre. Agafaré doncs, si puc, una mica de distància, i intentaré aclarir, segons el meu punt de vista, el sentit de la manifestació i les diverses sensibilitats que ens hi apleguen. Si tenim clares aquestes coses haurem fet un altre pas endavant, definitivament.
Perquè... quin es el sentit de la manifestació de dimarts que ve? Quan vàrem començar a convocar-la, quan els voluntaris de l’ANC varen anar picant pedra al territori, amb les mans nues, ningú hagués apostat per l’èxit de una convocatòria per la independència. Semblaria lògic que amb tants de problemes particulars i col·lectius, els catalans un a un ja tindríem prou feina tots plegats amb allò de cadascú. Per tant... anar a tornar a passejar-se pels carrers de Barcelona demanant impossibles no semblava una gran idea. No? Doncs es veu que si. Com diria l’entranyable Mònica Tarribes: I... perquè?

Perquè la gent ha canviat en dos anys més que en els darrers cent cinquanta. Malgrat que l’establishment brama i brama fort, repetint la consigna de que això de dimarts es un acte d’afirmació nacional, la veritat es que no ho es. No es un 10-J a l’engròs. No. Per molt que diguin que els catalans sortirem al carrer a defensar-nos de les injustícies d’Espanya, a explicar al món que som maltractats... no. No es això, el 10-J ja el vàrem fer i els partits i polítics d’aquí i d’allà, en feren la interpretació que més els va interessar, i aquí pau i després gloria. Aquest onze de setembre els catalans ja no volem que Espanya s’adoni que ens està perdent, no fem un acte de pedagogia envers Espanya a la recerca de justícia. El poble sortirà al carrer a dir als seus polítics i al món que amb Espanya no hi ha res a parlar. El destinatari de la nostra frustració ja no es Madrid, es la Plaça Sant Jaume. La pedagogia no li farem als espanyols aquests que no es volen federar amb en Pere Navarro, ni als altres que no volen pactefiscalitzar-se amb el govern, la pedagogia ens la farem a nosaltres mateixos, als catalans... fent un acte d’autoestima i obrint els braços a tothom que va obrint els ulls i abraçant l’única esperança que ens queda, l’única cosa que podem decidir per nosaltres mateixos: la independència.
Intentaré explicar-me millor, amb un exemple que tots entendrem. El 10-J va ser la última manifestació de una Catalunya ofesa per Espanya que reclamava atenció i respecte a la seva dignitat. La mani va ser convocada per Omnium, aixoplugada pel govern tripartit, i segrestada pels independentistes.al carrer.
Mireu si han canviat les coses, i el sentit de tot plegat, que dimarts una manifestació encara més gran haurà estat convocada pels independentistes, i serà la primera manifestació massiva de una Catalunya que farta d’Espanya ha fet el salt a la recerca de la independència com a solució política, cultural i social, pel damunt de tàctiques de partit la ciutadania s’adreça als polítics catalans per tal que endeguin el camí cap a l’estat propi. I son els polítics professionals, els qui no han fet res de nou al llarg dels dos anys que han passat des del 10-J per treure Catalunya del pou de misèria i ignomínia on es troba enclaustrada. Res no han fet. Res. I la ciutadania els està passant per sobre. Per molt que ara busquin fer-se la foto envoltats d’estelades.

Un cop aclarit el sentit de la manifestació, i espero que si trobeu els meus arguments els feu servir amb aquella gent que encara tingui dubtes sobre que carai fem allò tots al carrer cridant, intentaré esvair del mapa algunes mentides que de tant de sentir-les acabarem creient-nos-les. Es tracta d’allò de les diferents sensibilitats.
De tant llegir allò dels independentistes de cap de setmana, o allò de que la gent te visions graduals sobre la manera que Espanya s’hauria d’estructurar... Es a dir, que després de sentir tantes collonades us diré com funciona això: Soc un home i no soc una dona, tinc cinquanta anys i ja n o en tinc quaranta nou, soc pare de criatures, i soc independentista. M’explico? No es pot ser una mica independentista. Se’n es o no se’n es. Igual que si estàs prenyada o no. No hi ha mitges tintes en segons que.

L’independentisme de cap de setmana reflexa el fet que hi ha gent que li agradaria que Catalunya fos independent, ho expressa en cap de setmana, i els dies de cada dia s’empassa el gripau de la realitat espanyola, per por o per interès. Però les pors i els interessos formen part de l’equació, i cap independentista hauria de parlar malament de un altre perquè aquest sigui menys abrandat, o perquè la realitat el tingui agafat pels ous. Tothom sap que no serà fàcil, i no crec que les petites renuncies que la gent fa en el seu dia a dia hagin de ser objecte de befa per part de ningú, sobretot per part dels independentistes que viuen del fet de haver estat triat per a representar independentistes, no se si m’explico. La gent te dret a voler la independència i a tenir por d’expressar-ho, la feina dels qui estem quatre passes més endavant es ajudar-los a donar el pas, no venta’ls puntades de peu a la boca sota el dubtós criteri de ser un camisa-vella, i ja sabeu per on vaig.
Mireu. Només hi ha una cosa que defineix la sensibilitat en la direcció de la independència: la sensació de que alguna cosa no rutlla quan ets català i espanyol. Aquest es el primer pas, el segon es quan hom s’adona que s’ha equivocat amb Espanya, i aquest conforma el pas definitiu! Que els catalans l’hem vessada confiant-hi i que des de la nostra pròpia biografia hi hem col·laborat de manera activa o passiva. No hi ha més.

Cap català nascut els darrers setanta anys –amb l’excepció dels qui hagin pogut abstraure’s de la realitat de la transició, les olimpíades del 92, la roja, el barça, el Cola-Cao, la Sesión de Tarde, o la bonhomia del Juancarlisme- està lliure de pecat, en algun moment ens ho hem cregut, de manera individual o com a poble que això d’Espanya valia la pena de provar-ho. L’independentisme te com a condició sine qua non el fet d’acceptar que ens vàrem equivocar. De fet, es el click intern que evita la tornada enrere, a plantejaments de pacte amb Espanya, això que ens repeteix la bèstia que es defensa en forma de diaris, teles i ràdios del poder... que ens diuen que hi ha independentisme perquè hi ha crisi i que després tot això baixarà. No. Ho sentim. Un cop has fet el pas d’acceptar que la vares cagar i que la relació no te remei, igual que en un divorci, no hi ha volta enrere. La crisi ha fet més fàcil que molts catalans donessin el pas definitiu, cert, però ha sigut un catalitzador de voluntats, no un amplificador conjuntural.
Deixeu-me exemplificar això que us dic. Com pot ser que jo senti dins meu una veu que em diu que si veig l’Ernest Maragall o la Tura, a la manifa tindré ganes de saluda’ls, i que per contra si veig en Duran o na Ortega tinc ganes d’escridassar-los? Es fàcil d’entendre. Els qui hem assumit que d’una manera o altre, al llarg de les nostres vides ens ho vàrem creure això d’Espanya (i hi poso dins l’equació a tots els nostàlgics de la República, no fotem que no hi ha una Espanya bona i una de dolenta per Catalunya), tenim la sensació que Maragall o Tura, igual que va fer ja fa mesos Jordi Pujol, anant-hi a la manifestació, demostren que ells també es van equivocar, com tots nosaltres. En Duran i els seus, poquets, seguidors encara pretenen apropiar-se de l’èxit del dimarts per a tornar a fer el préssec amb Espanya, que ells no han superat les pors ni han aparcat els interessos, oi?

Tinguem-ho clar d’una vegada, si us plau! Quan el PP diu que no anirà als actes de la Diada te tota la raó de no fer-ho, perquè ells no s’han equivocat en relació a Espanya, igual que Navarro i el seu PSOE d’aquí, demanant federalismes impossibles perquè ells tampoc no s’equivoquen, tenen clar a qui serveixen.
Amics i amigues, no us deixeu atabalar. No hi ha diverses sensibilitats més enllà de les particulars... d’aquell avi que un té a Motril, aquell novio que era de La Rioja, els estius a les ries galegues, o l’amor a l’escut del Real Madrid. Tot això es material sensible, cert, però ni fractura la societat, ni serveix per donar un futur millor als nostres fills. El sentit de la manifestació es l’esperança de un millor demà per a tots essent amos del nostre destí dins un estat propi, de nom República Catalana, les sensibilitats tenen mil colors, però no hi tenen res a veure, gràcies a Déu.

11 comentaris:

  1. Es un dret que te aquest poble com qualsevol altre que o vulgues,el dret a ser ell mateix, sense pidola el que es d´ell per dret propi, el dret a ser lliure per assoli el seu d'asti entre els pobles de la terra.
    No hem de demana res perque ningú es a de dá el que es nostre, simplement hem de decidir que ho volem agafar...i que el mon sencer ho sàpiga!!

    ResponElimina
  2. Mes clar... l'aigua.
    ADB

    ResponElimina
  3. A mi també em saludaràs si em trobes a la mani?

    ResponElimina
  4. Voldria demanar un minut de silenci per la mort politica d'en Perico Navarro... el 12 de setembre hi haura molts cadavers politics... pero n'hi ha que han optat pel suicidi amb anterioritat a la data.
    Descansi en Pau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. PERE BANDARRO
      Congres del PSC 2012 - DIADA 2012
      A FERRAZ SIGUI

      Elimina
  5. Sius plau, mireu el cartell anunciant la programaciò especial de RAC 1 sobre el 11 de Setembre !!!
    El primer impacte es correcte però...
    Sembla que el dissenyador te algún tipus d'alèrgia.
    Les estelades s'insinuen en un segón pla però fortuitament doblegades per l'estel. Nomes en un segon pla es veu un tros de senyera amb les quatre barres. Al fons, apareix alguna en vermell que no se que pinta. A les dues del primer pla, nomes se'ls hi veuen 3 barres però, es que a la del centre de l'imatge, es veu clarament com una de le barres (la cuarta barra superior) ha estat esborrada.
    Diguem psicótic però...
    http://rac1.org/files/2012/09/11Setembre.jpg

    LFF

    ResponElimina
  6. Una setmana sense Savalls es com un dia sense pa...
    Les males llengues diuen que a la seva edat no va poguer resistir les emocions de la Diada i va fer un pet com una esquerda... no es cert... Savalls cavalca... (i nosaltres bordem!).

    ADB

    ResponElimina
    Respostes
    1. Senyor ADN.... vos no sou al FaceBook... però vaig dir a un amic meu que no hi hauria post fins que el President Mas no torni de veure's amb en Rahoy... dia 21. :P

      Elimina
  7. Coi!... que llarg s'em fotra... com diu la Soraya: LO BUENO SE HACE ESPERAR...
    (Imagino que lo dels 5.000.000 d'aturats no era una advertencia de lo facil que seria militaritzar-los!... la resta ja es sabut...)
    ADB

    ResponElimina